Un dels grans reptes del català és la integració dels nouvinguts a la identitat catalana i la comunitat lingüística. En aquest sentit, els cursos públics de català es converteixen en una eina clau. Aquest any, més de 9.000 persones han quedat en llista d’espera per als cursos de català del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). Mentrestant, el Departament de Política Lingüística de la Generalitat, per posar-hi remei, treballa en un pla de xoc per ensenyar català a adults. Davant l’alta demanda d’inscripcions als cursos de català, però, els professors també es veuen obligats a actualitzar la manera d’ensenyar català com a llengua addicional a adults i nouvinguts.
Per això, Llorenç Comajoan-Colomé, doctor en Lingüística, i Marilisa Birello, doctora en Ciències de l’Educació, acaben de publicar, en el marc de la col·lecció Didàctica de la Llengua, el llibre Mètodes i enfocaments per ensenyar el català com a llengua addicional (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), una revisió i actualització dels diferents mètodes i enfocaments didàctics que han anat sorgint al llarg dels anys amb l’objectiu d’oferir les estratègies més efectives per facilitar l’aprenentatge del català com a llengua addicional a adults en el context actual. Com a punt de partida, proposen d’actualitzar les eines i crear per primera vegada un pla curricular sòlid, comú i de referència de català com a llengua addicional en adults.
Al llibre fan una revisió dels diferents mètodes i enfocaments per ensenyar el català com a llengua addicional en adults. Què us va portar a fer aquesta actualització?
Marilisa Birello (M.B.): Juntament amb Albert Vilagrasa, el coordinador, fa molts anys que fem materials i recerca sobre l’ensenyament del català i vam veure que hi havia un buit pel que fa a material pensat per al professorat. En un principi, havíem pensat fer un monogràfic per a alguna revista, però al final ens vam animar i vam decidir fer el llibre, que és el primer de la col·lecció Didàctica del Català.
Llorenç Comajoan-Colomé (L.C.): A banda, vam veure que hi havia molts volums en castellà, anglès i moltes llengües sobre aquest tema, però en català no. Per tant, la idea era omplir aquest altre buit d’una manera actualitzada, que no només fos explicar que hi ha certs mètodes, sinó també dir que certs aspectes avui dia es traslladen cap a aquesta tendència.
Quin és l’objectiu de la col·lecció?
L.C.: L’hem creada amb l’objectiu que sigui una actualització de la didàctica del català per a docents que es dediquen a ensenyar català, sobretot a adults i com a llengua addicional. I la idea és que cada any en surtin uns dos o tres volums. En definitiva, és una col·lecció basada en recerca i que basteix ponts entre recerca i pràctica i, alhora, els autors acompanyen i guien el lector perquè no es perdi entre els aspectes més tècnics.
A qui va dirigida principalment?
M.B.: Està pensada per a un professorat en part expert, però també per a persones que, en canvi, volen començar la professió o fan cursos de formació per ensenyar català, és a dir, que sigui com un suport per preparar-se.
Abans de res, però, què és un mètode o un enfocament per ensenyar llengües?
L.C.: Sovint la gent associa mètode amb una sèrie de passos per fer un procediment. I té tota la lògica, perquè ensenyar una llengua és un tema molt complex en què hi ha tota una sèrie de passos que cal seguir. Aleshores, el mètode et diu com s’han de seguir aquests passos. El que passa, però, és que a vegades s’associa molt amb passos rígids, que s’han de complir amb un ordre determinat, i avui dia l’ensenyament de llengües no és tan rígid. Per això hi ha persones que fan servir el terme enfocament, en el sentit que hi ha molta diversitat a l’aula.
M.B.: Tot i això, hi ha autors que diuen que, de fet, el mètode està format per l’enfocament, el disseny i el procediment. En aquest sentit, l’enfocament és més la teoria que hi ha al darrere de tot el mètode. Per tant, hi ha una definició més tècnica del mètode i una altra de més senzilla, del dia a dia, que fa referència als passos que cal seguir en un procediment. Avui dia la paraula enfocament també fa referència als principis didàctics per ensenyar llengua, que seria desitjable que seguíssim, tot i que són principis bastant oberts, ja que l’alumnat, els docents i les situacions són molt diverses. Dit això, tampoc cal caure en el relativisme de tot s’hi val. Cal trobar l’equilibri entre què crec que he de fer, què puc fer i què hauria de fer.
“L’enfocament per tasques ha aconseguit trobar un equilibri òptim entre ensenyar a comunicar i ensenyar la llengua en si mateixa”
Llorenç comajoan-colomé, doctor en lingüística
Avui dia costa molt que els nouvinguts aconsegueixin aprendre català i, a més, tenen dificultats per accedir als cursos públics. Cal seguir un mètode en concret per ensenyar català a una persona que l’aprèn com a llengua addicional?
M.B.: Nosaltres apostem per l’enfocament per tasques, que no es basa en l’aprenentatge de la llengua per se, sinó que té com a objectiu que els alumnes facin tasques i que les puguin assolir fent servir la llengua. Per tant, és una manera d’ensenyar més per competències, a través de la descoberta, el raonament i la reflexió.
