El setembre gairebé sempre és sinònim de començaments. Per a molta gent, fins i tot és el veritable inici d’any. Sens dubte, però, és el mes en què es comença el curs escolar. Aquests dies, els infants i els adolescents tornen a les aules i les famílies aprofiten per fer les últimes compres. I si hi ha una cosa que fa il·lusió entre els caos de reprendre la rutina és preparar el material escolar: motxilla, estoig, bolígrafs, llapis, retoladors, esborradores, retoladors fosforescents...
Ara bé, no sempre diem o escrivim bé tots aquests estris i objectes. El lèxic escolar també és ple de manlleus, castellanismes, barbarismes, calcs i paraules que fem servir erròniament. Per això, i aprofitant l’inici del curs 2024-2025, a més de fer una guia útil per començar bé les classes, també volem repassar el vocabulari de l’àmbit de l’escola per mirar d’evitar errades que avui dia encara fem.
1. *llàpissos
En català, per norma general, els mots acabats en -s fan el plural acabat en -os. Però no sempre és així: alguns noms i adjectius amb el singular acabat en -s també poden ser invariables pel que fa al nombre. Per tant, això vol dir que es fa servir la mateixa forma en singular i en plural. N’és un clar exemple el mot llapis, ja que forma part dels plurals que ens fan ballar el cap. Malgrat que col·loquialment de vegades fem anar el plural *llàpissos, cal recordar que en l’àmbit formal aquest mot és invariable: un llapis i, també, quatre llapis. Així doncs, aquests primers dies d’escola penseu a posar uns quants llapis a l’estoig, i no pas uns quants *llàpissos.
2. *fiambrera
Som davant un cas ben particular. Malgrat que els últims temps ha guanyat terreny el castellanisme *fiambrera, avui dia veiem que va escalant posicions el mot *tupper, forma a partir de l’anglès que en català fins i tot ja s’ha adaptat com a tàper o túper. Ara bé, no hem d’oblidar que, per designar el recipient de llauna, d’alumini o de plàstic amb una tapa ben ajustada, per guardar-hi o portar-hi menjar, en català ja tenim dos termes: carmanyola —Pensa a posar la carmanyola dins la motxilla de l’escola, que encara et quedaràs sense berenar— i portaviandes —Quan té classe al matí i a la tarda a la universitat, sempre s’emporta el dinar en un portaviandes—.
3. *borradora
Poca gent se salva de no haver dit alguna vegada que ha *borrat amb la *borradora el que ha escrit a la pissarra amb un guix o al paper amb un llapis. En català, per expressar que volem fer desaparèixer signes, textos o dibuixos de la pissarra o del paper, fem servir el verb esborrar. D’aquesta manera, l’estri amb què volem esborrar aquests signes, textos o dibuixos es diu esborrador —i també goma d’esborrar o goma esborradora—. Com a curiositat, el mot *borrador no existeix en cap cas en català. Per tant, compte, perquè de l’escrit de primera intenció, sobre el qual es fan addicions, supressions i altres esmenes, amb l’objectiu d’arribar a redacció definitiva, en diem esborrany.
4. *motxila
Som conscients que és difícil canviar la forma tan estesa *motxila, no ho negarem. Al capdavall, però, la forma correcta per anomenar el sac, generalment de tela o de cuir, que portem a l’esquena, penjat mitjançant corretges que passen per sobre les espatlles, i que serveix per portar llibres, estris o aliments, és motxilla, amb ela doble, i no pas amb només una ela. Així mateix, en aquest cas tampoc seria del tot correcte dir-ne maleta, ja que aquest mot fa referència a la “caixa de cuir, de lona o de plàstic amb ansa i tanca, destinada a portar-hi roba i altres efectes”, segons el DIEC.
