El debat sobre l'acord per un nou finançament es troba en un moment decisiu i enmig de l'ofensiva de la dreta espanyola per fer-lo descarrilar. Una de les veus autoritzades sobre aquest àmbit des de l'acadèmia és Guillem López i Casasnovas, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra. Nascut a Ciutadella, Menorca, el 1955, és llicenciat en Economia i Dret, i va cursar el doctorat a la Universitat de York.
López i Casasnovas és fundador i dirigeix el Centre d'Investigació en Economia i Salut (CRES-UPF), una de les seves especialitats, assessorant l'Organització Mundial de la Salut en temes de desigualtat. Es president del Consell Assessor de Politica Econòmica de la Generalitat (CAPEC), i ha format part de nombrosos consells sobre fiscalitat tant de la Generalitat com del govern espanyol. Va ser conseller del Banc d'Espanya entre el 2005 i el 2017.
Fa poc va escriure que no apostaria diners de la seva butxaca per l'èxit del nou acord de finançament. Tan malament ho veu?
Ho vaig escriure perquè no ho veig gens fàcil. Però des del punt de vista acadèmic, si se'm preguntés com ajudar a fer més factible aquest acord, quines coses s'han de fer i quines s'han d'evitar, les tinc claríssimes.
L'escoltem.
El que no s'ha de fer és condicionar l'acord a què a curt termini es produeixi una reducció dràstica del dèficit fiscal. Això és impossible immediatament. El que és imprescindible és sortir del règim comú. Val la pena encara que de moment no representi una massa ingent de recursos. La segona cosa que s'ha d'evitar és postergar l'inici de la implementació de l'acord a l'aquiescència multilateral d'un nou sistema. Nosaltres hem de començar a fer camí.
Esperar seria un error.
Del tot. Que per a les altres comunitats després es vulgui estendre ja és una altra cosa. Però esperar que sigui generalitzable seria un error monumental. I una tercera cosa a evitar és supeditar l'acord a la consolidació ara del dèficit públic. És a dir, que diguin que subscriuen l'acord, però que en un moment de consolidació fiscal, ara no toca.
I això pot passar?
Hi ha aquesta possibilitat. Que hi hagi l'estructura d'un acord que, per l'impacte que té a les arques públiques, i més encara que el que es doni a uns s'ha de compensar als altres, la suma de les dues coses sigui insostenible per l'objectiu de dèficit. Això s'ha d'evitar. Que hi hagi un acord, beneït pel Tribunal Constitucional, però que a l'hora de posar-lo en vigor es digui que es farà gradualment per les circumstàncies econòmiques. I diran que Brussel·les no ho permet.
Brussel·les pot ser utilitzat com una coartada?
Exactament. Aquest pot ser part de la coartada. Que el govern espanyol digui que ell voldria l'acord, però Brussel·les no els deixa. El camí està ple de paranys que poden fer descarrilar l'acord.
L'acord ha provocat la histèria de la dreta espanyola però també ha estat criticat des d'un sector de l'independentisme, que el considera "més del mateix". Està d'acord amb aquesta crítica?
No hi estic d'acord. Pot acabar sent més del mateix, però d'entrada no ho és. Sortir del règim comú, sortir de la baralla del Consell de Política Fiscal i Financera, és essencial. El pitjor que ens passa és que et diguin que mengem a costa del plat de l'altre, que és el que fa que l'administració central divideixi les comunitats i les debiliti. Això li permet a l’administració central que tota millora que obté en ingressos, en lloc de transferir-los a les comunitats, que és on hi ha les necessitats de despesa, se'ls quedi; és el que es coneix com a desequilibri vertical. Creixen els recursos i creixen les necessitats. Els recursos se'ls queda l'Estat i les necessitats les pateixen les comunitats. Hem de sortir d'aquí de totes totes.