L.C.: A més, l’enfocament per tasques ha aconseguit trobar un equilibri òptim entre ensenyar a comunicar, és a dir, a fer coses amb la llengua, i ensenyar la llengua en si mateixa, com ara els aspectes gramaticals. Moltes vegades es creu que l’enfocament per tasques no té gramàtica i no és cert. Al final, però, arribem a la conclusió que avui dia es busquen una sèrie de principis, que poden formar part de diferents enfocaments, de manera que no cal fer-ho tot per tasques.
Al llibre també comenten que la gramàtica i la traducció en l’ensenyament de llengües addicionals van quedar arraconades durant anys, però que avui dia han recuperat vigència com a estratègies per a aquesta mena d’ensenyament.
M.B.: Potser no ha recuperat l’auge d’abans, però avui dia la traducció es veu com una eina que el professor pot fer servir a l’aula per ajudar l’alumne a crear la seva competència comunicativa a través de traduccions, però en una clau més didàctica i pedagògica.
L.C.: La gramàtica i la traducció són components dels mètodes antics i tradicionals, però el que volem mostrar al llibre és que el debat entre gramàtica sí o no sempre ha existit i, portat a avui dia, veiem que la gramàtica s’ha d’ensenyar, però no va deslligada d’un enfocament comunicatiu. Per això parlem de maneres d’integrar la gramàtica dins d’un enfocament comunicatiu modern. I passa el mateix amb la traducció: sovint és vista com a part d’un enfocament o mètode tradicional, però no ha de ser necessàriament així, perquè la traducció pedagògica pot ser una eina molt útil. Els alumnes sempre traduiran, encara que no facis traducció a l’aula. Per tant, val més aprofitar el que faran de totes maneres i dissenyar activitats i estratègies.
“S’ha comprovat que l’ús de la primera llengua és útil per aprendre la segona”
MARILISA BIRELLO, DOCTORA EN CIÈNCIES DE L’EDUCACIó
Per tant, fins a quin punt és eficaç l’ús de la llengua inicial dels aprenents per ensenyar llengües addicionals a adults?
M.B.: La llengua inicial de l’alumne és un recurs que, com a professor, tens per aclarir dubtes o fer comparacions. De fet, hi ha tota una part important del Marc Comú Europeu de Referència que parla del rol que ha de tenir la llengua primera de l’alumne i com s’ha de gestionar a l’aula. Potser no és fer la classe en la llengua inicial, però sí poder-la fer servir en un moment determinat o, depenent de la llengua que s’ensenyi, que sigui com una cosa progressiva. És a dir, no hi ha una manera única de fer, el professor sempre té poder de decisió en funció del context en què es trobi. Ha de veure de quina manera pot utilitzar les diferents llengües. Al final, s’ha vist que l’ús de la primera llengua és útil per aprendre la segona. És important tenir-ho present i fer servir això com a eina per aclarir dubtes.
També aborden el mètode audiolingual, que, a diferència del mètode gramatical i de traducció, es basa en la idea que les habilitats lingüístiques més importants són l’expressió oral i la comprensió oral, i que s’han de prioritzar respecte a les habilitats de lectura i escriptura. Per tant, és millor que l’aprenent de català com a llengua addicional primer aprengui a parlar que no pas a escriure?
L.C.: Si parlem d’aprenents adults de català com a llengua addicional, crec que primer han d’aprendre la llengua oral, i que la llengua escrita vindrà en un segon terme, perquè en general són persones que han d’interactuar amb altres persones, i la interacció primàriament és oral. Després ve la llengua escrita, i sovint la llengua escrita es basa bastant en l’aprenentatge que has fet amb la llengua oral. És com els infants: primer aprenen la llengua oral i després l’escrita, perquè l’escrita requereix tota una sèrie de mecanismes molt complexos i les habilitats orals per interactuar amb els usuaris són més bàsiques. Per tant, proposem prioritzar la llengua oral sense oblidar la llengua escrita, però hem de començar per tota aquesta part oral i interactiva, que també sovint motiva els alumnes a voler aprendre més, a establir connexions amb els altres.
“Falta de places per aprendre català? La realitat és que es vol abastar una cosa que amb els recursos actuals no es pot abastar”
Llorenç comajoan-colomé, vicepresident de sercle
Parlant de motivació, recentment s’ha tractat molt el tema de la falta de places als cursos de català, però no es diu gaire que també hi ha un alt percentatge d’abandonament. És perquè falla el mètode o l’enfocament d’ensenyament?
M.B.: Realment depèn de molts factors. En general, si l’aprenent està a gust a la classe, coneix gent i veu que aprèn més coses que conjugar un verb, normalment té ganes de continuar. Ara bé, les persones tenim vides molt complexes i de vegades la vida laboral ni tan sols ens permet fer un curs de quatre hores setmanals. Per tant, segurament hi ha un factor que va més enllà de la manera de com s’imparteix la classe.
L.C.: També cal dir que hi ha una quantitat ingent de persones que volen aprendre català, però no hi ha prou recursos. La realitat és que es vol abastar una cosa que amb els recursos actuals no es pot abastar.