5. *xàndal
En aquest cas, veiem que passa una mica el mateix que amb l’anterior. Encara costa de renunciar a la forma *xàndal per influència del castellà. La realitat, però, és que en català, en registres formals, cal fer servir el mot xandall, adaptació del francès chandail i, per tant, paraula aguda. Així doncs, recordeu que per a la classe d’educació física cal portar xandall, i no pas el *xàndal. I, aprofitant l’avinentesa, és important tenir clar que, quan fa més fred, no portem una *suadora ni una *sudadera, sinó una dessuadora.
6. *taquilla
Com que el mot taquilla ens sembla un calc del castellà, normalment recorrem a la forma guixeta, perquè sembla més catalana. El cas, però, és que la forma guixeta és un calc del francès guichet, i no surt al DIEC ni és admissible en català. I, curiosament, la paraula taquilla no és del tot incorrecta en català, perquè és la que fa referència al lloc, en una estació de ferrocarril o en un teatre, on es venen els bitllets o les entrades. Ara bé, sí que és veritat que no és la paraula correcte per referir-nos l’armari petit, en un gimnàs o en una escola, on es deixen els estris personals. En aquest cas, cal fer servir el mot armariet —M’he deixat les claus del cadenat i no sé si arriscar-me a deixar la motxilla a l’armariet o portar-la a la recepció—.
7. *empollar
Tenim tan integrat el verb *empollar que sembla que no presenta cap problema —tot i que realment en podríem prescindir amb un estudiar de valent—. Ara bé, si ens aturem a pensar en el nom, *empollón, potser ja ens comença a grinyolar més. Com bé apunta l’Optimot, en català “hi ha diferents maneres de referir-se a un alumne que estudia intensament, especialment de manera memorística”. Segons el context, es poden fer servir els adjectius estudiós i aplicat, i amb un sentit més despectiu, el nom setcièncieso els adjectius saberut i superdotat. I per si no n’hi hagués prou, en català també tenim altres fórmules més creatives consistents a fer servir mots compostos i que aporten el sentit despectiu que té originàriament la forma *empollón: clavacolzes, pelacolzes, colzepelat, colzepelada, socarracelles, cellacrema, cellacremada, memorietes, xuclapàgines; m’ho-sé-tot, rosegaapunts, xuclaapunts i covallibres, entre d’altres.
8. *rotulador
D’entrada, sembla que el mot *rotulador no té cap dificultat. El problema, però, és que som davant un altre cas per influència del castellà. Amb tot, aquesta paraula no té gaire misteri. Simplement, en català s’hauria de dir i escriure retolador —He posat els retoladors fosforescents a l’estoig—, amb e, en comptes de *rotulador, forma força estesa, però incorrecta. Així mateix, com veiem a l’exemple, també direm retoladores fosforescents, en lloc de *fosforitos, i estoig, i no pas *estuig.
9. *xuleta
Ha arribat el moment d’encetar el meló. En català, és ben cert no hi ha un equivalent exacte per a la forma castellana chuleta, els apunts breus que es duen d’amagat en un examen. En aquest sentit, hi ha diccionaris que parlen d’apunts, xulla, paperet o costella, però són mots poc precisos o calcs que no acaben de fer el pes. Per això, l’Opitmot, per exemple, proposa de recórrer al verb copiar si la frase i el context ens ho permeten —Ha suspès perquè l’han enxampat copiant, i no pas Ha suspès perquè l’han enxampat amb una *xuleta—. Tot i això, potser ja va bé que en català no tinguem una paraula exacte per referir-nos a aquest concepte, ja que sempre és important recordar que no se n’han de fer mai als exàmens. De tota manera, en l’argot dels estudiants i en un àmbit informal, sempre es podrà fer servir el terme xuleta.
10. *carpesà
Malgrat que potser és uns dels materials escolars que ja no es fan servir gaire, no podíem acabar la llista sense parlar-ne. Així doncs, segons, l’Optimot, per designar “el parell de cobertes, generalment de cartó o plàstic i unides per un costat, entre les quals es guarden papers, documents o dibuixos, i que normalment porten anelles”, la denominació adequada en català és carpeta d’anelles, i no pas *carpesà, ni *carpesano ni *carpesaro, mots incorrectes per influència del castellà.