És habitual sentir el català oriental i sud-occidental als carrers de Barcelona, i són molts els desplaçats que han fet de la capital catalana la seva segona -o primera- casa arran de la seva situació universitària, laboral o familiar. Les similituds en l’estil de vida, la proximitat i el factor lingüístic són el còctel que ha convertit, des de fa més de tres generacions, la ciutat comtal en el destí de milers de persones del País Valencià i de les Balears. Hem convocat valencians i illencs de tres generacions per parlar-ne.
És el cas de la cantant i compositora mallorquina Maria Hein, de 22 anys, que des dels tres anys tenia clar que volia viure a Barcelona. Va ser fa poc més de cinc anys quan una discogràfica catalana li va obrir les portes per fer realitat el seu somni. “El primer any vaig viure amb amics i ara penso en com concebia la ciutat com la concep ara i és súper diferent, al principi tot era molt nou”, comparteix Hein.
Des de fa dècades, milers de mallorquins travessen el Mediterrani, igual que ho va fer Hein, per trobar oportunitats laborals o d’estudi que a Mallorca són més limitades. Així ho va fer també Miquel Piris, periodista mallorquí de TV3 que viu des del 1987 a Catalunya, on va arribar per estudiar perquè era el lloc que estava més a prop i perquè “no concebia en la meva vida un lloc sense mar”. Piris, que porta més de trenta anys fora de Mallorca, explica que tot i que en un principi va decidir quedar-se únicament per l’oportunitat que suposava en l'àmbit laboral, però ara li costa imaginar-se tornant a l’illa.
Per l’alacantina Anna Pascual, l’arribada a Barcelona el 2009 també va ser per motius de treball, com tants altres mestres que venen del País Valencià. Després d’aprovar les oposicions de secundària va acabar en una escola de màxima complexitat de Badalona i, ara, ja fa 17 anys que viu a Catalunya amb la seva parella, també del seu poble, Banyeres de Mariola (l'Alcoià), i el seu fill. En canvi, Vicent Sanchis, exdirector de l'Avui i de TV3 i ara director general d’El Món, no va tenir la mateixa sort quan va arribar per primera vegada a Barcelona des de la ciutat de València l’any 1979 per estudiar Periodisme.
- Vicent Sanchis, director d'El Món, va haver de provar sort dues vegades a Barcelona l'any 1985
- Hugo Fernández
“La ciutat em va expulsar als anys vuitanta perquè hi havia una crisi tremenda i no em vaig poder guanyar la vida, així que vaig tornar a València”, destaca Sanchis, qui va tornar a Barcelona l’any 1984, quan era director de la revista El Temps a València, per dirigir la revista Setze. Les seves històries reflecteixen com les oportunitats laborals i acadèmiques, l’oferta cultural i la llengua han fet que tant valencians com balears de diferents generacions hagin trobat en Catalunya un lloc on projectar expectatives sobre llengua, treball i nivell de vida que no sempre han coincidit amb la realitat.
- Miquel Piris, periodista mallorquí d'Info-K, fa més de 30 anys que viu a Catalunya
- Hugo Fernández
La realitat lingüística: expectatives vs. realitat
“Les primeres vegades a Barcelona em sentia amb la llibertat de parlar de primeres en català i en València ciutat em costa més”, explica Maria Agustí, tècnica de vestuari i creadora de contingut a xarxes socials que, amb 22 anys, s’ha mudat fa uns mesos a la capital catalana des del seu poble, Picanya, a l’Horta Sud. Aquesta tendència a idealitzar l’ús de la llengua a Catalunya des del País Valencià i les Balears naix del contrast amb l’experiència i les dades lingüístiques d’ambdós llocs, dirigits per polítiques contràries al català i la seva normalització dels governs del PP.
“Als valencians ens donen una mínima part del que no tenim i ens tirem damunt”, explica Agustí, qui ha contrastat amb el temps la realitat a Barcelona. Un xoc lingüístic que també va viure fa disset anys Pascual: “Jo venia del País Valencià, on no existeix la immersió lingüística en el sistema educatiu, i pensava que ací ja estava tot fet i em vaig trobar que calia continuar a la batalla”, recorda sobre la seva etapa de mestra a l’escola de Badalona entre el 2009 i el 2025.
L’experiència de Hein i Andreu Manresa, periodista i escriptor mallorquí que va arribar a Barcelona l’any 1974, ambdós del mateix poble de Mallorca, Felanitx, també va ser de contrastos en la qüestió de l'accent, tot i que amb 50 anys de diferència. Ambdós coincideixen que en arribar tenien molt clar que mantindrien el mallorquí, però no sempre els ha resultat senzill. “A vegades noto certa pressió per canviar d’accent perquè no t’acaben d’entendre en segons quines coses”, explica Hein, que assumeix que ha perdut amb el temps el seu “accent felanitxer”.
