13
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
14
d'octubre
a les
18:23h
La sentència era previsible, però no tant les conseqüències que va comportar. Tan bon punt es va conèixer el veredicte per sedició contra els líders de l'1-O signat per Manuel Marchena, Catalunya va entrar en ebullició. Qui va comandar des de l'ombra la mobilització va ser el Tsunami Democràtic, que va dirigir els manifestants cap a un aeroport convertit en un camp de batalla entre la policia -tant els Mossos com les forces de seguretat de l'Estat- i els congregats. Havia arrencat un període de temps marcat per mobilitzacions inèdites des que va arrencar el procés en què el Sit and talk es va convertir en el lema escollit per l'independentisme a l'hora de forçar l'Estat a negociar després del cop que va suport la sentència del Tribunal Suprem.
Què ha passat en aquests dos anys? Quins canvis s'han produït des que els condemnats van conèixer el veredicte? Quin estat de forma travessa l'independentisme després del cicle electoral a l'Estat i a la Generalitat que ha comportat l'arribada d'ERC a Palau? Quins moviments ha protagonitzat Pedro Sánchez per destensar la situació? Què perviu, encara, de la tardor del 2017 en la política catalana? Aquests són els punts clau per entendre la dimensió dels esdeveniments encadenats després del veredicte.
1. Indults i taula de diàleg, únics senyals de distensió
Si hi havia un missatge compartit per tot l'independentisme era que, per començar a reconduir la situació, calia resoldre la situació dels presos i dels exiliats. Amb el pas del temps s'ha arribat a una solució parcial amb els indults als nou condemnats -Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Turull i Jordi Sànchez- que complien la pena imposada pel Suprem. La decisió adoptada pel consell de ministres porta el segell de Pedro Sánchez, que la va adoptar malgrat l'oposició constatada en les enquestes i, també, gràcies a un informe del Consell d'Europa favorable a la llibertat dels presos i dels exiliats. De referèndum, això sí, ni parlar-ne: aquest dimarts ho ha solemnitzat de nou al Congrés.
Els indults són l'única senyal palpable -i insuficient, segons tot l'independentisme, arrenglerat al voltant de l'amnistia- de distensió al costat de la taula de diàleg. ERC la va pactar en l'acord per investir Sánchez a finals del 2019 com a traducció del sit and talk enarborat pel Tsunami, però no ha aconseguit la complicitat de Junts, que no forma part de la mesa de negociació perquè el president Pere Aragonèsno va acceptar que la delegació proposada inclogués dirigents al marge de l'estructura del Govern. La taula, que ha celebrat dues reunions en vint mesos, va entrar el 15 de setembre en una nova fase marcada per les trobades "discretes i periòdiques" allunyades dels focus. En paral·lel, s'han reprès organismes aturats com la comissió bilateral i s'han abordat, per ara sense èxit, inversions en infraestructures com l'ampliació del Prat.
2. L'independentisme, sense rumb compartit
El Tsunami va ser l'única iniciativa apadrinada sense matisos per totes les formacions independentistes. Després de múltiples reunions durant la primavera i l'estiu del 2019, ja a les portes de la sentència, tant el Govern com els partits van constatar les discrepàncies sobre què fer quan arribés el veredicte -l'expresident Quim Torra havia verbalitzat l'enuig que li generava la situació en més d'una ocasió-, de manera que es va descartar la desobediència institucional i es va fiar la resposta a la mobilització al carrer. Aquesta mobilització es va concretar en els dies immediatament posteriors a la sentència a les capitals del país, amb especial intensitat a Barcelona, i després es va portar al tall de la Jonquera l'endemà de les eleccions espanyoles d'aquell novembre.
Aquells comicis van acabar amb l'acord d'investidura signat entre el PSOE i ERC, nova font d'unes disputes entre els republicans i Junts que no han desaparegut des de la tardor del 2017. En l'últim debat de política general, per exemple, els socis de Govern van discrepar sobre l'abast de la taula de diàleg, i es van aliar per tombar una proposta de la CUP que plantejava fixar ja la data d'un nou referèndum abans del 2025. En l'acord que va permetre posar en marxa el Govern liderat per Aragonès, ERC i Junts deixen per escrit les diferències sobre el diàleg -els de Carles Puigdemont aposten per la confrontació-, però es donen un marge per explorar-lo. El mateix passa en l'entesa entre els republicans i la CUP, que plantegen un "nou embat" quan fracassi la negociació. Per ara, però, Aragonès no posa cap termini al diàleg amb l'Estat.
