[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu
Tornem-hi! Torna El Despertador i molts de vosaltres us incorporeu ja a les vostres feines i recupereu les rutines. Espero que hàgiu pogut descansar com cal malgrat els inconvenients de la pandèmia que ens han limitat una mica l'oci. Els que encara feu vacances, escureu-les tant com pugueu!
Seguim en la "nova normalitat" i ens atrapa el començament del curs polític. Serà, coincideixen tots els protagonistes, de transició. En els pròxims mesos hauríem de saber on desemboca la pandèmia -si la Covid segueix mutant i es queda com a part del paisatge o bé aconseguim la immunitat de grup-, resoldre el repartiment dels fons europeus i la resposta a la crisi econòmica, fer debats com el de les renovables i l'ampliació de l'aeroport del Prat, i també veure el camí que segueix el procés. Ara ho farà en un temps marcat per la taula de diàleg entre governs amb poques perspectives d'èxit però amb l'incentiu del mirall escocès.
Un curs de transició fins al següent, que serà d'obertura del cicle electoral i qui sap si d'embat. I un temps perquè aflorin també noves referències, en el terreny de la política però també en el de l'economia i la societat civil. En aquest sentit és interessant -i també arriscat, per què no dir-ho- l'exercici que ha fet el company Pep Martí d'assenyalar els "mandarins" que venen. Una tria de persones que no són mediàtiques, que no són les cares habituals del nostre establishment que ja vam recollir a la sèrie "Els 50 noms", però amb molt a dir. Segur que algun d'ells no quallarà i que ens n'haurem deixat algun altre pel camí, però de la majoria en sentireu a parlar i en llegireu coses.
La nostra és una burgesia que ha quedat desubicada amb el procés sobiranista i que, amb el pas dels anys, s'ha apartat dels assumptes públics per centrar-se a fer diners. Ara seria difícil pensar en unes classes benestants que impulsessin moviments com la Renaixença o el Modernisme o iniciatives de la potència, la continuïtat i la transversalitat d'Òmnium Cultural.
No es pot generalitzar, és clar. Però una de les mancances que té el nostre país és la manca de compromís cívic de les elits econòmiques, que contrasta amb el que encara demostren les classes populars. La nostra societat necessita -era un dels objectius del procés- resoldre el debat nacional i també fer canvis estructurals per modernitzar l'economia -cosa que, per exemple, poc té a veure amb pràctiques laborals com ara les de Glovo- o assegurar la pervivència de la llengua.
La màquina del fang en la que s'ha convertit l'opinió publicada majoritària a Madrid i l'hostilitat dels aparells de l'Estat amb tot el que es mogui al marge de l'ortodòxia centralista que s'ha descarat els darrers anys segur que no hi ajuda. Més tenint en compte com, malauradament, ha contaminat algun dels nostres polítics. La relliscada d'ahir del cap de l'oposició, Salvador Illa, en una entrevista al Diario de Mallorca amb l'afirmació hiperbòlica que els darrers deu anys han estat "els pitjors dels últims tres-cents" n'és una mostra. No hi ajuda, deia, però tampoc pot convertir-se en una excusa per amagar-se.
Caldrà veure si en els pròxims anys, i després de la incomoditat de part de l'establishment que es va traduir en l'escenificació de la fuga empresarial massiva de la tardor del 2017, la renovació d'entitats com la Cambra i un cert aire fresc a Foment, el Cercle o Pimec fa emergir encara més referents positius. Els catalans sempre han tingut cert pudor al poder i al seu exercici. Això tal vegada ha estat bo per alguns comptes de resultats, però segurament no per al país. El moment és ara: s'acumulen les carpetes que exigeixen ser resoltes.
» Més enllà dels empresaris, els sindicats, les entitats o les universitats hi ha el Govern, que hauria de ser permeable a totes aquestes realitats i estar obert a captar el talent i les idees. Avui comença el curs per ells. Pere Aragonès, que ja fa 100 dies que és president, serà a Els Matins de TV3 (les ràdios i televisions deixen enrere la programació d'estiu), els consellers d'Ensenyament i Salut presentaran el nou curs escolar i també es reuniran les direccions dels partits. Taula de diàleg, Diada Nacional, pressupostos a Catalunya i a Madrid i el front judicial que no recula marcaran el debat polític. Ens hi posem.
Avui no et perdis
» Els mandarins que venen; per Pep Martí.