També Miquel Piris, que fa 39 anys que està a Catalunya, continua proposant-se mantenir el mallorquí, però diu que sempre acaba parlant un català que “és un poc enxampurrat”. Piris, que treballa des del 2013 a l’Info-K, explica que en l’àmbit laboral procura parlar un català més oriental, “perquè es noti que soc mallorquí”, però que amb els amics parla molt més català occidental. Per Sanchis la decisió va ser clara des dels 14 anys, quan “vaig decidir que no parlaria castellà mai més en la vida als Països Catalans i sempre he parlat català amb el meu accent”, subratlla i explica que, tot i això, als setanta a València "era impossible viure en català i, en canvi, a Catalunya hi havia moltes més possibilitats”.
- Maria Hein va arribar a Catalunya fa cinc anys, on ha consolidat la seva carrera musical
- Hugo Fernández
Els conflictes d’estar lluny de casa
L’arribada de valencians i balears a Barcelona durant les darreres dècades ha estat marcada també per un idealisme ideològic i cultural important. “Jo vaig vindre l’any 79 pensant que venia a la capital dels Països Catalans”, recorda Sanchis, que va arribar d’un context polític al País Valencià marcat pel blaverisme i l’anticatalanisme. La comparació amb Catalunya des del punt polític i social és comú entre les tres generacions de valencians. “Aquí hi havia una TV3 fent un Polònia i allà tenies una televisió pública valenciana [Canal 9] fent Tómbola”, afegeix Pascual, qui durant molts anys va formar part de l'organització Escola Valenciana i ho va deixar en venir a Barcelona.
Una "comparació odiosa" que remarcava la distància física i emocional que separava Pascual de València quan va tancar Canal 9 l’any 2013, quan ella vivia a Barcelona. “En aquell moment vaig pensar que era quan més falta feia que els professors valencians de Catalunya estiguérem allà per lluitar”, recorda la professora i remarca que, amb el panorama polític actual al País Valencià, “torna a fer falta que tothom torni a estar al peu del canó, i jo torno a estar lluny”, lamenta. Aquesta sensació no la comparteix Miquel Piris després de més de tres dècades a Catalunya. "Enyoro Mallorca, però ja no visc amb la tensió que m'estic perdent coses", explica el periodista.
- Anna Pascual durant la concentració a Barcelona pel tancament de Canal 9
- Cedida: Anna Pascual
Aquesta dualitat marca la vida dels entrevistats, que han deixat enrere familiars, amics o la idea de tenir un futur a casa teva. Per a Sanchis assimilar això és "deixar a València allò que no puc recuperar, perquè la ciutat ha canviat moltíssim", i per a Hein, significa pensar en Mallorca com un lloc on "tinc clar que vull tornar, però encara no sé quan serà el moment".
Barcelona, una segona casa
Barcelona és per a valencians i balears "casa germana", com la descriu Pascual, també arran dels espais socials que han traslladat i conservat un tros de la cultura popular mallorquina i valenciana als carrers de la ciutat. És l'exemple de l’Espai Mallorca, creat el 1998, i la Casa València, creada el 1927, a Barcelona. “Et trobes amb mallorquins, catalans i valencians, coneixes a gent com tu, que han vingut a viure aquí, però són de fora”, explica Hein sobre l'Espai Mallorca, que no existia quan Andreu Manresa va arribar a mitjans dels setanta. Així i tot, va conèixer i es va retrobar amb altres periodistes mallorquins (Miquel Roca, Sebastià Verd o Llorenç Capellà) amb qui van impulsar la revista Embat, que “no va poder sortir mai perquè Franco la va prohibir”.
Pel periodista, que va ser director d'IB3, viure a Barcelona no va ser una elecció, sinó una necessitat, perquè a Mallorca no hi havia universitat i, per tant, era necessari marxar per estudiar una carrera. Una situació que també va afrontar Piris a finals dels anys vuitanta, quan va marxar de l'illa per estudiar Periodisme, una carrera que encara avui dia no es pot cursar a la universitat pública balear.
Aquesta diferència entre oportunitats acadèmiques i laborals ha sigut també, 50 anys després, el motiu pel qual Agustí s'ha mudat fa uns mesos a Barcelona. “Des de la creació de contingut a xarxes entens que és fàcil pujar, però els de Catalunya mai baixen perquè està tot ací, i al final vens perquè vols créixer laboralment”.
Migrar a la gran ciutat catalana ha implicat, durant tres generacions, més oportunitats laborals, noves experiències culturals i el reforç d'una identitat compartida que travessa els Països Catalans. Però també significa, tant ara com fa 50 anys, afrontar una realitat plena de contrastos, exigent i amb un cost de vida elevat, ja no tan allunyat del de València o Balears. Dues parts d'una mateixa vivència que construeixen Barcelona com a segona (o primera) llar per a molts dels qui hi han arribat buscant un futur sense renunciar a l'accent.
