De tant en tant, les ciutats s'han acostumat a veure excavadores que no formen part de cap obra d'un nou edifici, ni de la preparació d'una nova infraestructura de mobilitat, ni de res similar, sinó que són les màquines que s'enduen cases precàries de persones que vivien en algun solar o racó mig oblidat. Són les excavadores que destrueixen les barraques dels assentaments. Són el símbol definitiu dels desallotjaments de les persones que ja no tenien on viure.
Aquesta setmana s'han vist a la Sagrera, però fa uns mesos es van veure a Vallcarca. En tots dos casos, l'argument per a l'arribada de les excavadores havia estat un incendi previ en una barraca del campament. S'actuava davant el greu risc de seguretat que suposava mantenir l'assentament, sobretot per a les persones que l'habitaven, s'explicava des de l'administració. Aquest argument, juntament amb la salut pública o la higiene o algunes queixes veïnals, s'ha fet cada vegada més habitual a l'hora d'abordar les últimes conseqüències del sensellarisme. Però és un argument amb matisos, defensen diverses fonts de l'àmbit social, veïnal i de la mateixa administració pública a Nació. L'equilibri és delicat, però el debat és viu.
L'argument de la seguretat i els matisos
La discussió no afecta només el barraquisme. Impregna també fenòmens cosins-germans, com els assentaments de tendes de campanya, les agrupacions de persones que viuen a naus o els sensesostre que s'han acostumat a fer nit en algun equipament públic segur. Aquesta mateixa setmana el govern de Xavier Garcia Albiol (PP) desplegava un operatiu sota el pont de la C-31, on hi havia una concentració de persones vivint amb tendes de campanya, una realitat especialment visible després del desallotjament de l'institut B9. Allà també es va utilitzar l'argument de la salubritat per buidar i enderrocar un edifici on vivien 400 persones. De nou, es feia fora la gent sense cap solució. Una cinquantena d'entitats de la ciutat han instat aquesta setmana l'alcalde a implicar-se per buscar solucions.
A Barcelona, en un sentit molt similar, l'executiu de Jaume Collboni aquesta setmana detallava que s'havien hagut de desallotjar dos focus dels assentaments al voltant del Pont del Treball Digne, a la zona de la Sagrera, perquè un informe dels Bombers de Barcelona resolia que existia un alt risc que si hi havia un nou incendi, pogués haver-hi "atrapament" de persones. Poc després, l'alcalde mateix feia un afegitó, que donava més profunditat a una altra justificació per fer fora persones de la zona on han construït una barraca: "No actuar ens portaria a cronificar assentaments que tenim a la ciutat des de fa massa anys i el que no farem és conviure amb una situació d'infrahabitatge".
Aquestes paraules donen ales a les explicacions de dues fonts de l'administració pública amb coneixement sobre el fenomen: hi ha una conveniència entre el discurs de la seguretat i la intenció de simplement buidar espais on s'han instal·lat des de fa temps els habitatges precaris de la gent que s'ha quedat sense accés a una llar digna. Quan hi ha un incendi a un pis, o a un local, a qualsevol edifici, després no s'enderroca la finca, es fan actuacions per resoldre el problema i es donen consells als habitants que hi faran vida, argumentava fa temps una treballadora dels serveis socials barcelonins, en conversa amb aquest diari. En canvi, els habitants dels assentaments de barraques saben que si algun dia un foc enganxa la fusta d'algun dels habitacles del solar, el final és a prop. Poc després vindran els Bombers a fer un informe, i una mica més tard, les excavadores.
"El fet que la intervenció sigui desallotjar quan s'adverteixen riscos, i no desplegar mesures preventives als assentaments, intervenir-hi o facilitar alternatives residencials no pal·lia els riscos, sinó que els agreuja perquè estàs portant aquestes persones a zones més precàries i més desconnectades de les xarxes de suport que tenien en aquell punt", estableix Marta Caballero, treballadora d'Amics del Quart Món, una de les poques entitats especialitzades a acompanyar els habitants dels assentaments de barraques.