Hi ha una dificultat manifesta per dotar a curt termini de musculatura a l'Agència Tributària catalana que permetés començar a recaptar l'IRPF?
He dit i escrit que si ens agafen la paraula, i que començarem a recaptar quan tinguem l'Agència Tributària pròpia en marxa, ens equivocarem. Si volem que s'implementi l'acord, des del moment zero, el que no pugui fer l'agència catalana que ho faci l'estatal. I ens hem d'acostumar a la idea que Estat ho som tots, tant l'administració central com la territorial. I una agència no és una direcció general de Tributs, l'agència serveix a tothom. Que la Generalitat encarregués a l'agència estatal que recaptés mentre no estigui en ple funcionament l'agència catalana, em semblaria apropiat.
Dit d'una altra manera, Catalunya no està encara preparada per assumir aquesta responsabilitat?
No ho està. I, per tant, tot això s'ha de cuinar poc a poc. El que és molt important és que, recapti qui recapti, vagi a un compte de la Generalitat al Banc d'Espanya i s'acabi la història de les estimacions i de les bestretes i totes les batalles que es diuen d'anivellament horitzontal.
"Un consorci tributari seria dilatori. Si esperem que això passi, en tenim per un parell d'anys"
Un consorci tributari seria un camí del mig? En alguna ocasió ha dit que sona bé, perquè sembla federal, però que s'hauria d'adjectivar.
El Consorci, si s'apliqués la previsió inicial de l'Estatut, hauria de ser paccionat, que vol dir no prendre una decisió si totes dues parts no estan d'acord. En segon lloc, la representació hauria de ser paritària, no només en els objectius sinó també en els mitjans. No pot ser que l'Estat tingui més de 4.000 efectius i la Generalitat poc més de 800. Vol dir que hi hauria d'haver una transferència de recursos humans, que sabem és molt difícil. Caldria assegurar que els objectius són compartits i després disposar d'una musculatura mínima.
No ho veu una bona opció.
No. Un consorci seria dilatori. Si esperem que això passi, en tenim per un grapat d'anys i, en teoria, si hi hagués acord, les retencions haurien de començar ja el proper gener. Vull subratllar que una agència hauria de servir totes les administracions i les comunitats autònomes son també Estat. No és una agència de l'administració central. Ens hem d'acostumar que, en un estat que es vulgui dir federal, hem de tenir institucions que serveixin a tothom. La quota de tresoreria ha d'estar en el Banc d'Espanya, que no és la tresoreria de l'Estat.
Ha esmentat el Banc d'Espanya. El govern espanyol ha nomenat José Luis Escrivá com a nou governador. Comparteix les crítiques que s'han fet a la designació?
Sí, amb tots els respectes per Escrivá. Té un currículum més que suficient per ser governador del Banc d'Espanya amb tots els ets i uts. Però un governador necessita un plus d'independència que ell no té, que és no només ser-ho sinó semblar-ho. Ho dic i em sap greu, però parlo des de l'experiència d'haver vist Jaime Caruana, Miguel Ángel Fernández Ordóñez i Luis Linde. Després, quan jo vaig sortir, va entrar Pablo Hernández de Cos, que ha exemplificat molt bé el desitjable.
"Escrivá té un currículum més que suficient per ser governador del Banc d'Espanya, però un governador necessita un plus d'independència que ell no té"
Quin li ha semblat millor?
El millor de tots, per mi, ha estat Pablo Hernández. Ben format, relativament jove, atent al món, amb un fair play molt gran entre partits i sense la taca o pecat original d'haver estat designat a dit amb un esquema orgànic de partit. Que és el que ha passat amb Escrivá.
Però Pablo Hernández va ser designat també pel govern de torn, en aquest cas el de Mariano Rajoy. S'ha dit que té un perfil més aviat conservador.
