- Què s'amaga darrere de les eleccions europees? Tot el que està en joc el 9-J
- El PSOE guanyaria al PP a les eleccions europees, segons el CIS
L'extrema dreta europea o dreta populista constitueix una amalgama de sigles i formacions força diversa, que van d'una dreta reaccionària i tradicionalista a posicionaments nítidament feixistes i racistes. Hi ha dos grans grups al Parlament Europeu, els Conservadors i Reformistes, que tenen la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, com a principal referent, i Identitat i Democràcia, amb Marine Le Pen com a figura més destacada.
Però el cert és que dins de cada grup les diferències també són notables. I, finalment, hi ha dos partits ara mateix no adscrits, el Fòrum Cívic de l'hongarès Viktor Orban i l'AfD alemanya. L'espai està en reconstrucció i el resultat de les europees aquest diumenge pot servir d'accelerador per a la seva refundació.
Conservadors i Reformistes: no tan moderats
El grup Conservadors i Reformistes Europeus va ser en el seu origen el que representava sobretot el Partit Conservador britànic, indiscutiblement democràtic però fortament euroescèptic i contrari al Partit Popular Europeu (PPE), vist des de Londres com el continuador de la vella Democràcia Cristiana, d'arrel europeista. Tant euroescèptic era que finalment el Regne Unit va acabar abandonant la UE amb el referèndum del Brexit i el grup ha acabat dominat per Germans d'Itàlia de Giorgia Meloni.
L'astúcia de Meloni ha dut a un intent de blanquejar el grup, en paral·lel al pragmatisme més gran de qui ja governa a Roma amb els representants del PPE, els hereus del berlusconisme com Antonio Tajani. Certa empatia entre Meloni i Ursula von der Leyen -que s'ha obert a pactes- pot facilitar enteses postelectorals, però cal no oblidar que en el grup hi ha també Reconquesta, d'Éric Zemmour, un agitador situat a la dreta de le Pen. Hi ha també Llei i Justícia polonesa, enfrontada amb el soci del PPE a Varsòvia, el primer ministre Donald Tusk. També hi són Vox, ubicat en la branca més extrema, el Partit dels Finlandesos, el Partit Cívic Democràtic txec, i la Nova Aliança Flamenca.
Identitat i Democràcia: radicalisme i xenofòbia
El Reagrupament Nacional de Marine Le Pen és la força principal del grup i sembla que s'acosta a una victòria clara a França, superant -segons les enquestes- el 30% i quasi doblant el partit d'Emmanuel Macron. Al grup hi ha també el Partit de la Llibertat d'Àustria que va fundar Jörg Haider i el Partit per la Llibertat de Geert Wilders als Països Baixos, que acaba de formar govern a l'Haia. La Lliga de Matteo Salvini, rival de Meloni, i Interès Flamenc tanquen aquest bloc. La seva actitud davant la guerra a Ucraïna, on adopten una línia més ambigua respecte de l'OTAN, si no prorussa, és la gran diferència amb els Conservadors i Reformistes.
Hongaresos i alemanys, a prop de Moscou
Es tracta de dos casos diferents. El Fòrum Cívic d'Orban, en el poder a Hongria, és ben conegut per les seves tesis prorusses i alhora exemplifica la deriva autoritària de formacions històricament conservadores. Orban havia militat anteriorment en el PPE. Caldrà veure on es reubica Orban després de les europees.
L'AfD serà el més difícil de reintegrar en cap grup parlamentari per les reminiscències ideològiques que inclou. Acaba de ser expulsat d'identitat i Democràcia per les declaracions del seu candidat a les europees en què defensava els membres de les SS. El record del nazisme encara pesa en la política alemanya i ha fet efectiu un cordó sanitari contra els ultres, que s'espera, però, que obtinguin un bon resultat el 9 de juny. La seva resposta a la invasió d'Ucraïna va ser de condemna formal, però alhora de rebuig a l'ingrés a la UE i a l'OTAN.
El principal problema que haurà d'afrontar l'extrema dreta després del 9 de juny serà la seva cohesió interna. Ucraïna serà una divisió profunda. Però molt del que acabi passant a Brussel·les dependrà també de dues eleccions posteriors. Una, sens dubte la més rellevant, serà l'elecció del 5 de novembre. Un retorn de Donald Trump per força reforçarà els corrents distants amb la integració europea. Però també les eleccions britàniques tindran el seu impacte. Un triomf laborista, que ara sembla factible, el 4 de juliol (curiosament el dia de la declaració d'independència dels EUA), podria acostar una mica més Londres a Brussel·les i suavitzar en part el gir a la dreta al continent? Incògnites a desvetllar.