- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
- Aquests són els 135 diputats al nou Parlament
Entre 2019 i 2021, ERC, amb Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès, havia aconseguit els millors resultats de seva història des de la República. Però en el darrer any ha perdut 180.000 vots a les catalanes, 400.000 a les municipals i 300.000 a les espanyoles. El retrocés electoral, culminat el 12-M, ha deixat el partit amb 20 escons al Parlament -abans eren 33- que, malgrat que poden tenir la clau de la governabilitat, obliguen a un període de reflexió profunda. Els republicans s'han d'autodiagnosticar i bastir una nova estratègia de cara al congrés nacional el 30 de novembre, que haurà de renovar o revalidar lideratges. I, mentrestant, hauran de prendre decisions rellevants sobre la investidura, amb Salvador Illa, guanyador dels comicis, al centre del debat.
De moment, Oriol Junqueras, president del partit, ha anunciat que plegarà temporalment després de les europees del 9 de juny, però ja ha manifestat que escoltarà la militància i que està disposat a tornar-se a presentar si li ho demanen. En canvi, la secretària general, Marta Rovira, amb qui Junqueras condueix ERC des del 2011, no repetirà i defensa una transició per generar nous lideratges, entre els quals no hi haurà Pere Aragonès, que la secunda i va anunciar que no agafaria l'escó després de la desfeta de les eleccions.
El repte d'ERC, en essència, és aconseguir un procés que eviti sagnies divisòries com la del 2008 i l'empetiteixi. Fem quatre preguntes a diverses veus coneixedores d'ERC, per la seva militància i trajectòria al partit, sobre aquest futur imminent. Són Joan Tardà, excap de files a Madrid; Marina Llansana, exdiputada i exportaveu dels republicans; Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i expresident de la Fundació Irla; Mireia Ingla, exalcaldessa de Sant Cugat; i Xavier Godàs, sociòleg, exalcalde de Vilassar de Dalt i director general d'Acció Cívica de la Generalitat.
1. De quina forma ha de refer ponts ERC amb la resta de l'independentisme?
Joan Tardà: Amb qualsevol fórmula que assumeixi la realitat de la Catalunya dels vuit milions, la pluralitat del moviment independentista, l’estratègia de la conquesta democràtica d’un escenari de negociació amb l'estat espanyol, i l'enfortiment de la mobilització a favor de nous drets socials i una major socialització de la riquesa.
Marina Llansana: La batalla de partits per aconseguir l’hegemonia ha perjudicat tothom i ha provocat que molts votants es quedessin a casa. La manera de tornar a mobilitzar i il·lusionar aquest espai és dibuixant un horitzó compartit, un projecte comú com ho va ser l'1-O. Això no és responsabilitat d’ERC, sinó de tothom, dels partits i la societat civil.
Joan Manuel Tresserras: No crec que sigui ERC qui hagi de refer ponts. Tampoc que es pugui parlar de l'independentisme com un bloc polític homogeni. Les diferències amb el que planteja Junts són evidents. No s’assemblen pels fonaments socials del que proposen, per la concepció de la nació i tampoc hi ha coincidència en els procediments de construcció de l’Estat. Entre el nacionalisme conservador i l'independentisme d'esquerres hi ha una distància molt gran. Hi pot haver coincidències puntuals en l’esforç per bastir una ampla majoria social. Ponts? Potser tocava plantejar-los quan es compartia Govern o es podien aprovar uns bons pressupostos. Uns ho havien fet abans, els altres van preferir bellugar l’arbre per si els primers queien. No es pot pas dir que no se n’hagin sortit. La possibilitat que, ara, ells dissenyin el pont i els altres anem cada matí a construir-lo no em sembla gaire atractiva.
Mireia Ingla: No es tracta del que ha de fer ERC, sinó del que ha de fer el moviment en general, avui molt més feble. El país ha avançat en la defensa dels interessos nacionals i de la lluita per tenir un referèndum i la independència quan s'han posat per davant els interessos de les persones, quan hem dit per què volem la independència. Moltes persones que no eren independentistes van pujar al carro per fer un país millor, fugint de les banderes, dels discursos identitaris i recuperant el camí que interpel·lava tothom, vingui d'on vingui, pensi el que pensi i parli la llengua que parli. Tot això és el que hem de recuperar si volem que el moviment independentista torni a ser fort, i reafirmar-nos en què el que no volem segur és l'independentisme feixista i xenòfob. El moviment ha de ser clarament una oposició a aquesta nova manera de defensar l'independentisme que fa Aliança Catalana.
