27
de novembre
de
2023, 19:15
Actualitzat:
19:15h
Dirigents rellevants del Partit Popular Europeu (PPE) han sortit aquest dilluns en tromba a Barcelona contra el govern espanyol de Pedro Sánchez i el projecte de llei d'amnistia. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha pogut mostrar que no està sol en la croada contra Sánchez i els seus acords amb els independentistes per la investidura. Malgrat que el lema de l'encontre celebrat pel PPE era Camí de la recuperació, el plat fort de l'acte han estat els missatges llançats per Feijóo i per Manfred Weber, cap dels populars a l'Eurocambra, en contra de l'amnistia.
Els interessos electorals del PPE de cara a les eleccions europees del juny es troben amb les urgències d'un Feijóo que és a punt d'iniciar el duríssim trànsit cap a una legislatura que se li pot fer molt llarga. Aquest dilluns, de fet, el president dels populars espanyols ha tancat la remodelació del seu nucli dur. Si aquest cap de setmana va ratificar Cuca Gamarra com a secretària general, però treient-li el càrrec de portaveu al Congrés, avui ha designat Miguel Tellado, fins ara home fort de l'organització, com a portaveu. Un senyal que la intransigència en el discurs del partit no afluixarà. L'acte d'avui ha donat moltes claus: són aquestes.
Potser el menys nou és que s'ha corroborat de nou el bloc estratègic que formen Weber, el PP espanyol i i l'italià Antonio Tajani, actual ministre d'Exteriors del seu país, en l'executiu ultra de Giorgia Meloni. Els discursos de tots tres han encaixat perfectament. Abans, Esteban González Pons, un dels dirigents amb més capacitat de teatralització de la política espanyola, havia clamat: "Sisplau, no ens deixeu sols". Feijóo no ha quedat enrere i després d'esmentar Hamàs, ha assenyalat referint-se a Bildu i ETA, que "una altra organització terrorista" ha facilitat la investidura de Sánchez. Feijóo ha reclamat dels governs europeus que no considerin el que està passant a Espanya un "afer domèstic".
Weber ha avalat el discurs del PP espanyol: "Tenim corrupció, violència i terrorisme. Ja no es castiga, tot això. La societat espanyola ja no és igual davant la llei". Fins i tot ha recordat el seu origen bavarès, país que havia estat regne independent i avui és un land de la República Federal Alemanya. L'italià Tajani ha corroborat aquest enfocament, apostant per "grans pàtries" enfront les "pàtries petites". Però l'excés histriònic del PP espanyol també topa amb moltes oposicions a Brussel·les, on no acaben d'entendre la crispació madrilenya.
El mes de juny del 2024 tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu. Tindran lloc en un moment especialment decisiu per al projecte comunitari, quan l'ascens de la dreta extrema populista és un fet, malgrat que topa també amb la reacció de sectors amplis de la societat europea. L'ultra Geert Wilders acaba de guanyar als Països Baixos, sense que sigui segur que pugui formar govern. A Polònia, en canvi, el govern reaccionari de Llei i Justícia ha perdut el poder. Dins del PPE temes com la immigració -que ha estat clau a les eleccions holandeses- neguitegen i no es vol deixar tot el flanc dret al populisme dels Marine Le Pen.
Weber s'ha convertit en el gran aliat de Feijóo a Brussel·les. Tots dos es necessiten. La dreta espanyola vol nodrir el seu missatge contra un Sánchez que "està posant en perill l'estat de dret" i per fer creïble el relat requereix de veus exteriors. Weber vol ser president de la Comissió Europea. Ja ho volia ser el 2019. Un Feijóo a la Moncloa hagués estat una carta potent, però no la té. El PP espanyol, amb tot, és nombrós a l'Eurocambra. Però no li serà fàcil.
Malgrat que el Parlament Europeu té molt a dir en l'elecció del president de la Comissió Europea, la realpolitik europea atorga el poder real encara avui al Consell Europeu, és a dir, als caps de govern. Així va ser amb Ursula von der Leyen, proposada al capdavall pel francès Emmanuel Macron i per Angela Merkel. I la cap de files de la Comissió -de la CDU alemanya- vol continuar. I s'entén bé amb París i Berlín... i amb Sánchez.
