Quan totes les mirades estaven posades encara a Adamuz, on un xoc entre dos trens d'alta velocitat va provocar 42 morts diumenge al vespre, el descarrilament d'un tren de Rodalies a Gelida ha commocionat Catalunya. Un maquinista en pràctiques va perdre la vida dimarts al vespre en un accident que torna a despullar les misèries del funcionament dels trens. Als retards -la norma i no l'excepció, com demostren les dades que va publicar Nació- s'hi suma ara una víctima mortal. En són quatre des del 2018. D'accidents n'hi pot haver, perquè el risc zero no existeix; resulta intolerable que el mal funcionament dels trens aprofundeixi en la desconfiança cap a un servei públic indispensable.

A falta de saber les causes exactes de l'accident -un mur de contenció va caure després d'una jornada marcada per la llevantada-, el cert és que la setmana és inquietant pel que fa al transport ferroviari. Tanmateix, els trens són el mitjà de transport més segur que existeix al país: l'any passat, per exemple, van morir 150 persones a les carreteres en accidents de trànsit i la gent continua agafant el cotxe dia rere dia, en part perquè hi ha zones del país en què confiar en el transport públic és complex. Ja se sap, això sí, que no és el mateix la seguretat que la percepció de seguretat, i els fets dels últims dies afegeixen incertesa sobre el funcionament dels trens, més enllà de la poca fiabilitat en el servei. 

Perquè que mori un maquinista en pràctiques és una desgràcia, i que el servei hagi estat suspès durant tantes hores amb els tècnics vigilant possibles incidències fa créixer la sensació que tot s'aguanta per la quietud. De la mateixa manera, per cert, que es decidís reduir la velocitat de manera substancial en un tram de l'AVE entre Barcelona i Madrid per revisar l'estat de la xarxa després de l'accident a Còrdova. Què ha de pensar qui hagi de fer el trajecte cap a la capital de l'Estat en els pròxims dies? Què ha de pensar qui el va fer fa tan sols uns dies, a 300 quilòmetres per hora, sense saber que potser la via no estava en les condicions per aguantar la màxima velocitat? La sensació és de fragilitat. 

També política, perquè Rodalies s'ha convertit en el mal endèmic de tots els governs que han ocupat la Generalitat en les últimes dècades. Des del traspàs decoratiu del tripartit fins a l'acostament entre Santi Vila i la ministra Ana Pastor, que tampoc va portar fruits en la millora de les infraestructures. Ni tan sols el traspàs de Rodalies que ja està en marxa -negociat entre ERC i el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez i amb una empresa mixta que ha de vetllar perquè funcioni- garanteix que la cosa millori. El Govern de Salvador Illa, en tot cas, hauria de posar-hi més la banya: quan l'única bandera que s'aixeca és la de la gestió, episodis com el de Gelida amenacen d'enterbolir-la. 

En el fons, la recepta és tan senzilla com difícil d'aplicar, en les circumstàncies que envolten el funcionament de Rodalies: estabilitat en el servei, avisos ràpids quan alguna cosa no falla -de moment, pràcticament cada dia-, proximitat amb els usuaris, mètodes alternatius a l'alçada -la xarxa s'atura, la vida de la gent continua- i que la ciutadania tingui la percepció que se la tracta amb dignitat. No complir amb tots aquests preceptes només alimenta la desconfiança dels usuaris cap a un servei que acumula deixadesa, manca d'inversió, maltractament als qui agafen cada dia Rodalies i la sensació que tot podria funcionar encara pitjor. Dignitat, seguretat i responsabilitat: no hi ha alternativa.