“Jo no he entès gaire això d’avui”, va piular Antonio Baños dijous, un cop conegut el contingut de l’acord PSOE-Junts. El rampell de sinceritat de l’exdiputat cupaire, molt alineat amb Carles Puigdemont els darrers anys i encara més crític amb l’estratègia d’Esquerra, és comprensible: Junts acabava de firmar un pacte clavadet al d’ERC una setmana abans. Segurament Baños, i amb ell molta gent de bona fe, esperava una altra cosa. Potser s’havia cregut coses com el “no es pot negociar amb el PSOE, s’ha de negociar amb l’Estat”, o “el diàleg desmobilitza”, i potser atribuïa a Puigdemont una virtut patriòtica i una habilitat negociadora molt per sobre de les de la cúpula republicana. En qualsevol cas, el tuit defineix a la perfecció el desconcert que aquesta setmana s’ha escampat pels xats de WhatsApp de la base social del puigdemontisme arreu de Catalunya.

Què ha passat? Doncs el que havia de passar un dia o altre: que, així que han tingut la possibilitat aritmètica de fer-ho, Junts i Puigdemont, que són actors polítics, han fet política i s’han incorporat a circular per la mateixa carretera que ERC transita des de fa ja uns anys. Ho faran segur per un carril diferent, però la carretera és la mateixa (nom de la carretera: investir presidents del PSOE i garantir-los estabilitat a canvi d’avenços importants, però que no són ni la independència ni un referèndum d’autodeterminació). 

[noticiadiari]2/265021[/noticiadiari]
S’ha fet evident, doncs, que aquests anys el problema no era el diàleg i la negociació, sinó qui els protagonitzava. Algú potser afegirà: “I els resultats que se’n treien!”. Però aquesta no era l’esmena, no ho va ser mai (hemeroteques, si us plau). La prova és que, quan Junts s’hi ha posat, n’ha tret el mateix o fins i tot menys que ERC. Els documents són públics i tots els mitjans els han comparat arribant a la mateixa conclusió.

Però ha passat una altra cosa, també: hi havia l’amnistia en joc. Esborrar els delictes per a més d'un miler de persones, acabar amb el seu malson, posar el comptador a zero i, per a uns quants, tornar a casa després de sis anys. Un tren que passava ara i que potser no tornaria a passar mai més. I un tren que no té res a veure ni amb el programa polític ni amb les promeses electorals del PSOE, sinó amb la posició decisiva de l’independentisme, que sí que ho portava en el seu programa. És, per tant, una victòria. Difícil d’apreciar per a qui només és capaç d’entendre i aplaudir La Victòria Final, en majúscules, però molt evident per a la resta de mortals, que entenem que a banda de La Victòria Final també hi ha les victòries parcials, en minúscules: turons conquerits, batalles en el marc d’una guerra més àmplia.

En aquesta lògica gradualista, l’acord de Junts (com el d’ERC) és bo, fins i tot molt bo, però totalment contradictori amb la doctrina acumulada de Waterloo i els seus terminals civils i mediàtics. D’una tacada, Puigdemont investeix un president del PSOE i assesta un cop mortal al Consell de la República, reduït a una joguina d’un sol ús. Els associats que fa anys que paguen per mantenir “l’única estructura de l’independentisme lluny de les urpes de l’Estat”, l’organisme “dipositari del mandat de l’1 d’octubre”, l’entitat que –segons pretenia Junts per investir Pere Aragonès– havia d’ostentar el “lideratge estratègic del moviment” per damunt del president de la Generalitat, aquests associats han vist com, unilateralment, Puigdemont ignorava el resultat de la consulta interna –que exigia bloquejar la investidura– i convertia en paper mullat tota la narrativa insurreccional del Consell.

En el postpacte, qui més ha hagut de gesticular, mentint sense manies si ha calgut, ha estat el sector autoanomenat “octubrista” de Junts, precisament perquè és el més conscient de l’autoesmena que representa. La mà dreta de Laura Borràs, el diputat Francesc de Dalmases, va arribar a afirmar en el seu primer tuit de justificació: “Mai havien acceptat la legalitat de l’1 d’Octubre i el 27 d’Octubre”. Però el document diu exactament el contrari. Textualment: “El PSOE nega tota legalitat i validesa al referèndum i a la declaració”. En general, la recollida de cable d’articulistes i influencers de l’univers juntaire aquests dies ha estat digna de veure. Qui no ha necessitat fer malabars sobre el contingut de l’acord, en canvi, és el sector pragmàtic del partit, que per fi ha aconseguit el seu objectiu: que Junts aterri en el mentrestant, sense oblidar els seus objectius finals.

Som, doncs, en l’inici de la segona temporada de la sèrie Principi de realitat: diàleg i negociació amb el PSOE, que òbviament no hauria estat possible sense la primera. La nova temporada suma un nou personatge, Junts, que fa quatre anys no va tenir ganes d’embrutar-se les mans i va deixar que ho fes ERC en solitari. Ara, amb el PSOE estovat i el seu electorat entrenat en l’acceptació de l’independentisme com a actor polític gràcies als indults, a la reforma del codi penal i a dotzenes de lleis votades conjuntament, els pactes han pogut anar més enllà. És el que té pujar escales. Primer esglaó, segon esglaó... 