Weber porta molts anys a l'Eurocambra. Però mai ha governat enlloc, fora de ser regidor a Kelheim, a la Baixa Baviera. Coneix Brussel·les, certament, però és un funcionari curtit des de jove a la Unió Cristiana Social, el partit profundament conservador que ho controla quasi bé tot a Baviera. I és curiosa la referència que ha fet Weber a la possible deriva "hongaresa" d'Espanya, quan ell va ser un dels valedors de Viktor Orban fins que va ser expulsat del PPE.
Durant molts anys, el que avui és el PPE va ser la Democràcia Cristiana. Però circumscriure la principal força de centre dreta d'Europa a una única tradició ideològica limitava el creixement de la formació. Quan la vella DC italiana va entrar en crisi letal, es va plantejar la integració de la Forza Italia de Silvio Berlusconi. Aquell va ser un moment definitori. El PP espanyol de José María Aznar va ser un dels avaladors d'aquesta reconversió que va obrir les portes del PPE a totes les forces conservadores que s'hi volguessin adherir. Fins i tot el Partit Conservador britànic en va formar part un temps. Ara el PPE inclou democristians com els alemanys, conservadors nòrdics i liberals com la Llista Cívica polonesa. Dins d'aquest magma, l'equip Feijóo-Weber-Tajani és l'ala dreta.
Però l'acte d'avui a Barcelona pot amagar el tema realment de fons que traspua en els moviments que du a terme el PPE: què fer amb l'extrema dreta? Dramatitzar l'oposició a la política de Sánchez és útil per justificar una possible aliança amb els Wilders i els Meloni. De fet, Tajani ja governa amb la líder de procedència neofeixista. I Feijóo ho fa amb Vox en diverses comunitats i ha estat a punt de fer-ho a Espanya. Hi ha un pols intern en el si del conservadorisme tradicional, un fet que es produeix dels Estats Units a Israel. Donald Tusk, a Polònia, ja ha deixat clar que està enfront l'extrema dreta. Del resultat d'aquest pols depèn en bona part el futur dels estats democràtics. De moment, els Weber i Feijóo ja han decidit en quin costat estan.
Els interessos electorals del PPE de cara a les eleccions europees del juny es troben amb les urgències d'un Feijóo que és a punt d'iniciar el duríssim trànsit cap a una legislatura que se li pot fer molt llarga. Aquest dilluns, de fet, el president dels populars espanyols ha tancat la remodelació del seu nucli dur. Si aquest cap de setmana va ratificar Cuca Gamarra com a secretària general, però treient-li el càrrec de portaveu al Congrés, avui ha designat Miguel Tellado, fins ara home fort de l'organització, com a portaveu. Un senyal que la intransigència en el discurs del partit no afluixarà. L'acte d'avui ha donat moltes claus: són aquestes.
Un triangle Feijóo-Weber-Tajani
Potser el menys nou és que s'ha corroborat de nou el bloc estratègic que formen Weber, el PP espanyol i i l'italià Antonio Tajani, actual ministre d'Exteriors del seu país, en l'executiu ultra de Giorgia Meloni. Els discursos de tots tres han encaixat perfectament. Abans, Esteban González Pons, un dels dirigents amb més capacitat de teatralització de la política espanyola, havia clamat: "Sisplau, no ens deixeu sols". Feijóo no ha quedat enrere i després d'esmentar Hamàs, ha assenyalat referint-se a Bildu i ETA, que "una altra organització terrorista" ha facilitat la investidura de Sánchez. Feijóo ha reclamat dels governs europeus que no considerin el que està passant a Espanya un "afer domèstic".Weber ha avalat el discurs del PP espanyol: "Tenim corrupció, violència i terrorisme. Ja no es castiga, tot això. La societat espanyola ja no és igual davant la llei". Fins i tot ha recordat el seu origen bavarès, país que havia estat regne independent i avui és un land de la República Federal Alemanya. L'italià Tajani ha corroborat aquest enfocament, apostant per "grans pàtries" enfront les "pàtries petites". Però l'excés histriònic del PP espanyol també topa amb moltes oposicions a Brussel·les, on no acaben d'entendre la crispació madrilenya.
