Pedro Sánchez hi ha tornat. Un jutge de Madrid ha citat la seva esposa, Begoña Gómez, a declarar com a investigada per corrupció al sector privat i per tràfic d'influències. El magistrat Juan Carlos Peinado ho ha fet sense escoltar els testimonis i malgrat que hi ha un informe de la Guàrdia Civil que no veu indicis de delicte en la tasca professional de la dona del president espanyol. Sánchez ha tornat a reaccionar amb una carta oberta a la ciutadania, però aquest cop no es pren un temps per pensar si continua o no.
L'epístola de Sánchez és clarament electoralista i carrega sense miraments contra la dreta política, judicial i mediàtica i la seva màquina del fang. Lamenta que, de nou, Gómez estigui al punt de mira no pels seus actes sinó només pel fet de ser la seva esposa i crida a donar una resposta a les urnes a la dreta i als seus mètodes. El cap de l'executiu té, és clar, motius per pensar que la seva companya sentimental està sent injustament tractada i que, tal vegada, fins i tot està sent víctima de lawfare.
Fins i tot pot sospitar que el jutge és poc independent. A Peinado no se li coneix afiliació política (si no fos conservador desentonaria a la magistratura), però posats a parlar dels de casa sabem, per si val de pista, que és el pare d'una regidora del PP a Pozuelo de Alarcón, un dels municipis més rics de la Comunitat de Madrid i un dels nombrosos feus electorals del PP a la regió (hi té 17 dels 25 regidors).
La carta de Sánchez és, com deia, material de campanya. Ell vincula l'anunci de la citació a Gómez a les vigílies electorals i intenta donar-li la volta avisant a la dreta que els queden tres anys de veure'l a la Moncloa (amb permís dels seus socis, és clar). Ben bé el mateix que va fer dilluns quan Alberto Núñez Feijóo flirtejava amb la idea d'una moció de censura que necessitaria que coincidissin els vots de Vox i Junts per fer-lo president. Segurament aquesta via té tan poques opcions de prosperar com l'anomenat cas Begoña. Però tot suma en el fragor de la campanya.
Després del seu "procés de reflexió", Sánchez va comparèixer a la Moncloa per dir que no plegava i prometre un pla “per a la regeneració pendent de la nostra democràcia i per l'avenç i la consolidació de drets i llibertats”. És evident que ningú més que ell pot fer-lo realitat. Ara té el Consell de Ministres, el BOE i uns socis al Congrés que esperen ansiosos poder empènyer reformes relacionades amb el poder judicial, els serveis secrets, els cossos policials o els pseudomitjans de comunicació.
Però, més enllà de les cartes victimitzant-se, Sánchez encara no ha donat cap pista sobre com han de ser aquestes reformes. De fet, a la missiva d'ahir ni tan sols les citava. I fa uns dies, al Congrés, el PSOE va unir els seus vots als del PP i Vox contra una iniciativa que demanava més controls democràtics al servei secret espanyol, del qual encara no s'ha aclarit, per exemple, quin paper va tenir en l'espionatge il·legal a líders independentistes, entre ells Pere Aragonès.
La tardor del 2017, en el moment més crític del procés català, el PSOE va fer costat al PP i a la seva via repressiva que ara hauria d'esmenar l'amnistia. Sánchez, que aleshores era el cap de l'oposició, va fer costat a l'aplicació de l'article 155 i a la querella criminal per rebel·lió (que va implicar presó provisional per als membres del Govern que no van marxar a l'exili) del Fiscal General de l'Estat. A canvi, va acordar amb Rajoy posar en marxa "immediatament" una comissió a la cambra baixa que durant sis mesos havia d'avaluar la situació a Catalunya i després obrir el debat sobre la reforma de la Constitució. La comissió es va acabar descafeïnant, i no cal que us expliqui quin va ser el resultat. Veurem si passa o no el mateix amb "la regeneració" pendent de la democràcia espanyola.
