L'accés a l'habitatge ja és el principal problema per un de cada tres catalans i, mentre els polítics van fent promeses per a solucionar la crisi de l'habitatge, la preocupació entre els ciutadans no deixa d'augmentar. Més enllà de les grans ciutats com Barcelona, el problema ja afecta els pobles de les àrees metropolitanes, i per resoldre'l calen fets, no paraules.
La diferència entre pujada de preu i salari, més alta als pobles
En els darrers deu anys, el preu del metre quadrat a Catalunya ha augmentat gairebé un 50%. Però el que realment importa no és tant aquest augment com la seva relació amb els salaris. Una manera senzilla d'entendre-ho és calcular quants metres quadrats pot comprar el salari mitjà. L'any 2015, un sou mitjà permetia adquirir aproximadament 13,5 metres quadrats. El 2023, aquesta xifra ja havia baixat a 12,3, i si es projecta l'evolució recent dels salaris, el 2025 se situaria per sota dels 12 metres quadrats.
Aquesta pèrdua de poder adquisitiu no és homogènia. A l'àrea metropolitana de Barcelona, la caiguda és encara més acusada: de 13 metres quadrats el 2015 a només 10 el 2025. Tenint en compte que en aquest territori hi viu prop del 42 % de la població catalana, no és sorprenent que la preocupació per l'habitatge es concentri aquí i acabi definint el debat públic.
En aquest context, escoltem que la densificació pot ser la solució, però això planteja una qüestió de fons: si els preus continuen creixent més ràpid que els salaris, hem d'acceptar habitatges progressivament més petits? Aquesta no és una solució estructural, sinó una pedaç insuficient a una situació que no s'està resolent.
El problema és l'oferta
El preu de l'habitatge depèn, com qualsevol altre bé, de l'oferta i la demanda. I la realitat és que, a Catalunya, l'oferta no està responent. En els darrers deu anys, el nombre d'habitatges iniciats s'ha mantingut pràcticament constant, al voltant de 13 000 unitats anuals. Aquest nivell de construcció és insuficient per absorbir una demanda creixent.
El sector públic tampoc ha compensat aquesta manca. Entre el 2013 i el 2023, el nombre d'habitatges protegits iniciats s'ha situat al voltant de 1.600 anuals, una xifra massa baixa per variar significativament l'oferta total. En aquest context, els anuncis de grans plans de construcció poden generar titulars de premsa, però si no es concreten en actuacions reals i sostingudes, acaben debilitant la credibilitat de les polítiques públiques.
La situació a les comarques també és preocupant
Fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, la situació sembla diferent. Els preus per metre quadrat són més baixos a pràcticament totes les comarques, i això podria suggerir una millor accessibilitat. Per exemple, a les Terres de l'Ebre, amb el salari mitjà d'un català es podien comprar 29,3 metres quadrats el 2015, i aproximadament 30 el 2025.
A primera vista, aquesta evolució apunta a una millora. Tanmateix, aquesta lectura és incompleta. Les diferències territorials s'han ampliat en l'última dècada i la dispersió dels preus gairebé s'ha doblat. Això reflecteix una dualitat creixent entre zones amb molta demanda i zones amb menys pressió, però també apunta a diferències en la qualitat dels habitatges que es compren.
El que amaguen les dades: oferta real i qualitat
Quan analitzem el mercat de l'habitatge, cal recordar que el preu només existeix si hi ha una transacció. Això implica que les dades capturen únicament el que es ven, no tota l'oferta disponible ni la seva qualitat. En el cas de les Terres de l'Ebre, aquesta limitació és especialment rellevant. En els darrers deu anys, aquesta zona ha concentrat aproximadament l’1 % de la nova construcció, però el 2,5 % de les transaccions. En canvi, la regió metropolitana representa el 66 % de la construcció i el 56 % de les compravendes.
Aquest desequilibri suggereix que fora de l’AMB es compren habitatges relativament més antics. En conseqüència, el menor preu pot reflectir una qualitat inferior i no una millor accessibilitat real. Això vol dir que el fet de poder comprar més metres quadrats amb el mateix salari no implica necessàriament viure en millors condicions.
Fenòmens similars es poden observar en altres segments del mercat, com el lloguer. Si els habitatges de millor qualitat desapareixen del mercat —per exemple, perquè es destinen a ús turístic—, el preu mitjà pot baixar, però la situació real haurà empitjorat. Les dades, per tant, s'han d'interpretar amb precaució.
Un problema global, una solució local
L'augment del cost de l'habitatge no és exclusiu de Catalunya. Es tracta d'un fenomen global que afecta metròpolis com Nova York, Londres o San Francisco. En aquests entorns, la combinació de fortes restriccions d'oferta i elevada demanda genera pressions similars sobre els preus. També hi influeix el paper de l'habitatge com a actiu global d'inversió, que amplifica la demanda.
Algunes polítiques intenten actuar sobre aquesta dimensió, per exemple, gravant inversors o limitant determinats usos. Tot i això, aquestes mesures no resoldran el problema sense un augment significatiu de l'oferta.
Si no pot viure tothom a l'àrea metropolitana de Barcelona, la solució no pot ser reduir la qualitat de vida dins de les ciutats. La sortida passa per augmentar l'oferta d'habitatge i, al mateix temps, generar alternatives reals fora dels grans nuclis urbans. Això implica construir més, però també invertir en infraestructures i transport públic que permetin una millor integració del territori. El problema de l'habitatge no es resoldrà amb discursos. Es resoldrà amb decisions que augmentin l'oferta i millorin les oportunitats reals dels ciutadans.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