Com a alternativa, de vegades es recorre a les aplicacions mòbils per aprendre llengües, com ara Duolingo i Memrise. Quin paper tenen en l’ensenyament de llengües addicionals com el català?
M.B.: Ara tenim un gran bombardeig d’aplicacions mòbils per aprendre llengües i s’està estudiant quin ús poden tenir aquestes eines dins de l’aula i com el professor les pot fer servir. Fins i tot s’ha vist com l’ús del WhatsApp pot ser una manera per anar fomentant l’ús de la llengua o el temps que l’alumne utilitza la llengua.
L.C.: Són recursos molt potents i de mica en mica anirem veient com esdevenen importants. De fet, l’any que ve sortirà un volum de la col·lecció sobre aquest tema. Ara bé, cal fer una distinció entre un enfocament basat en això i un recurs. És veritat que hi ha gent que aprèn una llengua amb Duolingo, per exemple, però el problema és que no tothom pot aprendre una llengua amb aquesta eina. Els enfocaments i els mètodes han de ser vàlids per a una majoria de persones, no només per a un grup que té unes característiques motivacionals concretes. Per mi, per exemple, el Duolingo no motiva, és massa repetitiu, la possibilitat de triar és gairebé nul·la i fomenta una mena de competició amb un mateix. Ara bé, potser a altres persones això els agrada.
De fet, també examinen l’enfocament comunicatiu des que es va concebre als anys 80. Per què va tenir un impacte transcendental en l’ensenyament del català com a llengua addicional a persones adultes?
L.C.: El 1984 es va dissenyar el curs multimèdia i multiplataforma Digui, digui..., que va marcar una època daurada de la didàctica del català, perquè es va fer una gran feina en poc temps. El Digui, digui... sortia a tot arreu, a la premsa, a la tele i a la ràdio, i, a més a més, hi havia els cassets. Es va fer un esforç molt gran per dissenyar aquest mètode basat en l’enfocament comunicatiu i va ser el primer gran manual comunicatiu de català per a persones adultes. En definitiva, és un llegat didàctic d’una època en què es va fer molta feina i que no s’ha documentat gaire. De fet, és una feina que caldria actualitzar.
Com s’hauria d’actualitzar?
L.C.: Caldria dissenyar eines noves. Per exemple, un pla curricular sòlid i de referència de català com a llengua addicional. Això ajudaria a establir quins són els continguts o les competències per als diferents nivells de català, perquè avui dia no hi ha un currículum de català com a llengua addicional. És cert que hi ha diferents programacions de diversos organismes, però no en tenim un de referència. En canvi, moltes altres llengües sí que tenen un pla de referència pel que fa a continguts.
M.B.: Ara mateix, en català, el que s’assembla més a això és el nivell llindar, que estableix una sèrie de llistes per nivells, però és dels anys 80, de manera que s’hauria d’actualitzar i adaptar al context actual. També es podrien crear altres eines, com per exemple gramàtiques pedagògiques i diccionaris per a aprenents adults de llengua catalana.
“Avui dia encara no hi ha un pla curricular sòlid i de referència de català com a llengua addicional”
Marilisa birello i llorenç comajoan-colomé, autors del llibrE
Al capdavall, el llibre és una revisió de diferents mètodes i enfocaments, però avui hi ha investigadors que defensen que el concepte de mètode ha mort o ha estat substituït per un altre, com ara el postmètode o l’eclecticisme.
L.C.: Molts investigadors diuen que el mètode ha mort, però als docents encara els agrada molt parlar de mètodes. I és ben lògic, perquè un mètode t’ordena les idees i t’ajuda a justificar la teva tria. Al final del llibre, mostrem com hi ha hagut aquesta condició postmètode, que ve a dir que hem de donar poder de decisió als docents i que ells puguin decidir què volen fer i com ho volen fer.
Però aquesta llibertat de la posició postmètode o eclecticista potser podria comportar perills si s’aplica en l’ensenyament de llengües addicionals?
L.C.: Sí, es podria caure en el relativisme que cadascú pot fer el que vulgui, perquè l’eclecticisme és aquesta idea de tot s’hi val i que, com que a mi em funciona, jo ho faig així. Això està molt bé, però un docent ha d’anar més enllà del fet que a ell li funcioni amb els seus alumnes, perquè potser se n’haurà d’anar a treballar a un altre lloc i no li funcionarà amb altres alumnes.
“El concepte de mètode ha mort en el sentit rígid, però cal seguir una sèrie de principis, com ara donar molts exemples de llengua real i en molts suports”
MARILISA BIRELLO, professora del departament de didàctica de la llengua de la uab
Com es podria trobar l’equilibri o resoldre-ho?
M.B.: Per resoldre això, nosaltres proposem i defensem seguir uns principis generals basats en evidències perquè es puguin aplicar en una diversitat de contextos. Aquest és el final de la història: potser ha mort el concepte de mètode en el sentit rígid, però en tot cas cal aplicar o seguir una sèrie de principis, com ara donar molts exemples de llengua real i en molts suports i fer que els alumnes interactuïn mentre parlen, escolten, llegeixen i escriuen.