23
de desembre
de
2023
Actualitzat:
02
de gener
de
2024,
10:18h
Pedro Sánchez va calcular molt abans d'explicitar l'aposta per l'amnistia. Després de mesos de silenci volgut sobre la mesura de gràcia -tot i el soroll alimentat per les dretes-, va triar el comitè federal del PSOE del 28 d'octubre, el mateix dia que els quadres socialistes van aprovar la consulta a la militància per formar un govern de coalició amb Sumar i buscar els suports parlamentaris necessaris. Aquell dissabte, amb les converses ja madures amb les forces independentistes -també la de Carles Puigdemont-, Sánchez va ordenar les paraules per defensar una aposta arriscada que li permetria la reelecció. "Catalunya està preparada per al retrobament total", va expressar davant dels dirigents del partit sobre una llei, la de l'amnistia, que abans del 23 de juliol havia definit com a "inconstitucional". Amb un afegit justificatiu: era el moment de fer "de la necessitat virtut". Pragmatisme polític portat a la màxima expressió.
La norma que abans no tenia encaix a la Constitució es va convertir, aquell últim cap de setmana d'octubre, en un pas imprescindible que el socialisme espanyol havia de fer en l'"interès d'Espanya" per assegurar la "convivència" entre els ciutadans de l'Estat. I tot i que l'amnistia suposava un pas lògic després dels indults i la derogació del delicte de sedició, Sánchez el va fer forçat per l'aritmètica parlamentària, que el 16 de novembre li facilitaria ser investit amb l'aval de 179 vots, el de totes les formacions nacionalistes i sobiranistes del País Basc i Catalunya. Per tornar a la Moncloa i governar una nova legislatura ha necessitat esborrar línies vermelles. I l'amnistia era la síntesi del nou moment. El salt més arriscat del líder socialista.
Perquè Sánchez ha redibuixat els límits dels pactes que estava disposat a fer. Primer de tot, redefinint la relació amb Puigdemont. Al PSOE intuïen que, en algun moment, Junts podia formar part de la governabilitat de l'Estat i va entendre que calia teixir-hi relacions. En sintonia amb el PSC -que feia temps que ja havia normalitzat contactes al Parlament-, Santos Cerdán va contactar amb Jordi Turull a l'abril, un principi de relació fet abans de les eleccions municipals i desplegat després dels comicis espanyols. Sense Junts no hi havia majoria possible i els socialistes es proposaven facilitar l'aterratge a la via negociada.
L'amnistia figurava a la llista de pagaments exigits per Puigdemont, que també perseguia una rehabilitació com a interlocutor polític que Sánchez encara ha de completar. No va poder ser el 13 de desembre al Parlament Europeu -com pretenia Puigdemont, si es transmetia institucionalitat i pòsit polític-; haurà de ser després de l'aprovació de la mesura de gràcia, quan el líder moral de Junts ja no tingui causes pendents amb la justícia espanyola. Puigdemont ha passat en un temps rècord de ser considerat una "anècdota" a tenir l'estatus de soci estable del president espanyol.
Una condició que el PSOE de Sánchez també ha llaurat amb Bildu. En els últims anys, el president espanyol s'ha recolzat en l'esquerra abertzale per aconseguir estabilitat al Congrés, però aquest desembre ha esborrat una altra línia vermella, el dels acords amb l'independentisme basc per governar institucions. L'entesa per forçar una moció de censura a UPN a Pamplonai cedir l'alcaldia de la capital navarresa a Bildu significa el final d'un complex per al socialisme espanyol. El que en el seu moment havia frenat José Luis Rodríguez Zapatero i que tampoc havia estat possible amb Alfredo Pérez Rubalcaba -apartar UPN i aliar-se amb Bildu-, Sánchez ho ha validat.
El tercer tabú que el president espanyol pot fer desaparèixer és el del finançament singular per a Catalunya. No s'hi ha compromès, però aquesta setmana ha obert un camí, mesurant totes les paraules. Les que va fer servir dijous quan, al Palau de la Generalitat i després de reunir-se amb Pere Aragonès, va dir que la reforma del model finançament autonòmic es faria en un marc "multilateral" -amb totes les autonomies- però atenent la "individualitat" catalana.