Un escenari electoral dramàtic
El mes de juny del 2024 tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu. Tindran lloc en un moment especialment decisiu per al projecte comunitari, quan l'ascens de la dreta extrema populista és un fet, malgrat que topa també amb la reacció de sectors amplis de la societat europea. L'ultra Geert Wilders acaba de guanyar als Països Baixos, sense que sigui segur que pugui formar govern. A Polònia, en canvi, el govern reaccionari de Llei i Justícia ha perdut el poder. Dins del PPE temes com la immigració -que ha estat clau a les eleccions holandeses- neguitegen i no es vol deixar tot el flanc dret al populisme dels Marine Le Pen.
Les ambicions de Manfred Weber
Weber s'ha convertit en el gran aliat de Feijóo a Brussel·les. Tots dos es necessiten. La dreta espanyola vol nodrir el seu missatge contra un Sánchez que "està posant en perill l'estat de dret" i per fer creïble el relat requereix de veus exteriors. Weber vol ser president de la Comissió Europea. Ja ho volia ser el 2019. Un Feijóo a la Moncloa hagués estat una carta potent, però no la té. El PP espanyol, amb tot, és nombrós a l'Eurocambra. Però no li serà fàcil.Malgrat que el Parlament Europeu té molt a dir en l'elecció del president de la Comissió Europea, la realpolitik europea atorga el poder real encara avui al Consell Europeu, és a dir, als caps de govern. Així va ser amb Ursula von der Leyen, proposada al capdavall pel francès Emmanuel Macron i per Angela Merkel. I la cap de files de la Comissió -de la CDU alemanya- vol continuar. I s'entén bé amb París i Berlín... i amb Sánchez.
Weber porta molts anys a l'Eurocambra. Però mai ha governat enlloc, fora de ser regidor a Kelheim, a la Baixa Baviera. Coneix Brussel·les, certament, però és un funcionari curtit des de jove a la Unió Cristiana Social, el partit profundament conservador que ho controla quasi bé tot a Baviera. I és curiosa la referència que ha fet Weber a la possible deriva "hongaresa" d'Espanya, quan ell va ser un dels valedors de Viktor Orban fins que va ser expulsat del PPE.
El PPE envers l'extrema dreta
Durant molts anys, el que avui és el PPE va ser la Democràcia Cristiana. Però circumscriure la principal força de centre dreta d'Europa a una única tradició ideològica limitava el creixement de la formació. Quan la vella DC italiana va entrar en crisi letal, es va plantejar la integració de la Forza Italia de Silvio Berlusconi. Aquell va ser un moment definitori. El PP espanyol de José María Aznar va ser un dels avaladors d'aquesta reconversió que va obrir les portes del PPE a totes les forces conservadores que s'hi volguessin adherir. Fins i tot el Partit Conservador britànic en va formar part un temps. Ara el PPE inclou democristians com els alemanys, conservadors nòrdics i liberals com la Llista Cívica polonesa. Dins d'aquest magma, l'equip Feijóo-Weber-Tajani és l'ala dreta.Però l'acte d'avui a Barcelona pot amagar el tema realment de fons que traspua en els moviments que du a terme el PPE: què fer amb l'extrema dreta? Dramatitzar l'oposició a la política de Sánchez és útil per justificar una possible aliança amb els Wilders i els Meloni. De fet, Tajani ja governa amb la líder de procedència neofeixista. I Feijóo ho fa amb Vox en diverses comunitats i ha estat a punt de fer-ho a Espanya. Hi ha un pols intern en el si del conservadorisme tradicional, un fet que es produeix dels Estats Units a Israel. Donald Tusk, a Polònia, ja ha deixat clar que està enfront l'extrema dreta. Del resultat d'aquest pols depèn en bona part el futur dels estats democràtics. De moment, els Weber i Feijóo ja han decidit en quin costat estan.