I el cert és que els acords d’ERC i Junts amb el PSOE obren una etapa política molt interessant per al sobiranisme, o almenys per al sobiranisme que reconeix l’existència de metes volants entre el punt de sortida i el d’arribada. La situació és prometedora per molts motius. Primer, perquè aquest cop el PSOE no té pla B. La legislatura passada podia triangular amb Ciutadans, i amb aquest comodí va debilitar la força negociadora d’ERC. Ara, Sánchez no té comodí. Durant quatre anys, o aprova els pressupostos i totes les lleis amb el sobiranisme català i basc, o ha de dissoldre les Corts i convocar eleccions. Si ERC i Junts juguen aquesta carta amb ambició (per aconseguir el màxim possible) i amb responsabilitat (per fer-ho durar), d’aquí a quatre anys la fotografia de l’autogovern pot ser bastant més lluïda que l’actual, i la nació catalana en pot sortir enfortida cap endins i cap enfora.

Un segon element molt avantatjós per a l’independentisme és la voladura total dels ponts entre el PSOE i el PP, molt visible aquests dies. El bloc del 155 s’ha esquerdat, i ho ha fet gràcies a l’estratègia del pacte, no a la del no a tot. Qui ho havia de dir, i perdonin el sarcasme. Òbviament, si a Catalunya tornés a haver-hi un episodi com el de 2017, la unitat espanyolista es refaria immediatament per fer-hi front, però ara l’escenari no és aquest, i per tant el divide et impera té recorregut polític i temporal. Com més s’avanci en el camí dibuixat pels acords d’aquesta setmana, més difícils seran els pactes d’estat PSOE-PP contra Catalunya.

I finalment, hi ha la qüestió de la unitat estratègica de l’independentisme, o almenys la dels seus actors principals. Que Junts se sumi al camí iniciat per ERC reforça aquesta estratègia i la fa més guanyadora, i alhora és condició necessària –però no suficient– per reconstruir la col·laboració entre totes dues forces. Una col·laboració que és indispensable si no es vol veure Salvador Illa i el PSC governant la Generalitat. El cap de l'oposició ha estat el principal beneficiat de la trencadissa entre republicans i juntaires, i si la ruptura continua acabarà essent president. Només hi ha una manera d’impedir-ho: un sobiranisme amb iniciativa política –gràcies als pactes, ara tot torna a girar al voltant de l’agenda nacional–, amb èxits concrets a la mà, i disposat a governar en coalició, si no ara, sí després de les pròximes eleccions al Parlament.

La col·laboració ERC-Junts costarà, especialment mentre els lideratges respectius els exerceixin dirigents més pendents de cobrar-se mútuament factures del passat que de construir escenaris de futur, però la primera pedra seriosa ja s’ha posat: mateixa estratègia a Madrid. També hi ajudarà el sorgiment inevitable d’un quart espai independentista on aniran a parar tots els disconformes amb el nou panorama, començant per l’ANC i continuant per la llarga llista d’influencers digitals de l’abstencionisme actiu. Perdre definitivament aquests sectors i ja no haver de quedar bé amb ells serà un alliberament per a la direcció de Junts, i de ben segur impactarà en la seva gestió de les aliances.

S’ha caricaturitzat els defensors del principi de realitat com uns agents dobles al servei de l’enemic espanyol. Però aplicat al cas català, el principi de realitat no s’explica amb conspiranoies, sinó amb llibres d’història. Només cal fer-se dues preguntes i respondre-les honestament. Primera: algú s’imagina haver arribat a l’octubre del 2017 sense els 40 anys previs de polítiques de construcció nacional? Al 2017 hi havia una nació contra un estat i si hi havia nació és perquè el catalanisme, agafant-se als instruments disponibles en cada moment i conquerint-ne de nous a través del vot i la negociació, havia mantingut viva la nació. Sense mitjans públics autonòmics, sense escola en català autonòmica, sense Generalitat autonòmica en definitiva, Catalunya ja no hi seria o seria residual. I, per tant, mai hauria pogut arribar a desafiar l’Estat com ho va fer aquell mes d’octubre.

I segona pregunta: hi hauria hagut octubre de 2017 sense la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut? Ves per on, el desencadenant de la crisi més greu entre Catalunya i Espanya des del 1714 va ser una operació tan autonomista com un nou projecte d’Estatut i el seu rebuig visceral per part de les Espanyes. Dit d’una altra manera: forçar els límits del marc legal a través de la política i la negociació –en llenguatge tuitaire, “fer autonomisme”– pot tenir un gran potencial rupturista si es fa amb ambició, intel·ligència i sentit dels tempos polítics. Ho estem veient aquests dies: firmant un acord clarament per sota del seu programa de màxims, ERC i Junts han provocat una crisi de primer ordre a Espanya, han esberlat el bloc del 155 i han posat de manifest la sideral distància mental entre la societat catalana i l’espanyola, posant la qüestió nacional al bell mig de l’escenari una altra vegada.

Acabo. És probable que aquesta setmana s’hagi tancat un etapa, la del postprocés, marcada per la divergència estratègica entre les dues forces centrals de l’independentisme, però no només per això. També hi hagut una agror personal totalment fora de mida i una caça salvatge del botifler a les xarxes socials. Al final, ha resultat que els botiflers potser no ho eren tant i l’únic que feien era dibuixar un camí polític transitable per reconstruir el moviment independentista després del col·lapse de 2017, un camí al qual s’ha acabat sumant Junts i que permetrà el retorn triomfal del president Puigdemont, molt merescut. Tot plegat, mereix una reflexió profunda, especialment entre aquells que durant sis anys han estigmatitzat els companys de trinxera com a traïdors... Per acabar fent el mateix.