[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Gabriel Rufián és reincident. Ahir es va equivocar dient "tarat" a Carles Puigdemont per fer proclamar la independència el 27 d'octubre de 2017 al Parlament. El cert, però, és que el president a l'exili, que aleshores liderava un executiu de coalició entre el seu partit i ERC, ho va fer després de setmanes de fortes tensions i, precisament, empès pel president i la secretària general del partit de Rufián i també pel mateix portaveu dels republicans a Madrid. Rufián va fer les seves explosives (i inacceptables) declaracions ahir al matí a Planta Baixa, un dels pocs espais en català amb els que tracta, i el daltabaix va ser enorme.

Junts, que venia d'un mal dimarts després que es fessin evidents les tensions internes pel control de l'aparell del partit que el congrés d'Argelers no va tancar i que ahir havia de votar el nou règim lingüístic a les escoles que els ha creat més d'una i de dues contradiccions, va aprofitar-ho a cor què vols. Va convertir, com era ben lògic, en tema del dia les paraules de Rufián i ERC no va poder fer altra cosa que desautoritzar-lo enmig de la indignació, tant pel fons com per les formes, de molts dels seus dirigents pel nou autogol.

Ell va demanar perdó unes hores després d'haver rebutjat fer-ho quan Ricard Ustrell li ho va oferir encara en calent. També ho havia hagut de fer quan, a preguntes de la pseudopremsa d'extrema dreta, va criticar les gestions amb Rússia de l'entorn de Puigdemont parlant dels "James Bond" i fa uns dies va tibar de nou les costures en criticar a Jaume Asens, dels comuns, que visités sovint els exiliats de Waterloo. Rufián s'ha convertit en un mal intèrpret de la partitura d'ERC, que precisament aquest cap de setmana s'havia queixat, en el marc de les tibantors constants entre socis, de les habituals andanades de Puigdemont, que els va dir que la seva estratègia política tenia a veure amb la voluntat de garantir "el benestar dels quadres del partit". El portaveu d'Esquerra a Madrid desentona com si estigués cada cop més desconnectat de la política catalana i del seu electorat en una situació que, si no es corregeix, amenaça de fer-se insostenible per al seu partit i posa en qüestió el seu futur polític, que d'entrada passa per ser cap de cartell a Santa Coloma de Gramenet, tal com va avançar aquest diari.  

Al portaveu d'ERC el podria salvar un bon full de serveis polític, però l'actitud del govern del PSOE, que pensa que amb els indults ja ha complert per tota la legislatura amb els republicans, fa que tampoc la pugui presentar. Rufián lidera un grup de 13 diputats que són clau per assegurar la governabilitat, però ni ha aconseguit grans acords en matèria pressupostària o en la negociació de lleis ni tampoc que els pactes es compleixin en assumptes com ara l'execució pressupostària. Els tres cops que ERC ha decidit dir "no" a Madrid, després d'un intens debat intern, Pedro Sánchez ha estat prou hàbil per bastir majories alternatives rocambolesques i salvar la papereta. Ha passat amb la reforma laboral, amb el decret de mesures urgents per Ucraïna i amb la llei de l'audiovisual transmetent així la imatge, un punt enganyosa, que sense Esquerra també pot fer camí.

Qui hagi estat a Madrid i s'hagi relacionat amb periodistes i polítics de la capital sap que declaracions com les d'ahir de Rufián agraden, que impliquen rebre copets a l'esquena i fer-se entendre una mica més bé. Però hi ha tres coses que el portaveu d'ERC hauria de tenir més en compte. La primera és que a ell no el voten a Madrid. Fa política allà, però a ell i als diputats del seu grup els escullen a les quatre demarcacions catalanes i això no deixarà de ser així. Fins ara li havia anat bé fins al punt que va guanyar dues vegades les eleccions de forma folgada davant del PSC i de Junts i Laura Borràs. La segona és que la immensa majoria dels seus votants són independentistes encara que ell lluiti, de forma legítima, per interpel·lar també a qui encara no n'és. Són independentistes, se senten orgullosos de l'1-O i pensen que proclamar la independència no és una cosa de "tarats". Una actitud que no exclou tot el realisme i l'autocrítica que calgui per no repetir els errors que van ser evidents, que ERC ha fet i que els votants han entès atès que no li han donat l'esquena. No trepitjar el passat recent no ha d'implicar no revisar-lo. I la tercera és que la principal frontera electoral del seu partit encara és amb Junts. No amb Podem ni amb el PSC, ni tan sols amb la CUP.   

