Ja fa vuit anys que la Bet Calderer (artista i grafista) i el Xavier Gonzàlez-Costa (escriptor, comunicador i activista cultural) treballen plegats per fer realitat la secció A la vora del foc de Nació Berguedà, un contingut creatiu en el qual el dibuix i la literatura es donen la mà en format de contes il·lustrats i digitals. La trajectòria d'aquest projecte, però, es remunta a un any abans i amb un altre artista lligat a la iniciativa, Yorgos Konstantinou. D'aquí a uns mesos, la secció farà 10 anys, així que és un bon moment per fer un balanç de tants escrits i il·lustracions, i per presentar la proposta que veurà la llum durant el mes d'agost.
Han passat gairebé 10 anys des que va néixer la secció. Com es va gestar el projecte?
Xavier Gonzàlez-Costa: La veritat és que no sembla que hagi passat tant de temps. Tot va començar amb una conversa a la plaça del Forn amb l’Aida Morales i el Pere Gendrau. Ells havien endegat aquest projecte d’èxit, com ha estat Nació Berguedà, i volien enriquir la publicació amb altres continguts que no fossin estrictament informatius. Col·laboracions culturals que oferissin al lector una experiència que anés més enllà de les notícies. I així va néixer A la vora del foc. La idea d’acompanyar els textos amb un dibuix va ser seva, i van ser ells dos qui van anar a picar la porta del Yorgos Konstantinou, que en va ser el primer il·lustrador.
De quants contes estem parlant des de l'inici de la publicació?
XGC: Des d’aquell dia de Sant Jordi de 2015 que vam publicar el primer conte fins ara, 136 textos inèdits han vist la llum, 31 amb el Yorgos i 105 amb la Bet Calderer.
En efecte, el 2016 hi va haver un canvi de ploma responsable de les il·lustracions. Com valora l’experiència?
Bet Calderer: Positivament, tot i que no era el meu món. Jo tinc una formació com a dissenyadora, però els estudis de disseny a la Universitat de Barcelona, als anys 90 del segle passat, s'encabien dins els de Belles Arts. Per tant, havia fet il·lustració, dibuix, pintura... En qualsevol cas, la proposta de Nació Berguedà va ser tot un repte i ha resultat un exercici interessant, ja que m’ha obligat a recuperar uns coneixements, a pensar i a interpretar.
Com manté viva la inspiració per continuar creant les històries?
XGC: La imaginació és inesgotable, només cal posar-la a treballar. En aquest sentit, he d’agrair sincerament l’oportunitat que Nació Berguedà em va donar, pel fet que m’ha forçat a no parar mai i a mantenir-la sempre activa.
I com creu que han evolucionat aquells primers contes respecte dels actuals?
XGC: No t’ho sabria dir. Pel que fa a la qualitat literària, segur que ara són millors que al principi, perquè aprenem en moviment i aquests deu anys m’han fet fer molta gimnàstica. Però pel que fa a la inspiració, penso que és més una qüestió de moment concret i que el pas del temps no hi pot influir massa, més enllà de l’exigència que suposa no repetir-se, buscant sempre l’originalitat.
Ens poden explicar com s’organitzen i treballen per crear cada conte i dibuix?
BC: El Xavier em passa el text i jo el llegeixo. En aquesta llegida, inevitablement, ja crees una imatge que recrea el conte de manera literal, com quan llegim una novel·la. Després, toca modificar-la perquè resulti interessant en ella mateixa, arrodoneixi o doni un segon sentit al relat. Molts cops el Xavier se sorprèn de com ho interpreto.
Moltes peces solen reflectir diferents temes, debats o idees de la societat. Es deixen influir sovint per l’actualitat o el seu procés creatiu va per lliure?
XGC: En un principi, els textos eren únicament contes, petites històries de ficció absolutament alienes a l’actualitat. Només per Nadal i Sant Jordi intentava que s’ajustessin a aquelles dues dates assenyalades. Va ser més tard que, inspirat pel procés per la independència o la crisi dels migrants a la Mediterrània, per dir-ne dos exemples, van fluir alguns poemes que van acabar esdevenint cançons musicades i interpretades per diferents artistes, als quals també els vam donar cabuda A la vora del foc. I en paral·lel, els nous relats, malgrat mantenir la ficció, en molts casos van començar a agafar un fons més reflexiu, tot i seguir situant-se sempre, i com a mi m’agrada, a la intersecció entre la fantasia més absurda i la realitat més humana i descarnada. Fins a arribar a un punt en què amb la Bet ens vam plantejar de, sempre que ens fos possible i els ‘tempos’ ens acompanyessin, basar les nostres publicacions en esdeveniments d’actualitat candent, per aportar-hi el nostre punt de vista o la nostra interpretació.