Sí, però no tenia la taca de, per exemple, un Fernández Ordóñez, que havia estat secretari d'Estat amb el govern socialista. Linde tothom sabia que era una persona de Luis de Guindos. Caruana era un home de Rodrigo Rato, amb un perfil més aviat de funcionari. Amb Fernández Ordóñez va passar que, com que tenia la impressió de ser home del PSOE, es passava de liberal. I Linde, també per no denotar una línia determinada, el que feia era no decidir massa. Pablo Hernández és una persona molt preparada, capaç de mantenir les formes en els temes rellevants de l’economia espanyola. Alguns governadors han sortit amb estirabots i han entrat en discussions amb l'executiu. Jo ho he vist.
En recorda alguna?
He assistit a una discussió, a peu de carrer, entre la responsable d'Economia del govern de Rodríguez Zapatero, Elena Salgado, amb Fernández Ordóñez. Coses de política econòmica. El governador del Banc d'Espanya no discuteix amb el govern. Intenta influir-hi, a través del seu discurs, dels seus informes. Però no entres en polèmiques. Escrivá? Un bon perfil, però li falta un plus.
"Jordi Pons és un bon col·lega acadèmic, però no respon al que significa la quota catalana al Banc d'Espanya, que vol dir una persona de consens"
Jordi Pons com a conseller del banc és una bona elecció?
A mi no em sembla massa bé perquè no respon al que significa la quota catalana. La quota catalana implica buscar una persona de consens. I Jordi Pons, independentment del seu currículum, és una persona de partit. En aquest cas, ha estat ja molts anys a la Sindicatura de Comptes en nom d'Esquerra. Estar a prop d'un partit té coses bones, perquè et tenen en compte, però també de dolentes. No pots pretendre que ets una persona de consens.
A part de la persona, que em mereix tots els respectes, aquí hi ha també el retard amb què han actuat. És increïble que hagin trigat quasi un any i mig a substituir l’anterior consellera Núria Mas. Si és perquè els vetaven el nom, si el nom hagués estat de consens, potser no hagués passat. I si ha estat per desídia, pitjor per part de la Generalitat perquè estan passant coses, entre elles l'opa al Banc de Sabadell, de les quals s'ha estat absent. Jordi Pons és un bon col·lega acadèmic, però no representa un esforç entre els partits catalanistes per trobar un nom de consens. Dic això perquè en el meu cas i en el de la Núria Mas, el consens va ser bastant més ampli.
Aquests processos de consens i nomenament han de ser molt interessants de conèixer. Què ens pot explicar de com es va cuinar la seva arribada al Banc d'Espanya?
En el meu cas, la persona que semblava que anava a ser designada era Teresa García-Milá. Miguel Sebastián, que en aquell moment, el 2004, era tot un influenciador en l'entorn de Rodríguez Zapatero, va referir-se a ella com una esplèndida candidata. A Josep Antoni Duran Lleida li va faltar temps per respondre que si era tan bona, que la posessin dins la quota socialista. Estava molt clara l'orientació de la candidata. Una regla d'or d'aquests processos: si busques el consens, no diguis noms perquè els cremaràs.
Està clar.
Vaig començar a rebre trucades. Una va ser de l'exconseller Ignasi Farreras, d'Unió Democràtica, per sondejar si em podria agradar. Em va agafar descol·locat, però vaig dir que si se'm demanava hi pensaria. Després em va trucar Josep Huguet, d'ERC, per dir-me que circulava el meu nom. Joan Puigcercós, també d'ERC, va intentar posar el meu nom parlant amb Josep Sánchez Llibre, de CiU al Congrés. Aquest em va apuntar que ells m'apreciaven, però que si Puigcercós deia el meu nom, semblaria que jo era el candidat d'ERC. I en aquest impàs, em va trucar Antoni Castells, aleshores conseller d'Economia en el tripartit, del PSC, per fer-me saber que José Montilla, en aquell moment ministre d'Indústria, em volia conèixer.
Em sembla molt enriquidor això de com es couen aquests bunyols.