3. Canvi d'equilibris a la Generalitat
El principal canvi en l'ecosistema institucional català ha estat l'arribada d'ERC a Palau sota la figura d'Aragonès, que ja va fer de president interí quan Torra va deixar el càrrec després de ser inhabilitat per la pancarta del llaç groc. El dirigent republicà, ungit per Oriol Junqueras, ha intentat fer bandera de la gestió del dia a dia i ha fet esforços per "recuperar la institucionalitat", segons detallen des del seu entorn. En el seu Govern només hi repeteixen dues peces respecte l'anterior executiu, i l'acompanya Jordi Puigneró com a vicepresident i teòric home fort de Junts, partit que ha fet apostes per independents com Jaume Giró -cada dia amb més pes a les portes de la presentació dels pressupostos de la Generalitat-, Victòria Alsina o Josep Maria Argimon.
Malgrat l'intercanvi en la presidència de la Generalitat, la pugna entre ERC i Junts es manté viva perquè les urnes del 14-F els van tornar a situar pràcticament empatats. Els republicans van obtenir 33 escons, mentre que els de Puigdemont en van obtenir 32 sota el lideratge de l'expresident i de Laura Borràs com a candidata efectiva. Junts va pagar el preu de l'escissió protagonitzada respecte del PDECat, que es va quedar fora del Parlament i busca ara la manera de sobreviure políticament amb una situació econòmica cada vegada més compromesa. L'articulació de Junts com a partit, amb equilibris interns i lideratges no sempre alineats, ha impactat sovint en les discrepàncies perennes que mantenen amb ERC per carpetes nuclears com el diàleg.
4. Els exiliats, font de victòries enmig de més judicialització
Si alguna cosa no ha canviat des de la sentència del Tribunal Suprem és que el magistrat Pablo Llarena encara no ha aconseguit extradir Puigdemont, i que cada vegada que ho intenta -Bèlgica, Alemanya, Itàlia- en surt escaldat. L'última vegada fa tan sols una setmana, quan va intentar que la justícia sarda acceptés traslladar l'expresident de la Generalitat a Espanya. El cas de Puigdemont i de la resta d'exiliats -tres dels quals són eurodiputats- és la carpeta pendent més urgent vinculada a la repressió, i no s'entreveu una solució ràpida: el govern espanyol ha postergat reiteradament la reforma de la sedició patrocinada pels comuns.
La judicialització, a banda, no s'ha aturat en tot aquest període posterior a la sentència. De fet, existeix una investigació oberta a l'Audiència Nacional contra el Tsunami Democràtic -cas que esquitxa dirigents clau en la tardor del 2017 com Oriol Soler, David Madí o Xavier Vendrell- amb l'acusació de terrorisme sobrevolant l'escenari. El terrorisme és també la divisa sobre la qual s'estructura la causa contra els CDR detinguts a les portes de la sentència del Suprem acusats de preparar atemptats contra infraestructures estratègiques. A banda, hi ha causes encara pendents de judici, com ara la del jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona. Algunes vistes han somrigut els acusats, com ara la del major Josep Lluís Trapero, que va acabar en absolució i va servir per constatar la distància entre els Mossos i l'independentisme institucional. La relació entre el cos i el Govern encara no s'ha recuperat dels pics de tensió del procés.
5. La dreta es prepara per assaltar la Moncloa
En clau estatal, Sánchez ha anat esquivant les dificultats amb el tacticisme habitual, i ha aconseguit sortir viu de tots els sotracs. Ha perdut Pablo Iglesias com a vicepresident i com a líder de Podem, dues responsabilitats que va deixar en poques setmanes de diferència. Primer va ser candidat a Madrid i, després, va abandonar el lideratge de la formació lila constatats els mals resultats. Ara qui fa tàndem a la Moncloa amb el líder del PSOE és Yolanda Díaz, projectada com a candidata de Podem al 2023, data en què Sánchez es jugarà mantenir-se en el poder davant l'embat de la dreta.