Xavier Godàs: ERC fa temps que planteja ponts amb les altres forces independentistes, sobretot en dos camps, la lluita antirepressiva i la recuperació de les institucions catalanes. Com ha quedat demostrat en l'actual context polític, són fonamentals per passar a abordar altres objectius. Potser convindria preguntar-nos quins són els ponts que les altres forces independentistes oferiran a ERC, ja que sovint ens hem vist en la situació d'haver treballat en solitari aquest procés de reconstitució d'una estratègia mínima en un context objectiu de dificultats. Les crides espúries a la unitat no tenen recorregut. Convé, abans que res, acabar de completar el paquet antirepressiu i el redreçament institucional.
2. ERC ha de permetre la investidura de Salvador Illa?
Tardà: La direcció d’ERC no hauria de prendre cap decisió si abans no es debat en assemblees territorials arreu del país. Que tot sigui debatut també en el consell nacional i finalment els afiliats puguem dir-hi la nostra a través d’una consulta de ratificació. Altrament, qualsevol suport a una hipotètica investidura requereix escoltar les propostes del candidat i assolir possibles acords. Amb una certesa: el país no pot permetre’s viure en la política del bloqueig i una nova convocatòria electoral.
Llansana: La distància entre el PSC i ERC és tan gran en temes estratègics de país que el més lògic és que ERC s’hi oposi. Ara bé, no és just que recaigui sobre els republicans la pressió d’una investidura, i més quan ja han dit que han entès el veredicte de les urnes i treballaran des de l’oposició.
Tresserras: A la vista dels resultats, crec que ERC farà bé de mantenir-se a un marge prudent de la negociació central per formar un nou Govern. No participar en operacions de bloqueig és una cosa; una de ben diferent és participar en la construcció de fantasies o fer-se còmplice d’algunes ocurrències. D’altra banda, l’experiència recent demostra que es pot governar en minoria i buscar acords puntuals. Sobretot si a l'oposició hi ha gent responsable i compromesa amb els interessos generals.
Ingla: ERC ara ha de deixar que s'entenguin aquells que durant aquests tres anys de Govern republicà han posat bastons a les rodes. Aquells que van posar totes les dificultats perquè l'executiu estigués liderat per ERC, que en van marxar i el van deixar empantanegat perquè no feia la independència al ritme que ells volien, que encara no sabem quin és. Aquells que es van plantejar fer una moció de censura contra Aragonès, que no van votar els pressupostos per coses que ara no són un impediment per donar suport a altres. El PSC, Junts i comuns són els que ara s'han d'entendre per decidir quin president volen investir.
Godàs: ERC ha de permetre un Govern, per un simple exercici de responsabilitat política. No pot facilitar-lo a qualsevol preu, perquè hem de ser exigents amb l'executiu que pugui esdevenir-se. Considerant els resultats electorals, primer pertoca que el PSC i Junts parlin. Ja ho han fet en altres institucions mostrant una entesa més que satisfactòria.
3. ERC ha de ser al Govern o a l'oposició, en aquesta legislatura?
Tardà: D’entrada, oposició col·laborativa i constructiva en funció de les negociacions i acords amb el Govern. Amb tot, cap altre escenari de major col·laboració s’hauria de descartar.
Llansana: Les urnes han parlat, i ERC ha escoltat les urnes. Ara toca que faci oposició i, des de l’oposició, faci servir la seva força per impulsar els temes estratègics de país i els bons projectes socials que estava portant a terme des del Govern i que ara ha hagut de deixar a mitges.
Tresserras: Només es pot formar part d'un Govern si hi ha coincidències fonamentals en el programa. Per exemple, ERC no pot estar en un executiu que no tingui com a horitzó fonamental la negociació del referèndum o la liquidació del dèficit fiscal. I no pot estar en un Govern amb qui promet la contracció impositiva en totes les figures fiscals redistributives (rebaixa IRPF, patrimoni, successions) o que –podent– mai ha tingut la llengua i la cultura en el centre de les seves preocupacions.
Ingla: Decidir entrar en un Govern per fer què? Si l'executiu que ve ha de tirar enrere tot el que s'ha fet fins ara, òbviament a nosaltres no ens hi trobaran. També és imprescindible continuar amb la voluntat de negociar per arribar a acords que ens continuïn fent avançar en temes antirepressius, com s'ha fet fins ara, però ara sobretot en temes claus com el finançament i el referèndum per a l'autodeterminació. Si hi ha un Govern capaç de liderar-ho, algú que plantegi tot això com una prioritat, entenc que potser es pot plantejar, però avui en dia crec que ERC no hauria de formar part de cap executiu, ni del PSC ni de Junts.