En aquest sentit, també puntualitza que és molt habitual que quan s'expulsa aquests habitants d'on tenien totes les pertinences acaben assumint-ho i buscant una nova zona precària on han de començar de zero. En el millor dels casos, l'administració ofereix uns recursos que només duren uns dies o que tenen unes exigències que no volen complir, per exemple amb les mascotes.
Sense alternatives al carrer
En el cas més recent, el de la Sagrera, les dades oferides per l'Ajuntament de Barcelona són especialment gràfiques. Malgrat haver-hi un catàleg ampli d'ajudes que els equips de diversos serveis socials del consistori faciliten, com dutxes, transport, alimentació, roba, empadronament o atenció psicològica, les solucions més vàlides a llarg termini són les que més costen de fer arribar. La carpeta residencial és una d'aquestes assignatures pendents. Així, de les 126 persones que es van desallotjar, només dos joves van obtenir una alternativa residencial vàlida, l'entrada a un centre de primera acollida. Ningú va passar la nit al Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), un recurs momentani que ofereix habitualment l'Ajuntament.
Diverses veus estableixen que els darrers anys, especialment des del 2021, s'han intensificat les inspeccions municipals a Barcelona dels espais considerats infrahabitatge: locals, naus, assentaments. L'administració valora l'habitabilitat, la seguretat davant el risc d'incendi, la salubritat o la seguretat estructural, explica Marta Caballero. Són principis bàsics pels quals l'administració ha de vetllar. "Però, és clar, la majoria d'assentaments o barraques no compleixen les condicions d'habitabilitat", enraona la treballadora de l'entitat Amics del Quart Món, assenyalant un atzucac que deixa les persones més pobres sense sortida.
L'incendi de Tetuan
L'any 2021 és clau perquè va haver-hi un incendi en un local de la plaça Tetuan de Barcelona en què va morir una família. El cas, que implicava dos menors d'edat, es va fer especialment sensible, per la gravetat i per l'enrenou polític i mediàtic que el va acompanyar. Això va accentuar les atencions de l'administració amb aquest tipus d'espais des de la visió securitària, també. Les morts en espais d'infrahabitatge ocupats -o en pisos- reben moltes més atencions que les morts de les persones que directament viuen al carrer. La Fundació Arrels va informar recentment que només en un any van registrar 69 morts de persones sense llar, més d'una per setmana, a la capital catalana.
"En qualsevol assentament, el fet de tenir una llar, encara que sigui inadequada, encara que sigui precària, fa que les teves condicions de vida millorin, pots cuinar, tenir seguretat, un espai que al final pots descansar i estar amb els teus. Encara que no sigui un espai adequat es converteix en la teva llar", enraona Caballero, alhora que recorda que no és desitjable en cap cas aquesta situació, sinó que és la resposta a la manca d'alternatives millors.
D'una manera similar ho veuen des de col·lectius veïnals de Vallcarca, que fa temps que acompanyen i treballen propostes per les persones que viuen en assentaments o locals ocupats. El risc d'incendi creuen que és una maniobra per desfer la imatge la pobresa cronificada en un espai urbà concret. "Posem en qüestió que les intervencions siguin fruit d'una preocupació per la salut de les persones que després es deixa de la mà de déu, perquè l'ajuntament no té recursos i no té la prioritat política de tenir-los", expressa en Manu, del Sindicat d'Habitatge de Vallcarca. "Si no tenen solucions més estructurals o alternatives adequades, pensem que la via seria la d'intentar ajudar, per exemple, a gestionar els riscos d'aquells espais i a reduir-los", afegeix.
Més enllà dels incendis i les barraques
Aquestes situacions, també amb matèria de salut pública o higiene, també ha marcat la política d'actuacions cap a altres col·lectius de persones sense llar. Ha passat a l'aeroport del Prat de Llobregat -que va implicar l'expulsió de totes les persones sense llar que hi passaven la nit, inicialment amb l'argument de la neteja i desinfecció-, però també a Badalona o a la Zona Franca, fa pocs dies. L'administració pública no desplega prou eines per oferir alternatives, però buida els espais públics i privats. El que hi ha en dubte, mentrestant, és el relat de la preocupació per la seguretat d'aquelles persones.