El PP ha anat guanyant pes a les enquestes, però en cap d'elles s'hi observa la possibilitat de majoria absoluta, de manera que dependria de l'extrema dreta de Vox per ser investit i poder governar. Els populars, artífexs del 155 la tardor del 2017 i al darrere de l'estratègia de judicialitzar el conflicte, no han fet cap viratge i mantenen el discurs dur contra l'independentisme. Fins al punt que, com va indicar Pablo Casado fa deu dies a València, estan disposats a viatjar fins a l'últim país d'Europa per aconseguir l'extradició de Puigdemont. Són múltiples els moviments que s'han produït des de la sentència del Suprem, però cap d'ells l'ha protagonitzat les files populars.
Què ha passat en aquests dos anys? Quins canvis s'han produït des que els condemnats van conèixer el veredicte? Quin estat de forma travessa l'independentisme després del cicle electoral a l'Estat i a la Generalitat que ha comportat l'arribada d'ERC a Palau? Quins moviments ha protagonitzat Pedro Sánchez per destensar la situació? Què perviu, encara, de la tardor del 2017 en la política catalana? Aquests són els punts clau per entendre la dimensió dels esdeveniments encadenats després del veredicte.
1. Indults i taula de diàleg, únics senyals de distensió
Si hi havia un missatge compartit per tot l'independentisme era que, per començar a reconduir la situació, calia resoldre la situació dels presos i dels exiliats. Amb el pas del temps s'ha arribat a una solució parcial amb els indults als nou condemnats -Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Turull i Jordi Sànchez- que complien la pena imposada pel Suprem. La decisió adoptada pel consell de ministres porta el segell de Pedro Sánchez, que la va adoptar malgrat l'oposició constatada en les enquestes i, també, gràcies a un informe del Consell d'Europa favorable a la llibertat dels presos i dels exiliats. De referèndum, això sí, ni parlar-ne: aquest dimarts ho ha solemnitzat de nou al Congrés.
Els indults són l'única senyal palpable -i insuficient, segons tot l'independentisme, arrenglerat al voltant de l'amnistia- de distensió al costat de la taula de diàleg. ERC la va pactar en l'acord per investir Sánchez a finals del 2019 com a traducció del sit and talk enarborat pel Tsunami, però no ha aconseguit la complicitat de Junts, que no forma part de la mesa de negociació perquè el president Pere Aragonèsno va acceptar que la delegació proposada inclogués dirigents al marge de l'estructura del Govern. La taula, que ha celebrat dues reunions en vint mesos, va entrar el 15 de setembre en una nova fase marcada per les trobades "discretes i periòdiques" allunyades dels focus. En paral·lel, s'han reprès organismes aturats com la comissió bilateral i s'han abordat, per ara sense èxit, inversions en infraestructures com l'ampliació del Prat.
2. L'independentisme, sense rumb compartit
El Tsunami va ser l'única iniciativa apadrinada sense matisos per totes les formacions independentistes. Després de múltiples reunions durant la primavera i l'estiu del 2019, ja a les portes de la sentència, tant el Govern com els partits van constatar les discrepàncies sobre què fer quan arribés el veredicte -l'expresident Quim Torra havia verbalitzat l'enuig que li generava la situació en més d'una ocasió-, de manera que es va descartar la desobediència institucional i es va fiar la resposta a la mobilització al carrer. Aquesta mobilització es va concretar en els dies immediatament posteriors a la sentència a les capitals del país, amb especial intensitat a Barcelona, i després es va portar al tall de la Jonquera l'endemà de les eleccions espanyoles d'aquell novembre.
Aquells comicis van acabar amb l'acord d'investidura signat entre el PSOE i ERC, nova font d'unes disputes entre els republicans i Junts que no han desaparegut des de la tardor del 2017. En l'últim debat de política general, per exemple, els socis de Govern van discrepar sobre l'abast de la taula de diàleg, i es van aliar per tombar una proposta de la CUP que plantejava fixar ja la data d'un nou referèndum abans del 2025. En l'acord que va permetre posar en marxa el Govern liderat per Aragonès, ERC i Junts deixen per escrit les diferències sobre el diàleg -els de Carles Puigdemont aposten per la confrontació-, però es donen un marge per explorar-lo. El mateix passa en l'entesa entre els republicans i la CUP, que plantegen un "nou embat" quan fracassi la negociació. Per ara, però, Aragonès no posa cap termini al diàleg amb l'Estat.