Godàs: Els electors han col·locat ERC a l'oposició. En aquest punt, no hi ha marge per a la interpretació, ja que venim de governar i ostentar la presidència. Per tant, ERC ha de començar aquesta legislatura a l'oposició i ha de treballar per tornar a ser el pal de paller per a una alternativa d'esquerra plural i nacional, tan distant de la dreta amb vernís reaccionari com diferenciada d'una esquerra retòrica que no s'entén i que va camí de la irrellevància.
4. Junqueras s'ha de tornar a presentar a la presidència? Com valoren la seva gestió i la de Rovira i Aragonès després del 12-M?
Tardà: Ningú pot negar que han estat els caps visibles dels èxits d’un republicanisme que ha estat capaç d’assolir escenaris polítics extraordinaris, que ha estat determinant per consolidar l’esquerra nacional i l’avenç de l’independentisme. Un mèrit col·lectiu que s’ha fonamentat en el que hem anomenat “junquerisme” com a derivada, en algun moment massa centrista, del patriotisme social encunyat per Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Sí, crec que avui per avui, fa bé de presentar-se i n’hauríem d’esperar que liderés un partit desempallegat de tics nacionalistes, que treballés pels fronts amplis de les esquerres i per la sobirania plena.
Llansana: Junqueras i Rovira són dos líders molt potents, igual que Aragonès, i estic segura que se situaran al lloc on considerin que poden ser més útils al partit i, sobretot, al projecte polític republicà.
Tresserras: El 2017 va ser un èxit esclatant del poble mobilitzat, de la gent demòcrata i del sobiranisme. Però va ser possible perquè un conjunt de persones s’ho van jugar tot, com es va veure ben aviat. Junqueras i Rovira entre elles. Com tota la gent directament represaliada. No s’ha estat gaire just amb aquestes persones. El 1936, quan els membres del govern Companys van sortir de la presó van ser rebuts per una multitud que els saludava com a veritables herois. Les Diades últimes hem pogut sentir veritables bajanades i insults contra aquestes persones, proferides per energúmens embolicats amb l’estelada. No cal ni parlar de les xarxes. Abans de dissenyar ponts potser caldria tenir un cert control sobre els sectarismes, etnicismes i fonamentalismes que han emergit dins de l’independentisme. Dit això, Junqueras i Rovira s’han ben guanyat poder decidir fer en el futur allò que ells mateixos lliurement determinin, d’acord amb la voluntat dels militants i dels òrgans de decisió del partit.
Ingla: Rovira, malauradament ja ha decidit no presentar-se a una nova reelecció. És una notícia trista per a ERC i el país. Representa un capital polític i humà brutal que aquest país necessita. Va ser i és clau, i això des d'un cruel exili que està vivint des de fa sis anys. En canvi, Junqueras es veu amb cor de continuar. Ha portat ERC als millors resultats que ha tingut mai aquest partit, amb una manera de fer política molt concreta, amb un projecte polític cohesionat, seriós i central. Ha viscut la repressió en primera persona. És la persona més ben preparada per poder fer que ERC recuperi l'estabilitat i que el projecte pugui continuar endavant després que malauradament l'altre gran capital polític que tenia ERC, el president Aragonès, també decidís deixar la política activa. Perquè en la política els projectes són imprescindibles, però els lideratges també, i clarament Junqueras representa una manera de liderar que no trobo en altres líders polítics. Jo sé el que és anar pel carrer amb ell, que se li acosta gent de tots els àmbits, que parlen català, castellà, que li expliquen els seus problemes... La recepta Junqueras és d'èxit.
Godàs: Aragonès ha hagut d'exercir la presidència en condicions molt complicades, diria que sacrificades. El seu principal llegat és haver restituït la dignitat institucional, abordat una pragmàtica antirepressiva, iniciat un procés de negociació política, i governar en minoria mirant de superar les restriccions pressupostàries que durant anys han malmès els serveis públics. El temps ressituarà aquest llegat i es revaloritzarà la seva etapa. D'altra banda, és un fet que el Junqueras i Rovira són referents actius polítics importants del republicanisme català. No obstant això, la crisi actual requereix fer aflorar altres veus i actius que orientin ERC vers un futur en què el marc polític ja no serà el procés tal com l'hem conegut. Que hi hagi altres veus i lideratges no vol dir que els que fins ara han liderat no tinguin cap funció important en la nova etapa, vol dir que se segueix la sana pràctica democràtica dels relleus al capdavant d'una organització. D'altra banda, què decideixin fer el president i la secretària general pel que fa a la seva contribució política futura depèn en part de la seva voluntat. En un partit republicà de base assembleària, el futur dels seus dirigents el decideixen les bases en funció de projectes debatuts i acordats.