Quan el règim franquista va executar Puig Antich, el dia 2 de març de 1974, jo tenia 21 anys i feia classes de català a Barcelona. Era el meu únic activisme polític. Que ho era, perquè fèiem classes de català (pagades d’una manera precària per Òmnium Cultural) en escoles encara franquistes que amb prou feines ens toleraven: fora de l’horari normal i sense que constéssim en cap paper escrit. Gairebé sense llibres en català. En unes escoles castellanitzades gairebé al cent per cent, ensenyar català era un acte de resistència. Jo encara no havia portat mai cap pancarta, ni assistit a cap manifestació.

Però el dia que van executar Puig Antich vaig escriure per primera vegada en una paret. El que havia passat era tan gros que no es podia ignorar. Franco encara era viu. Va morir matant. Allò em va obrir els ulls.

Sembla que quedi lluny, però no. Segons ens recorda Xavier Antich a les xarxes socials, “el Tribunal Suprem va impedir el 2007 la revisió de la sentència, avalant la decisió franquista, i l’Audiència de Barcelona va arxivar la querella contra el jutge de la sentència de mort.”

Ara, cada any, intento reviure la seva memòria. Però cada any, també, algun anarquista es queixa de les qui en fem una icona de la lluita contra el franquisme i que potser, en el seu moment, no hauríem estat d’acord amb tot el seu ideari. Doncs mira, sí: és possible.

No soc prou anarquista, però no he dubtat a participar en la campanya per treure un anarquista de la presó. Tampoc no soc prou independentista, segons alguns estàndards, i tampoc no he dubtat a participar en la campanya per treure independentistes de la presó.

Ho he dit altres vegades: no cal estar al cent per cent d’acord amb un oprimit per lluitar contra l’opressor. Ara també hi ha qui s’afanya a furgar en els aspectes més tèrbols de Pablo Hasél. Doncs, el mateix raonament serveix. La lluita és contra el seu empresonament i per la llibertat d’expressió.

Perquè, d’altra banda, crec que segons quins puritanismes polítics aboquen a la inacció. Reivindico el record del “meu” Puig Antich, doncs, i tant de bo si algú molt jove es pregunta qui era i què va passar, i en busca informació. 

Escoltaré tantes vegades com em demani el cos la cançó de Joan Isaac: A Margalida  i recitaré per dins i, si s’escau, enfora, la poesia 2 de maig de 1974, de Segimon Serrallonga. I no crec que això sigui banalitzar-ne la memòria.

Amb el seu record, doncs, reivindico les petites lluites a peu de fàbrica i de carrer que segurament no canviaran el món, però que no desistiran de l’esperança.

[despiece](...)
Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

Segimon Serrallonga, 2 de març de 1974 (Poètica, III)
(Selecció de poesia catalana, 1995-2000)[/despiece]