3. Canvi d'equilibris a la Generalitat
El principal canvi en l'ecosistema institucional català ha estat l'arribada d'ERC a Palau sota la figura d'Aragonès, que ja va fer de president interí quan Torra va deixar el càrrec després de ser inhabilitat per la pancarta del llaç groc. El dirigent republicà, ungit per Oriol Junqueras, ha intentat fer bandera de la gestió del dia a dia i ha fet esforços per "recuperar la institucionalitat", segons detallen des del seu entorn. En el seu Govern només hi repeteixen dues peces respecte l'anterior executiu, i l'acompanya Jordi Puigneró com a vicepresident i teòric home fort de Junts, partit que ha fet apostes per independents com Jaume Giró -cada dia amb més pes a les portes de la presentació dels pressupostos de la Generalitat-, Victòria Alsina o Josep Maria Argimon.
Malgrat l'intercanvi en la presidència de la Generalitat, la pugna entre ERC i Junts es manté viva perquè les urnes del 14-F els van tornar a situar pràcticament empatats. Els republicans van obtenir 33 escons, mentre que els de Puigdemont en van obtenir 32 sota el lideratge de l'expresident i de Laura Borràs com a candidata efectiva. Junts va pagar el preu de l'escissió protagonitzada respecte del PDECat, que es va quedar fora del Parlament i busca ara la manera de sobreviure políticament amb una situació econòmica cada vegada més compromesa. L'articulació de Junts com a partit, amb equilibris interns i lideratges no sempre alineats, ha impactat sovint en les discrepàncies perennes que mantenen amb ERC per carpetes nuclears com el diàleg.
4. Els exiliats, font de victòries enmig de més judicialització
Si alguna cosa no ha canviat des de la sentència del Tribunal Suprem és que el magistrat Pablo Llarena encara no ha aconseguit extradir Puigdemont, i que cada vegada que ho intenta -Bèlgica, Alemanya, Itàlia- en surt escaldat. L'última vegada fa tan sols una setmana, quan va intentar que la justícia sarda acceptés traslladar l'expresident de la Generalitat a Espanya. El cas de Puigdemont i de la resta d'exiliats -tres dels quals són eurodiputats- és la carpeta pendent més urgent vinculada a la repressió, i no s'entreveu una solució ràpida: el govern espanyol ha postergat reiteradament la reforma de la sedició patrocinada pels comuns.
La judicialització, a banda, no s'ha aturat en tot aquest període posterior a la sentència. De fet, existeix una investigació oberta a l'Audiència Nacional contra el Tsunami Democràtic -cas que esquitxa dirigents clau en la tardor del 2017 com Oriol Soler, David Madí o Xavier Vendrell- amb l'acusació de terrorisme sobrevolant l'escenari. El terrorisme és també la divisa sobre la qual s'estructura la causa contra els CDR detinguts a les portes de la sentència del Suprem acusats de preparar atemptats contra infraestructures estratègiques. A banda, hi ha causes encara pendents de judici, com ara la del jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona. Algunes vistes han somrigut els acusats, com ara la del major Josep Lluís Trapero, que va acabar en absolució i va servir per constatar la distància entre els Mossos i l'independentisme institucional. La relació entre el cos i el Govern encara no s'ha recuperat dels pics de tensió del procés.
5. La dreta es prepara per assaltar la Moncloa
En clau estatal, Sánchez ha anat esquivant les dificultats amb el tacticisme habitual, i ha aconseguit sortir viu de tots els sotracs. Ha perdut Pablo Iglesias com a vicepresident i com a líder de Podem, dues responsabilitats que va deixar en poques setmanes de diferència. Primer va ser candidat a Madrid i, després, va abandonar el lideratge de la formació lila constatats els mals resultats. Ara qui fa tàndem a la Moncloa amb el líder del PSOE és Yolanda Díaz, projectada com a candidata de Podem al 2023, data en què Sánchez es jugarà mantenir-se en el poder davant l'embat de la dreta.
El PP ha anat guanyant pes a les enquestes, però en cap d'elles s'hi observa la possibilitat de majoria absoluta, de manera que dependria de l'extrema dreta de Vox per ser investit i poder governar. Els populars, artífexs del 155 la tardor del 2017 i al darrere de l'estratègia de judicialitzar el conflicte, no han fet cap viratge i mantenen el discurs dur contra l'independentisme. Fins al punt que, com va indicar Pablo Casado fa deu dies a València, estan disposats a viatjar fins a l'últim país d'Europa per aconseguir l'extradició de Puigdemont. Són múltiples els moviments que s'han produït des de la sentència del Suprem, però cap d'ells l'ha protagonitzat les files populars.