Okinawa (Japó), Sardenya (Itàlia), Icària (Grècia), la Península de Nicoya (Costa Rica) i Loma Linda (Califòrnia). Aquests cinc llocs, a priori no tenen res en comú, però en realitat comparteixen una categorització que ha guanyat popularitat en els darrers anys: són zones blaves.

I què vol dir això? Doncs són regions geogràfiques on la població té una longevitat excepcionalment alta, superant sovint els 100 anys. Un estudi del 2004 sobre la població de Sardenya va inventar el concepte de les "zones blaves", i diversos experts s'han afanyat a estudiar-lo i definir-lo. 

Dan Buettner, escriptor americà, ha estudiat els casos de les localitats amb una alta esperança de vida. En general, les persones que hi viuen es caracteritzen per tenir un estil de vida actiu, una dieta basada en vegetals, forts llaços socials i un propòsit vital. Però el secret de les localitats que l'expert ha analitzat és que s'hi manté un estil de vida actiu, però sense forçar-lo. És a dir, "la gent es mou cada vint minuts de manera constant i espontània", afirma. Caminen, cuiden els horts o fan tasques domèstiques manualment. Distribueixen el moviment al llarg del dia i segons Buettner, que sigui "constant i espontani" resulta decisiu per la longevitat.

A més, Buettner extreu una conclusió sorprenent: "la gent de les zones blaves que viu més anys no fa exercici". Buettner va explicar al pòdcast de ciència i nutrició, Zoe, que no hi ha una relació directa entre fer exercici de forma pautada i viure més anys. L'expert apunta a un problema de les societats occidentals: la jornada laboral.

Per què això és problemàtic? Doncs perquè molta gent passa vuit hores assegut, sense fer cap moviment i aquesta inactivitat s'intenta compensar amb una sessió de gimnàs o d'esport al final del dia. Però Buettner reitera que amb això no n'hi ha prou. Per tal de tenir una esperança de vida més llarga és millor fer exercici de forma orgànica.