» Amb la taula de diàleg no s'acaba tot; per Oriol March i Joan Serra Carné.
» Opinió: «La rialla salva individus, els problemes necessiten governs»; Montserrat Tura.
» Les decisions clau que afectaran el futur immediat dels exiliats; per Bernat Surroca.
» Fil directe: «Quan governen els jutges»; per Germà Capdevila.
» Colau 2023: un camí d'obstacles que comença amb el PSC; per Andreu Merino.
» L'Afganistan, la primera gran taca de Joe Biden; per Pep Martí.
» «Si vaig ser addicte anant al casino, com serà tenint un ordinador al davant?»; per Lluís Girona.
» Albert Jané: «Hauríem de parlar menys del català i actuar amb més eficàcia»; per Pep Martí.
» Les millors sèries per veure d'una volada abans d'acabar l'estiu; per Víctor Rodrigo.
» Futbolítica: «Informaciones», el diari filonazi que va crear la Vuelta; per Ramon Usall.
El passadís
Encara dura l'estupefacció entre els feligresos i els capellans de la petita diòcesi de Solsona per la renúncia del bisbe Novell. Fa ja una setmana i segueix desaparegut i sense donar cap explicació. L'hermetisme és total i incomprensible i, a l'hora de buscar les raons, segueixen circulant tota mena de rumors de la seva vida personal, de la influència dels seus posicionaments teològics i polítics, o de la relació amb la diòcesi i la jerarquia. El nomenament de Novell, fa onze anys, va ser llegit per alguns membres de la diòcesi -ja tenia oposició interna dels sectors progressistes- com un èxit ja que, gràcies a la pressió de l'anterior bisbe, Jaume Trasserra, s'apostava per algú del mateix bisbat. Ara, però, els capellans de la diòcesi de Solsona ja no esperen, després d'un període tan accidentat, una "promoció interna" per quan es cobreixi la plaça. Donen per fet que el nou prelat vindrà d'un altre bisbat. Català, això sí.
Vist i llegit
Demà s'aixequen per sempre les barreres de molts peatges catalans. Aquests dies hem assistit al debat sobre si són o no necessaris, si ha de pagar per l'autopista qui l'utilitza o cal mantenir-la amb els impostos de tots. Un debat que segur que arriba tard i que és coix si no es té en compte que la distribució dels peatges no ha estat equitativa, que les concessions no s'han fet de forma clara i pensant en el bé comú, que alguns ja estaven més que amortitzats i que l'existència d'autopistes ha penalitzat la inversió en territoris sense vies alternatives a les de pagament. Com a pòrtic de tot plegat, i per posar-hi dades, us aconsello aquesta informació d'Àlex Font a l'Ara. És, com diu ell, la història d'un "fracàs col·lectiu".
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1990 el Tatarstan, un territori encara europeu de majoria musulmana i que té la capital a la moderna ciutat de Kazan, es declarava república en ple procés de disgregació de l'URSS. Dos anys després, i malgrat que estan envoltats de territoris russos, van votar per fer efectiva la independència, però el Kremlin no va reconèixer els resultats i van quedar en una mena de llim jurídic. Sí que els va donar, però, un estatus singular i de relació bilateral dins la federació russa, que en els darrers anys ha tingut problemes per renovar-se. Aquest reportatge de Russia Today, la cadena governamental russa, dona una visió amable del territori, però permet saber-ne més.
L'aniversari
El 30 d'agost de l'any 1910 va néixer a Lleida el poeta Màrius Torres, que va morir de tuberculosi al sanatori de Puigdolena, al Moianès, el 1942 després d'ingressar-hi el 1935. Era fill del diputat i paer en cap de Lleida, Humbert Torres, una de les grans figures d'ERC i del republicanisme català. El seu altre fill, Víctor, en va ser un dirigent destacat fins a la seva mort el 2011. Màrius Torres va compaginar els estudis de medicina amb el teatre i la poesia, que acabaria de cultivar de forma decisiva en la seva convalescència. Es movia en l'òrbita del simbolisme i l'anomenada generació del 36, on també va destacar Salvador Espriu. Dels anys de la guerra civil són rellevants les cartes a Joan Sales i, un cop perduda, el poema La ciutat llunyana. "Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d'ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir", arrenca. Us en deixo la versió cantada per la cantautora ponentina Meritxell Gené, que us emocionarà.
subdirector de NacióDigital