"L'art és una bona teràpia per curar, canalitzada a través de l'expressió"
Hi ha algun fil o temàtica que fa temps que els ronda pel cap i que encara no hagin trobat l’argument per desenvolupar-lo?
BC: No. Si algun dia em ve de gust de parlar d'algun tema, tant si és d'actualitat o quelcom personal, li comento al Xavi i ho fem. L'art és una bona teràpia per curar, canalitzada a través de l'expressió. Fins i tot, algunes vegades, hem invertit el sentit de creació i primer he fet jo un dibuix a partir del qual ell s’ha inspirat per escriure’n un relat.
I entre les peces ja elaborades, en tenen de preferides o que recordin especialment per algun motiu?
BC: Les il·lustracions de L'home de palla o el de La Caputxeta i el jugador de futbol. Són dibuixos que funcionen sense el text, tenen la seva pròpia narrativa i penso que van quedar bé formalment.
XGC: Diuen que un pare s’estima a tots els seus fills i filles igual. Des d’aquesta òptica, totes les publicacions fetes són importants per a mi, i si hi penso, me’n van venint moltes al cap per diferents motius. Però si te n’he d’especificar alguna, et diria La veritat de la Vaca Cega és que la Vaca Cega no era cega de veritat, perquè va ser el conte amb què vam estrenar la secció i va donar títol al recull que es va publicar més tard en forma de llibre, i Una història de Nadal que encara no t’havien explicat, perquè va ser el primer que vam fer amb la Bet.
Aquesta secció ha pogut sortir també d’aquesta plataforma apareixent al dietari poètic Un llençol blanc. Què el va motivar a afegir-hi també aquestes peces?
XGC: Un llençol blanc és un dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna. Un dietari que va néixer pel xoc d’emocions que em va produir la coincidència en el temps del dramàtic i vergonyós inici de la invasió russa a gran escala amb un dia feliç d’inflexió de la meva vida. Aquell 24 de febrer de 2022, vaig escriure un primer poema i em vaig proposar el repte de fer-ne un cada dia fins al final de la guerra. Malauradament, la guerra continua i a mi se’m va anar esgotant la poesia. De manera que, quatre mesos després de l’inici, vaig tancar el diari que posteriorment ha esdevingut el llibre en qüestió. Explico tot això perquè, durant aquest temps, amb la Bet vam publicar dos contes A la vora del foc sobre aquesta guerra, que van ser la inspiració per als dos poemes del dietari que vaig escriure aquells mateixos dos dies. Per aquest motiu, vam considerar amb l’editor que tenia sentit incloure els contes al llibre, per posar en context els poemes que en van derivar.
Com comenten, al seu moment també els primers contes de la secció il·lustrats per Yorgos Konstantinou van acabar esdevenint un llibre. Els agradaria poder recollir, eventualment, els contes i dibuixos elaborats en una nova publicació?
BC: Segur que sí. Poder tenir tots els contes i dibuixos en una publicació permetria una experiència diferent al lector, gaudint-ne més o, si més no, d’una forma diferent que quan els llegeixes al diari, amb un ritme de consum més ràpid. A més a més, en resultaria un producte fantàstic, tant per forma com per contingut, per poder ser treballat als instituts. Per forma, perquè es tracta de relats molt breus que incentiven millor als estudiants amb poques ganes de llegir. I per contingut, ja que tots suggereixen reflexions molt interessants que transcendeixen les temàtiques estrictament acadèmiques.
"Cada una de les quatre setmanes d'aquest agost, les lectores i els lectors podran llegir un nou episodi"
Mentre això no arriba, sí que estan treballant en un agost especial per a la secció. Ens poden compartir què oferiran les setmanes vinents?
XGC: Fa molts anys, durant unes vacances a la Bretanya, vaig començar a escriure una història que no vaig arribar a acabar, però que tenia present poder finalitzar algun dia. I aquest estiu ha arribat aquest moment. Al tractar-se, però, d’un text molt llarg pel que és habitual a la secció, hem decidit publicar-lo en quatre capítols. De manera que, cada una de les quatre setmanes d’aquest agost, les lectores i els lectors podran llegir un nou episodi, fins a arribar al desenllaç d'Un dia de platja, que és com es titula el conte.
BC: I pel que fa a les il·lustracions, hem jugat amb el mateix dibuix, que va completant-se una mica en cada capítol, posant més o menys èmfasi en la part que té més protagonisme en aquell moment concret del text. De manera que, com amb el conte, no tindreu la composició final fins a la darrera publicació.