La malversació de Schrödinger, o un enriquiment personal de caràcter patrimonial que pot ser i no ser al mateix temps. Això és el que passa a l'estat espanyol en el cas de Raül Romeva, després que aquesta setmana l'Audiència de Barcelona l'hagi amnistiat per la causa de l'acció exterior del procés, que s'investigava al jutjat 18, primer, i es va acumular amb la causa del jutjat 13, després. El tribunal ha decidit aplicar la llei als alts càrrecs de la Generalitat que feia vuit anys que estaven investigats pel seu paper en l'1-O i la promoció catalana a l'estranger i n'ha arxivat la causa amb algunes excepcions, com el cas d'Albert Royo, exdirector del Diplocat, o Roser Clavell, exsecretària general de l'organisme, per uns contractes menors que no tenen relació amb el procés.
En el cas de Romeva, en tot cas, la causa queda tancada, però continua pendent del Tribunal de Comptes, que ha impugnat l'amnistia a la justícia europea amb un recorregut si més no incert, i inhabilitat pel Tribunal Suprem, que es nega a arxivar la causa del procés que va servir per condemnar Oriol Junqueras i el govern de l'1-O, i que manté la pressió sobre Carles Puigdemont i els exiliats. L'argument de Pablo Llarena i Manuel Marchena és que la malversació queda fora de l'amnistia, un criteri que contrasta amb el de l'Audiència de Barcelona, que sí que considera que encaixi dins de la llei, i amb el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que també va amnistiar Miquel Buch i l'escorta de Puigdemont a l'exili tot just fa un any.
Les diverses fonts jurídiques consultades coincideixen a assenyalar que el Suprem va per lliure en la interpretació de la llei, i que això explica un criteri diametralment oposat a l'hora d'aplicar la mateixa llei als mateixos delictes en persones que tenien el mateix rol. Altres veus afegeixen que Romeva s'ha beneficiat del conjunt. Ell era l'únic conseller implicat en una causa d'una quarantena d'alts càrrecs, alguns dels quals investigats per malversació, però que sí que podien ser amnistiats per la clàusula de sortida que va establir el mateix Suprem, i per la interpretació que va fer fa uns mesos el TSJC per al cas de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó. Hi ha hagut, diuen fonts implicades en el procediment, una voluntat per part de l'Audiència de Barcelona de tancar aquest procediment.
Buch va ser el primer amnistiat, i el Suprem encara no havia dit la seva sobre la llei, però en el cas de Romeva la decisió de l'alt tribunal és ferma i deixa clar que, en el cas dels membres del Govern, la malversació queda fora de la llei perquè hi ha un enriquiment personal de caràcter patrimonial, criteri controvertit que va contra l'esperit de la llei i la voluntat del legislador. Aquesta inseguretat jurídica, per la imprevisibilitat sobre què poden fer els tribunals és un dels problemes que s'han denunciat des de fa anys en les causes relacionades amb el procés. I deixa ara una situació paradoxal: l'enriquiment personal existeix i no existeix al mateix temps, en funció del tribunal que ho estudiï. També per això la defensa de Puigdemont vol treure l'aplicació de la llei de les mans del Suprem.
Tres interpretacions de la malversació
Ja durant la negociació de la llei d'amnistia la malversació apareixia com un dels principals esculls. És delicat amnistiar un delicte d'aquestes característiques, també de cara a Europa, i per això els negociadors hi van entrar a fons per trobar una fórmula que no fos excessivament discrecional, no vulnerés el principi d'igualtat dins de la mateixa llei, i a l'hora limités l'àmbit d'aplicació de la llei a aquelles conductes sense ànim de lucre ni enriquiment i exclusivament vinculades al procés. Malgrat l'esforç de retòrica legislativa, suficient per a l'Audiència de Barcelona i el TSJC, el Tribunal Suprem ha aconseguit driblar la llei i deixar-la contra les cordes, a l'espera de què pugui dir el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Però això no és nou. En aquests anys el Suprem ha fet tres interpretacions diferents de la malversació, amb innovacions i interpretacions per anar-la adaptant a les noves circumstàncies. La primera versió és la de la sentència de l'1-O, que va servir per condemnar els dirigents del procés a penes de fins a 13 anys de presó per sedició en concurs medial amb un delicte de malversació, malgrat que ni en el judici ni en la instrucció el Suprem va ser capaç d'acreditar o quantificar la suposada quantitat malversada. L'alt tribunal fa una altra adaptació del delicte l'any 2023, amb la reforma del codi penal, de tal manera que va poder mantenir els polítics allunyats de la primera línia i la pressió contra Puigdemont i els exiliats. La tercera versió del delicte arriba amb l'amnistia, per deixar-ne fora la cúpula del procés.
La clàusula escapatòria del Suprem
Al mateix temps, el Suprem estableix una clàusula escapatòria a la seva interpretació de la malversació, però que no és aplicable a Romeva. Diu Marchena que sí que es poden amnistiar aquelles causes de malversació en què l'acusat no té "disponibilitat dels fons" que es malversen encara que participin en l'execució i materialització de la despesa. És a dir, els alts càrrecs del Govern, que compleixen l'encàrrec de l'executiu per actuar d'una determinada manera, sí que poden ser amnistiats perquè no disposen dels fons. En canvi, els consellers que ordenen aquesta actuació, diu el Suprem que sí que disposen dels fons que malversen, i per tant sí que es pot afirmar aquest benefici personal de caràcter patrimonial pel fet que gasten recursos públics i s'estalvien els seus diners.
El TSJC, en el cas de Jové i Salvadó, s'agafa a aquesta clàusula i diu que van actuar complint ordres de Junqueras, no disposaven dels fons, i per tant la seva actuació és "amnistiable", malgrat els dubtes sobre l'encaix dins del dret europeu. L'Audiència de Barcelona també ha utilitzat els arguments del Suprem i del TSJC per amnistiar els alts càrrecs. "L'actuació va tenir lloc en compliment del mandat dissenyat pels membres del Govern", diu el tribunal. Fa la mateixa interpretació per a tots els implicats, també Romeva, malgrat que ell era efectivament membre del Govern, en tant que conseller d'Exteriors, un càrrec que serveix al Suprem per apartar-lo de l'amnistia, però que, en canvi, l'Audiència de Barcelona no té en compte, i que certifica la disparitat de criteris dins del sistema judicial espanyol.