Rufián va entrar en política com un tro en ple procés independentista des de la societat civil organitzada entorn Súmate i l'ANC, on formava part del secretariat. Gràcies a la seva frescor i vehemència va convertir-se ràpidament en un valor d'ERC fent tàndem amb Joan Tardà i confrontant obertament amb el PP però també amb la tebior dels comuns i els socialistes. Es van convertir en l'ala més dura del partit i algunes de les seves intervencions a la tardor del 2017 encara retronen. Ara, el context ha canviat, ell també i ha volgut ser més estratègic i menys tàctic perquè ha entès que el nou temps demanava menys tuits, més política i demostrar capacitat de pacte. El partit ha deixat que, a la seva manera, cobrís un altre espai, però les darreres relliscades l'han posat en dubte. La situació demana, això és segur, més habilitat, més empatia amb els companys de trinxera (més encara quan la direcció d'ERC exigeix a Junts respecte per la seva estratègia, acceptació dels resultats i menys tuits ofenosos) i no oblidar mai quin és el teu electorat.
 

---

Avui no et perdis

» Crònica | Els exabruptes de Rufián contra Puigdemont incomoden Junts i també ERC; per Sara González.

» L'«acord de país» pel català a l'escola rep l'aval definitiu del Parlament; per Bernat Surroca i Oriol March.

» Sánchez afirma que la manca d'inversions a Catalunya s'explica per «causes sobrevingudes»; per Pep Martí.

» Fil directe: «Incapacitat o complicitat»; per Sara González.

» Algèria suspèn el tractat d'amistat amb Espanya pel gir «injustificat» sobre el Sàhara Occidental.

» Opinió: «Boris Johnson i la democràcia anglesa»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Via lliure al topall del gas: la factura de la llum serà, per fi, més barata.

» El Govern rep 15.000 sol·licituds del bo de lloguer jove quan només en pot donar 9.700; per Lluís Girona.

» Europa prohibirà la venda de cotxes de gasolina i dièsel el 2035.

» Entrevista a Josep Pallarès, nou rector de la URV: «Hi havia necessitat de canvi»; per Josep Maria Llauradó.

» Ciència en societat | Com afecta el canvi climàtic a l'aigua dolça?; per Cristina Junyent.
 

---

 El passadís

Francesc Ten havia de fer ahir un acte de contrició pública. El diputat de Junts per Girona va ser el que, aquell llunyà 24 de març, es va fer la foto amb l'acord per reformar la llei de política lingüística amb ERC, PSC i els comuns. El pacte només va durar unes hores perquè el partit va recular i va deixar els seus negociadors en molt mal lloc. El diputat va defensar ahir la decisió del seu partit davant la nova llei però, a diferència dels seus companys, ell no va votar a favor. Es va abstenir en solidaritat amb el militant de Junts i membre del Consell per la República Salvador Ribot, que fa 13 dies que fa vaga de fam contra la llei que, considera, acaba amb la immersió. Ribot va ser ahir al Parlament per fer notar el seu malestar, però va compartir moments, abraçades i fotos amb alguns dels diputats de Junts que sí que van votar la llei i fer possible la seva aprovació. 

Vist i llegit

Adela Cortina és una de les filòsofes més reconegudes d'Espanya. Ahir, a El País, escrivia sobre com l'autocensura acaba destruint la democràcia per les limitacions que ens autoimposem a l'hora d'opinar o de fer política. "En totes les societats, també les presumptament tolerants, funciona l'autosilenci de les opinions que no seran ben acollides. És un patiment per als qui se senten obligats a callar i una mordassa a la llibertat d'expressió", escriu. Una llibertat que s'ha de fer compatible amb el sentit comú, suposo. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1462 començava la Guerra Civil catalana, que va enfrontar durant deu anys el rei Joan II, conegut com el "Sense Fe", i alguns nobles amb les institucions catalanes, amb la Diputació del General, la Generalitat, al capdavant. El rei, que defensava un model més autoritari i no tan pactista, es va imposar, però va ser generós amb els seus adversaris. Aquí us deixo un En Guàrdia! de l'any 2002 a Catalunya Ràdio sobre els remences i la Guerra Civil catalana. 

 L'aniversari

El 9 de juny de l'any 1930 va néixer Jordi Pujol, que va ser president de la Generalitat entre 1980 i 2003. Pujol, fundador de CDC i líder de CiU fins que en va prendre el relleu Artur Mas, es va forjar en l'antifranquisme d'arrel cristiana i, gràcies a la seva constància i fortuna, es va fer un lloc a la Transició. Contra pronòstic, es va convertir en el primer president de la Generalitat escollit democràticament després de la Guerra Civil i el seu paper va ser clau -sempre buscant els pactes amb Madrid, però sense renunciar al discurs més abrandat quan calia- per construir l'autonomia.

Pujol va optar per una ideologia conservadora i, un cop enretirat, va virar cap a l'independentisme i es va centrar en la defensa dels valors. Un discurs que va quedar en evidència quan els poders de l'Estat van fer aflorar nombrosos casos de corrupció de la seva família que fins aleshores havien estat només rumors i pels que serà jutjat a l'Audiència Nacional. Fa dos anys, va publicar un llibre-entrevista per afermar el seu relat però obviant assumptes clau sobre la seva fortuna a l'estranger. Recupereu-ne aquí les parts més sucoses. 
  ​ Fes clic aquí per rebre'l