Montilla em va citar a la seu del PSC del carrer de Nicaragua. Només veure'm, em va dir que aquell matí havia estat en la inauguració d'un molí de vent a Menorca i havia parlat amb la presidenta socialista del Consell Insular, Joana Barceló, amiga meva i companya de lluites antifranquistes. Ell li va preguntar per mi i ella va fer-me totes les lloances. Per tant, quan vaig trobar-me amb Montilla, em va dir que ja me'n podia anar. Així va anar el meu nomenament per Pedro Solbes, una quota catalana molt consensuada. Ho vaig viure així, amb la il·lusió de ser fruit d'un gran acord. Fins i tot, en acabar un període de dotze anys al Banc d'Espanya, Sánchez Llibre em va suggerir si volia que intentessin la meva continuïtat. I Linde em va demanar que els ajudés a buscar un nom de consens, "com en el teu cas". Per això, que ara triguin un any i mig i optin per un nom sense consens no em sembla bé. Res a dir sobre Jordi Pons, amb qui he escrit un llibret sobre finançament autonòmic i he estat en el seu tribunal de càtedra.
De fet, els darrers temps, sembla que ERC i Junts no consideren prioritari incidir en la designació de representants en organismes rellevants de l'Estat, com ha passat al CGPJ. Ser a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, o a la Competència, o a la Comissió Nacional de l'Energia, pot ser positiu per a l'economia catalana. Creu que és un error?
És positiu ser-hi i és un error no ser-hi. No hi haurà outputs de consens catalanista si els inputs on es fabriquen les polítiques no són de consens. Els partits volen posar els seus i es deixen de consensos i històries. També ho fan els dos grans partits a Madrid. La força catalana no és que un partit petit posi noms, sinó anar tots junts.
El tema de la immigració s'ha situat al mig del debat públic d'una manera cada cop més acuciant. Darrerament s'hi referia, recordant que el 64% de l'ocupació creada a Catalunya era amb treballadors estrangers.
Són dades de la Cambra de Comerç.
Afirmava que els partidaris de la solidaritat global no entenen que aquesta no pot ser il·limitada i advertia dels riscos d'un tema que pot beneficiar l'extrema dreta. Com s'hauria de centrar aquest debat?
Hi ha dues coses clares. La immigració està ajudant a mantenir un model productiu determinat, tant a Espanya com a Catalunya. Sense immigracció no es recolliria la fruita a Lleida, moltes àrees d'hostaleria o dels serveis personals no s'atendrien. Qui fa negoci amb això però bàsicament és l'estat, que gràcies al turisme salva els seus comptes exteriors, i uns empresaris que diuen que necessiten més immigrants no per transformar-se amb els fondos Next Generation, sinó per mantenir el que fan. Els efectes de la immigració s'han d'acompanyar. On és la immigració en el finançament autonòmic? No hi és.
I la segona cosa té a veure amb les polítiques més competencials, que implica atorgar una ciutadania a partir d'un coneixement mínim del país en què s'habita. No diré que facin un examen com als Estats Units, però hi hauria d'haver un reconeixement clar de la prima lingüística. Aquí necessitem la cooperació de les empreses. Que quedés clar que si es coneix la llengua podràs tenir un lloc de treball més ben pagat.
I com es pot argumentar la necessitat dels fluxos migratoris enfront els corrents xenòfobs?
Molts autòctons pensen que una part dels seus problemes és culpa dels immigrants, que no en tenen cap culpa. Aquest és el verí que contamina el tema. Si estigués clar que la política d'habitatge se soluciona per tothom, posem per cas, l'autòcton no veuria el nouvingut com un entrebanc per al seu benestar.
"Caldria augmentar molt la taxa turística i prohinir el lloguer turístic, que és tan sols una transacció especulativa"
Ha escrit sobre la massificació del turisme, bàsicament de les Illes, i ha reclamat un nou repartiment dels costos i els beneficis.