Sánchez no contempla un pacte fiscal en la línia del concert, però el de la millora dels recursos per a Catalunya és un recorregut transitable. Li interessa a la Generalitat i també pot convenir a la Moncloa, perquè encaixa amb els plantejaments del PSC -Salvador Illa invoca el principi d'ordinalitat, un dels incompliments de l'Estatut vigent- i és un camí del mig a discutir a la taula de diàleg, atesa la distància que provoca el referèndum entre les dues parts. Perquè el referèndum sí que és una paret que el líder del PSOE no vol saltar. Però la resta de línies vermelles ja les ha començades a esborrar.
La norma que abans no tenia encaix a la Constitució es va convertir, aquell últim cap de setmana d'octubre, en un pas imprescindible que el socialisme espanyol havia de fer en l'"interès d'Espanya" per assegurar la "convivència" entre els ciutadans de l'Estat. I tot i que l'amnistia suposava un pas lògic després dels indults i la derogació del delicte de sedició, Sánchez el va fer forçat per l'aritmètica parlamentària, que el 16 de novembre li facilitaria ser investit amb l'aval de 179 vots, el de totes les formacions nacionalistes i sobiranistes del País Basc i Catalunya. Per tornar a la Moncloa i governar una nova legislatura ha necessitat esborrar línies vermelles. I l'amnistia era la síntesi del nou moment. El salt més arriscat del líder socialista.
Perquè Sánchez ha redibuixat els límits dels pactes que estava disposat a fer. Primer de tot, redefinint la relació amb Puigdemont. Al PSOE intuïen que, en algun moment, Junts podia formar part de la governabilitat de l'Estat i va entendre que calia teixir-hi relacions. En sintonia amb el PSC -que feia temps que ja havia normalitzat contactes al Parlament-, Santos Cerdán va contactar amb Jordi Turull a l'abril, un principi de relació fet abans de les eleccions municipals i desplegat després dels comicis espanyols. Sense Junts no hi havia majoria possible i els socialistes es proposaven facilitar l'aterratge a la via negociada.
L'amnistia figurava a la llista de pagaments exigits per Puigdemont, que també perseguia una rehabilitació com a interlocutor polític que Sánchez encara ha de completar. No va poder ser el 13 de desembre al Parlament Europeu -com pretenia Puigdemont, si es transmetia institucionalitat i pòsit polític-; haurà de ser després de l'aprovació de la mesura de gràcia, quan el líder moral de Junts ja no tingui causes pendents amb la justícia espanyola. Puigdemont ha passat en un temps rècord de ser considerat una "anècdota" a tenir l'estatus de soci estable del president espanyol.
Una condició que el PSOE de Sánchez també ha llaurat amb Bildu. En els últims anys, el president espanyol s'ha recolzat en l'esquerra abertzale per aconseguir estabilitat al Congrés, però aquest desembre ha esborrat una altra línia vermella, el dels acords amb l'independentisme basc per governar institucions. L'entesa per forçar una moció de censura a UPN a Pamplonai cedir l'alcaldia de la capital navarresa a Bildu significa el final d'un complex per al socialisme espanyol. El que en el seu moment havia frenat José Luis Rodríguez Zapatero i que tampoc havia estat possible amb Alfredo Pérez Rubalcaba -apartar UPN i aliar-se amb Bildu-, Sánchez ho ha validat.
El tercer tabú que el president espanyol pot fer desaparèixer és el del finançament singular per a Catalunya. No s'hi ha compromès, però aquesta setmana ha obert un camí, mesurant totes les paraules. Les que va fer servir dijous quan, al Palau de la Generalitat i després de reunir-se amb Pere Aragonès, va dir que la reforma del model finançament autonòmic es faria en un marc "multilateral" -amb totes les autonomies- però atenent la "individualitat" catalana.
Sánchez no contempla un pacte fiscal en la línia del concert, però el de la millora dels recursos per a Catalunya és un recorregut transitable. Li interessa a la Generalitat i també pot convenir a la Moncloa, perquè encaixa amb els plantejaments del PSC -Salvador Illa invoca el principi d'ordinalitat, un dels incompliments de l'Estatut vigent- i és un camí del mig a discutir a la taula de diàleg, atesa la distància que provoca el referèndum entre les dues parts. Perquè el referèndum sí que és una paret que el líder del PSOE no vol saltar. Però la resta de línies vermelles ja les ha començades a esborrar.