- L'1x1 del debat de TV3: qui guanya i qui perd en la recta final del 9-J?; per Oriol March i Bernat Surroca.
- La bretxa oblidada: el xoc camp-ciutat en l'Europa que ve; per Pep Martí.
- Defensa: Ucraïna, Gaza i el Sàhara... però no Catalunya; per Toni Rodon.
Entrevista a Javi López: «Europa s'ha de fer càrrec de la seva seguretat»; per Bernat Surroca
.Entrevista a David Madí: «Sancionar les empreses que van marxar el 2017 és la pitjor manera de plantejar-ne el retorn»; per Oriol March.
El passadís
El BBVA va, com s'afirma col·loquialment, "amb tot" per absorbir el Banc Sabadell. Ahir es va anunciar que l'entitat basca ha sol·licitat al Banc Central Europeu l'aval per posar en marxa la seva opa hostil. En paral·lel, l'entitat que presideix Carlos Torres, desplega una agenda de relacions públiques a Catalunya per amorosir els poders fàctics i polítics del país, preocupats per la pèrdua de pes financer i el que implicaria el desballestament de l'entitat presidida per Josep Oliu. El que va fer el BBVA amb les caixes catalanes no convida precisament a l'optimisme.
Torres era directiu d'Endesa fa 20 anys (director corporatiu i d'estratègia) i sap com moure's perquè va ser determinant per avortar l'opa de Gas Natural el 2005. Ell i Manuel Pizarro, que acabaria fitxant com a diputat del PP el 2008, van mobilitzar el Madrid polític i mediàtic al crit d'"abans alemanya que catalana". Ho van aconseguir frenar i Endesa no va ser catalana. Va acabar en mans de la italiana Enel i no de l'alemanya E.ON, que també s'hi havia interessat. Ara és ell qui està en una posició ofensiva i aquests dies s'ha reunit a Barcelona amb diversos empresaris i personalitats per explicar les bondats de l'operació que intenta el BBVA.
Vist i llegit
L'impost de successions és un tema de debat polític recurrent. És dels pocs que gestiona i recapta de forma íntegra la Generalitat i se'l titlla de "doble imposició" que castiga patrimonis de "famílies treballadores". Els contraris a les herències o partidaris de la meritocràcia afirmen que mantenir-lo és una via per mitigar la desigualtat d'oportunitats. Sovint sentim que és un abús i que hi ha qui no el pot pagar i ha de renunciar a una herència. Però va bé posar-hi números. L'any passat el van pagar 136.000 persones.
Com que està molt bonificat, el 74% dels beneficiaris van pagar menys d'un euro. El 10% entre 1 i 1.000 euros, el 10% entre 1.000 i 10.000 euros i el 6% més de 10.000 euros. És, per tant, un impost que paguen bàsicament herències econòmiques o patrimonials grans. 2.800 persones, de fet, van pagar 360 milions dels 695 milions recaptats per aquest tribut. Seria exigible, doncs, que quan es carrega contra l'impost s'expliqui d'on sortirà (o quins serveis es retallarien) el que es perdria amb la seva supressió. Sobre successions i com funciona us aconsello aquesta detallada explicació de Leandre Íbar al pòdcast de l'Ara. És un bon antídot contra les llegendes urbanes i el cunyadisme fiscal.
El nom propi
La sèrie documental Torque aquestes setmanes està emetent TV3 està sent un èxit d'audiència. Ens explica els detalls de la disputa entre veïns i els assassinats arran de la pugna per la propietat de la muntanya del petit poble del Pallars, a la Vall Ferrera. Dilluns va aparèixer un nou testimoni. Una veïna de Santpedor, la Neus Castañares, de 40 anys i que va conèixer a qui podria ser l'assassí de Sansa. La setmana que ve tornarà a aparèixer i en la conversa que ha tingut amb la nostra companya Aina Font Torra i que podeu llegir aquí n'avança alguns detalls i explica com ha viscut el seu salt a la fama.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.