Val a dir que el terme massificació no m'agrada. Encara menys si parlem d'immigració. Ningú és massa. L'oferta turística hotelera s'havia beneficiat d'una demanda creixent després de la covid i ha viscut una pujada de preus espectacular. Quan la gent fa turisme, normalment funciona per pressupostos tancats, reserven uns diners per viatjar. La demanda és més inelàstica en la pernoctació que en la resta de sectors, com la restauració. Si s'incrementen els preus, la gent sol substituir el plus que ha de pagar pels hotels per la resta d'activitats. Aleshores, els turistes que abans els trobaves en restaurants ara te'ls trobes pels súpers i menjant un entrepà. Així es visualitza un turisme cada vegada més low cost, a la vegada que els hotelers s'estan lucrant.
Quines mesures aconsellaria per endreçar el sector?
Dues. La taxa turística hauria d'augmentar moltíssim. Ara ha augmentat un 30% aquí, però això no és res. Han de pujar més i han de ser molt diferents en funció de les àrees. I l'altra cosa seria prohibir el lloguer turístic, que no és l'explotació de res. L'hostaleria, agradi o no, a banda de ser un servei, és una indústria. El lloguer turístic és tan sols una transacció especulativa. El propietari no sap ni qui entra a casa seva. Ho deixa en mans d'una agència. Les externalitats que genera són totes negatives per a la resta. És una desgràcia que et posin un habitatge turístic a la teva escala. Per mi, una fiscalitat alta o una prohibició del lloguer turístic ajudaria a fer que els hotels prenguessin consciència que el seu vincle amb el seu quilòmetre zero hauria de ser més exigent.
Posi algun exemple d'això.
Per exemple, garantir que un mínim d'un 60% dels productes que utilitzin siguin locals. Això faria que el sector es congraciés amb l'estructura econòmica del país. Actualment, grans cadenes hoteleres compren contenidors grans amb els productes que adquireixen contribuint al dèficit comercial del país i a la petjada ecològica. En canvi, si es reforcés el lligam amb l'entorn immediat, els increments de preus tindrien més lògica perquè el resultat seria un repartiment dels excedents també amb els subministradors locals. A Menorca s'estan fent iniciatives d'aquest tipus. La cadena Riu, a Mallorca, també ho fa.
"Les eleccions nord-americanes marcaran molt com les societats afronten el futur. Un triomf de Trump refermaria la radicalització de la dreta"
Canviem de focus. Un fet important per al futur important seran les eleccions nord-americanes. Quin impacte poden tenir en l'economia i més enllà?
Les eleccions nord-americanes marcaran molt el futur. De la idea de globalització econòmica a una visió més cultural de com les societats afronten el futur. Perquè la imatge d'un Donald Trump guanyador contaminaria els corrents més neocons a països com els Països Baixos i el Regne Unit, i refermaria la radicalització del centredreta, al qual ja no li farà por anar més enllà. I tot això generarà una mena d'òsmosi que no només es notarà en grans temes com la relació dels Estats Units amb la Xina, posem per cas, sinó en com la gent llegeix la geopolítica. Fa un any em van demanar un article per un diari local i ja vaig dir que tota l'economia, també la local, oh sorpresa, penjaria molt del que passés a la política nord-americana. I això fins i tot més enllà del tema dels aranzels comercials.
Vol dir que l'impacte entraria de ple en el terreny dels valors.
Sobretot en la manera com la societat entén quines són les seves prioritats i com han de ser les formes en les relacions diplomàtiques. Jo posava l'exemple de les capes de la ceba. Trec una capa i una altra, però en el fons, en el nucli de la ceba hi ha el que ho pot podrir tot, Trump. Un candidat a governador de Carolina del Nord, Mark Robinson, va dir que estava a favor del retorn de l'esclavitud. Què vol dir això? Que l'atreviment ja no té límits. Pot ser devastador.