Hi ha declaracions que remouen debats de manera immediata, que capten l'atenció política, i que encenen incògnites, interessos i crítiques en el mateix moment que irrompen a les xarxes socials. L'exemple més recent a Catalunya és la proposta del president de la Generalitat, Salvador Illa, de construir més pisos dels previstos als barris nous que encara han d'arribar al país. En una entrevista a El Periódico, Illa ho plantejava en termes clars, en relació a les zones que encara estan pendents d'urbanitzar. "S’ha de canviar la mentalitat: densificar tant com puguem, sempre amb criteris de sostenibilitat, perquè hi ha una necessitat real d’habitatge", deia el president.
Les paraules de la màxima autoritat del país, en realitat, reblaven una intenció ja anunciada pel mateix Govern el setembre passat en una trobada al Col·legi d'Economistes de Catalunya. "La Generalitat planteja permetre aixecar més pisos dels previstos a zones pendents de construcció", titulava aleshores Nació, a partir d'unes declaracions de Ramon García Bragado, actual peça clau dels plans en habitatge del PSC. Ara, el president ja ho reivindica de manera explícita, i això permet donar un nou impuls al debat públic: realment es pot densificar més del previst Catalunya? Convé? Comporta desafiaments? El pla del Govern és clar? Diverses fonts expertes en urbanisme i planificació territorial concorden a assenyalar que és possible canviar les densitats, però que per fer-ho serà imprescindible el paper dels ajuntaments, que hauran de retocar els planejaments urbanístics, sotmetre'ls als tràmits pertinents i aprovar-los per majoria a cada consistori.
D'entrada, les paraules de Salvador Illa intentaven ser molt gràfiques, plantejant que l'administració hauria de permetre edificis amb més habitatges allà on està previst que neixin noves zones residencials. "El paradigma fins ara era construir el mínim nombre d'habitatges necessari per poder pagar la urbanització del sector. És a dir, si [el promotor immobiliari] amb 500 [habitatges] ja finança les places, els parcs i la urbanització, se’n feien 500. Però si en comptes de 500, en caben 700, han de construir-se 700", exposava el cap de l'executiu.
69 àrees amb més de 1.000 pisos a cada barri nou
Aquest dimarts, la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ho concretava una mica més. Anunciava que hi ha 69 àrees ja detectades, pendents d'urbanitzar, i que totes elles permeten projectes residencials de més de 1.000 pisos nous. Sobretot, estarien ubicades a "segones i terceres corones metropolitanes", puntualitzava.
Preguntada sobre quin mecanisme concret permetria augmentar les densitats, que ja estan calculades als planejaments municipals, Paneque prometia solvència: "On hi ha planejament, a través del propi instrument del planejament ja es poden modificar aquestes densitats. De fet, s’ha fet en el passat. I el que fem és un plantejament perquè en aquestes àrees de desenvolupament pugui haver-hi aquesta revisió de densitats".
Mentre la conselleria té pendent respondre a Nació més estrictament sobre els mecanismes urbanístics previstos per ampliar l'edificabilitat, les fonts consultades remarquen que segur que caldrà modificar puntualment els plans d'ordenació urbanística municipal (POUM), les bíblies urbanístiques de cada localitat, on es projecta què hi va a cada parcel·la del territori. L'haurà d'aprovar cada municipi i la comissió d'urbanisme de la Generalitat. Això comporta uns tràmits administratius i, depenent de l'agilitat municipal i de les al·legacions, pot fer-se més curt o més llarg. Ningú dona certeses concretes al voltant del calendari i tothom espera que la conselleria detalli quins càlculs té sobre la taula.
Densificar no és un problema, però la mobilitat, sí
En qualsevol cas, els experts consultats no veuen com un problema la idea de densificar. La idea de sumar habitatges a zones on hi ha marge per dissenyar espais amb una presència elevada de veïns no comporta problemàtiques, per se. L'Eixample té diversos sectors que són dels més densos d'Europa i això no comporta automàticament conflictes urbans o socials. El que sí que assenyalen són les possibles mancances associades als nous barris que es planifiquen, com podrien ser la mobilitat o els equipaments necessaris, i la possibilitat que el nou anunci del Govern tingui més de missatge polític per gesticular noves propostes en habitatge -en plena crisi residencial- que de política estrictament calculada.
"El tema no és tant sobre si cal augmentar la densitat, que és correcte fer-ho, sinó sobre assegurar que la gent que vagi a viure allà tingui mobilitat sostenible: amb metro, tren i bus elèctric. Això és el que segurament a l’estudi de viabilitat no està fet i, per tant, és el que caldria activar", expressa Julián Galindo, professor del Departament d'Urbanisme, Territori i Paisatge a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
D'una manera similar, l'arquitecte i doctor en urbanisme Àlex Giménez, de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), adverteix de les contrapartides de no dissenyar correctament el futur de la mobilitat. "L’habitatge sense connexió ferroviària genera barris privilegiats, on cada membre de cada família té cotxe o xofer, o barris maleïts, on les persones sense carnet, joves, gent gran, famílies en dificultats econòmiques, queden excloses. Cap de les dues opcions es consistent amb una idea democràtica de país", rebla.
Més enllà del nombre d'habitatges
Ara bé, hi ha altres advertiments pel fet de desenvolupar nous barris de molts habitatges. Per Giménez, aquí cal recordar que ocupar reserves verdes de les perifèries "contradiu frontalment la llei europea de restauració de la natura", que és d'obligat compliment. També recalca que cal revisar quines zones inundables hi ha al país abans de plantar-hi nous barris, per evitar possibles escenaris catastròfics. I, per rematar-ho, recorda que el creixement urbà obliga també a fer més escoles, poliesportius, biblioteques i CAP. I planteja que potser és millor densificar les zones en què ja existeixen aquests serveis. "Plantejar extensions en nuclis urbans que no han esgotat la seva edificabilitat -tots- no sembla l’opció més sostenible", resol l'arquitecte.
Així, per resoldre la manca d'accés a l'habitatge, Àlex Giménez també planteja treure espai al cotxe i donar-lo a noves promocions residencials, a més d'aprofitar tots els solars buits de les ciutats, en la línia del que la Generalitat ja ha intentat activar els darrers anys. "Tenim equipaments públics amb planta baixa que podrien absorbir dues o tres plantes d'habitatge a sobre. Però això ho hauria de començar a liderar l’administració. Així, es podria agumentar de l’ordre del 2% o el 5% del parc residencial, segons la ciutat", reflexiona l'urbanista. Tot plegat, a més, caldria que anés acompanyat d'una forta intervenció del mercat amb regulacions de lloguers i límits a les compres especulatives, argumenta.
L'anàlisi minuciosa, i no general
Galindo, alhora, posa el focus en la comprensió amb l'administració. Defensa que és normal que, davant la crisi de l'habitatge, es busquin on aixecar noves promocions i com fer-ho en condicions que el sector privat hi faci negoci, com a al·licient perquè s'engreixi la maquinària constructora. Les seves reserves tenen més a veure amb què hi hagi un anàlisi acurada de les zones del país en què és més adient centrar els esforços, perquè no passi com als 2000, quan el disseny de les àrees residencials estratègiques (ARE) va quedar penjat. "A més de la mobilitat, també cal tenir en comptes les condicions del sòl, per exemple, i de saber si es poden edificis amb pilars o amb un tipus de cimentació diferent. Si tot això ho portem a l'extrem de construcció com a principi general, sense estudiar-ho a fons, anem malament. Banalitzar sense contextualitzar és aplicar un model idíl·lic i a veure què passa. I normalment el que passa és un desastre", exposa el professor de l'UPC.
