Fa uns dies, un alt dirigent de l'antiga Convergència, ara ja situat sota l'òrbita de Junts, feia aquesta consideració en privat: "Carles Puigdemont ha d'entendre que la seva principal força són els set diputats a Madrid. Mai més tornarà a tenir una influència més gran al Congrés". Aquesta veu, coneixedora del funcionament del poder tant a Barcelona com a la capital de l'Estat, insistia en la idea que eren múltiples les persones que, d'una manera o una altra, traslladaven aquesta opinió a Puigdemont, perquè es tracta d'un moment en què es poden aconseguir millores per a Catalunya fruit de l'aritmètica parlamentària. L'aliança -inestable- amb el PSOE, però, ha trontollat en els últims compassos del 2024.
Per què? Pels incompliments de Pedro Sánchez, que són de caràcter tangible -el català no és oficial a Europa, encara no s'han delegat les competències en immigració a través d'un "acord integral" que es va vendre primer com un "traspàs integral", les inversions pressupostàries continuen sense executar-se- i també intangible. La principal queixa de la setmana és que Puigdemont nota que no se li ha aplicat una "amnistia política", fet que se suma a la negativa del Tribunal Suprem a aplicar-li l'amnistia judicial, aprovada pel Congrés i que de moment ha beneficiat més policies de l'1-O que no pas els arquitectes de la votació. És en aquesta "amnistia política" que descansen les pors del líder a l'exili.
Ja no només perquè Sánchez no l'hagi anat a veure a Brussel·les -l'única foto oficial amb socialistes es va fer fa un any amb Santos Cerdán i va suposar el preludi de l'entesa per la investidura del líder del PSOE-, sinó perquè Salvador Illa també l'ha esquivat en la ronda amb expresidents, que fins i tot va incloure Jordi Pujol. Puigdemont està molt més legitimat que fa un temps com a interlocutor i, de fet, lidera la delegació de Junts en la taula de negociació a Suïssa, però detecta que no se l'ha normalitzat en el paisatge sempre abrupte de Madrid. Té la clau -o una de les claus- de la legislatura, i malgrat això considera que sovint no se'l té en compte, tot i els costos que li va suposar pactar amb el PSOE.
És per tot això que Puigdemont està molest, i és per tot això que madura què ha de fer a Madrid. Ja va advertir en privat els dirigents socialistes que, quan es complís un any de l'Acord de Brussel·les, compareixeria per valorar el grau de compliment de l'entesa, per ara "decebedor". "Així no podem continuar", va assegurar davant del consell nacional de Junts fa una setmana, és a dir, uns dies després de fer públic des de la capital belga que reclamava a Sánchez que se sotmetés a una qüestió de confiança per revalidar tot el que es va pactar amb la investidura. La mesa del Congrés va flirtejar amb la idea de vetar d'entrada la proposta, però ara ha quedat congelada fins que passin les festes de Nadal.
Si no s'accepta a tràmit, les conseqüències seran "irreversibles", manté Puigdemont. Junts no ha optat per la via de la moció de censura, perquè implicaria un candidat alternatiu, ni tampoc per una amenaça únicament verbal, sinó que s'ha acompanyat d'un plantejament que coneix bé: la qüestió de confiança va ser la via de l'expresident de la Generalitat per afermar el suport de la CUP i anar cap al referèndum quan era a Palau, i també la manera que va trobar per situar Pere Aragonès en una cruïlla la tardor del 2022. En aquest segon cas, la jugada va acabar amb la destitució del vicepresident Pere Aragonès i la sortida de Junts del Govern. Un episodi que explica, en bona part, l'ADN del partit.
Perquè la formació de Puigdemont -i en això coincideixen les veus més pragmàtiques del partit i també entorns empresarials, cap d'ells tan bolcats a fer-los de pista d'aterratge a Madrid com Foment del Treball, amb Josep Sánchez Llibre al capdavant- dista de ser previsible. I en la dinàmica a Madrid s'hi acumulen tres qüestions: la desconfiança sistemàtica amb el PSOE; el temor als incompliments, que afebleixen les crítiques que es feien a ERC per la manera de negociar amb els socialistes; i el risc que, d'un trencament amb Sánchez, se'n derivi un govern format pel PP i Vox. Una cosa és el festeig amb Alberto Núñez Feijóo en matèria fiscal; l'altra, que existeixin pactes profunds en l'horitzó.
És en aquestes coordenades que Junts haurà de decidir en les setmanes vinents, a rebuf de les negociacions sobre immigració i de l'admissió -o no- a tràmit de la qüestió de confiança, si continua fent costat a Sánchez i si negocia amb ell els pressupostos generals de l'Estat. De moment, diu Puigdemont, no hi ha els elements necessaris per asseure's a la taula i abordar-los. I, al mateix temps, és conscient que l'aritmètica parlamentària li va concedir, amb uns resultats més aviat fluixos amb Míriam Nogueras com a cap de cartell, la possibilitat de condicionar com mai la legislatura espanyola. Deixar caure Sánchez i tornar a llançar els daus? Assumir contradiccions? La decisió la té a les seves mans.