Les entrevistes als candidats en campanya electoral tenen un defecte i tres atributs. Primer, la part dolenta: el cap de llista acostuma a accentuar la sobredosi d'argumentari, un relat polític venut com a producte de màrqueting que obliga el periodista a desbrossar missatges. Però fixem-nos en la cara interessant d'aquestes converses, perquè poden subministrar petits tresors gràcies al contacte més proper, induït per la proximitat de les eleccions: la possibilitat d'enxampar l'aspirant en una incoherència i, per tant, d'esgarrapar un titular que es converteix en element de debat públic; l'opció d'arrencar una afirmació més categòrica del que els assessors de l'entrevistat haurien desitjat i que pot esdevenir carn d'hemeroteca; i l'alternativa de caçar un missatge revelador sobre l'estratègia política que desplegarà el partit del candidat quan li pertoqui prendre decisions transcendents.
El resultat de l'entrevista de Nació a Toni Comín, conduïda per Oriol March, aprofundeix en el tercer atribut que descrivíem. L'eurodiputat de Junts i cap de cartell en les eleccions de diumenge feia aquesta afirmació central: "Per a ERC i la CUP és millor anar a una repetició electoral amb una llista conjunta". Comín, orador hàbil que coneix des de dins bona part de les formulacions polítiques del catalanisme -i, per tant, sap detectar-ne fortaleses i debilitats-, fixava el camí que voldria traçar Junts a partir del 10 de juny. Ras i curt: confecció d'una mesa del Parlament sobiranista; priorització d'un debat d'investidura amb Carles Puigdemont com a candidat, que s'endevina fallida perquè no té avui els suports necessaris garantits; i pressió per a una llista conjunta de l'independentisme en unes noves eleccions amb el cap de cartell per a Junts. A Comín l'han secundat diverses veus del món postconvergent.
El retorn a la llista única -practicada el 27 de setembre de 2015 en un context d'eleccions plebiscitàries- té tot el sentit del món en el marc polític de Junts. Els beneficis en clau de partit són evidents: s'evita que Salvador Illa pugui desplegar la victòria en vots i escons; posa contra les cordes el relat victoriós del PSC en cas de nova contesa electoral, en què la candidatura unitària de l'independentisme podria ser la més votada; i converteix en forces subsidiàries ERC i la CUP, en cicles decreixents de suports i invisibilitzats com a socis col·laboradors. La pressió de queixalada a l'adversari independentista ja era un assumpte preferent del debat polític quan el procés vivia els seus anys àlgids, mirades de reüll que practicaven tots els protagonistes. No sembla que la retòrica hagi desaparegut en el postprocés.
Escrutant altres reflexions de Comín, menys transcendents però igualment il·lustradores, també hi apareix aquesta afirmació quan se'l qüestiona sobre si s'ha acordat un possible retorn conjunt dels exiliats de Junts i ERC a Catalunya: "No ho he fet. Ells tampoc s'han posat en contacte amb nosaltres per aquesta qüestió". És una afirmació que reflecteix amb més precisió la realitat de les relacions entre els dos partits principals de l'independentisme, ara que afloren les crides a la unitat. Perquè el que ha passat en els últims anys és que s'ha actuat sense diagnòstic compartit i full de ruta consensuat, divergències concretades en decisions com el trencament del Govern, la negociació per separat de l'amnistia o la proliferació de taules de diàleg amb l'Estat. No és necessari buscar més exemples redundants.
Resulta pertinent preguntar-se, doncs, si més enllà de la conservació d'espais de poders i influència, hi ha un objectiu polític de fons en l'oferta que formula Junts com a partit alfa del sobiranisme després del 12-M. En síntesi: llista única per fer què? Llista única per dotar l'independentisme d'un nou camí en el postprocés o per buscar un millor acord amb el PSC en l'últim minut del rellotge electoral?