Alberto Núñez Feijóo va dir que ell no era president del govern d'Espanya "perquè no volia". Que si hagués fet les concessions que Junts pretenia, i que ell va estudiar després de com a mínim dues reunions, el partit de Carles Puigdemont i el PNB l'haurien fet president, talment com si, amb les "bones arts" de quatre empresaris catalans, fos possible tornar a la pantalla del Majestic com si res.
El líder del PP obviava que, perquè això passés, els nacionalistes catalans i bascos, que estaven molt recelosos de Pedro Sánchez i d'un context que els obliga a repartir-se papers amb ERC i EH Bildu, competidors als seus països, també havien de compartir escena amb un tercer actor: els ultradretans de Vox. I Santiago Abascal no només no contempla cap col·laboració o convivència amb Junts i el PNB sinó que voldria directament il·legalitzar-los d'acord amb la seva proposta de liquidar l'estat de les autonomies.
Tot això no evita, però, que Feijóo jugui sempre que pot a fer córrer la pilota. L'última del líder del PP, que necessita alimentar l'expectativa que poden passar coses, és que, tal vegada i en el cas que el seu partit guanyi les europees del 9-J, pot plantejar una moció de censura "si es dona el context" i fer fora Sánchez de la Moncloa. Feijóo ha demostrat que no és precisament ni un estadista ni un moderat (qui se'n recorda ja després de tanta manifestació catalanòfoba i de tanta cacera contra l'esposa de Pedro Sánchez de tota aquella faula de l'"escola Romay Beccaría" i del pepero temperat?) i no té massa més sortida que mirar de fer trontollar la majoria que sosté Sánchez i que acaba d'aprovar l'amnistia al Congrés, ara pendent de publicar-se al BOE.
Això necessita, és clar, que l'altra part s'hi posi una mica bé. I és cert que hi ha sectors de Junts que juguen a brandar la possibilitat de fer caure el govern espanyol amb l'argument que ells no estan casats amb ningú. Fa uns dies ho deia Toni Comín i ahir ho recordava Pilar Rahola, sempre disposada a empènyer els moviments tàctics dels juntaires. Feijóo mou la cua i Puigdemont guarda un calculat silenci i deixa que siguin altres els qui, de forma més o menys encertada, parlin per ell mentre Sánchez i el PSOE se n'aprofiten per fer notar les incoherències del cap de l'oposició.
Tot plegat es basa en què, a Junts, tant li fa l'esquerra com la dreta. Ja se sap que aquí sempre toca citar al Josep Pla que deia que el que més s'assemblava a un espanyol de dretes era un espanyol d'esquerres, encara que ho va escriure -citant el seu pare- fa més de cent anys i, per tant, molt abans de la Guerra Civil. La maniobra, cas que Feijóo la concretés i Junts la secundés encara que fos només per anar a una convocatòria directa d'eleccions, posaria segurament en qüestió que s'apliqués una llei d'amnistia que ni tan sols el PSOE pot garantir que sigui respectada pels tribunals i que la dreta espanyolista ha convertit en casus belli.
En temps electoral tot s'hi val i tota pedra fa paret a l'hora d'animar el debat per tibar els propis i desgastar el govern de torn. Però la irrupció de Vox, que les enquestes afirmen que pot reforçar-se a les eleccions europees gràcies al vent de cua que ve de nord enllà i que ha segrestat el discurs del PP, ha reduït de forma extraordinària el marge de maniobra. Per això Sánchez no està gens preocupat davant les ocurrències del seu rival.
El full de ruta d'ERC per sobreviure al «pressing»; per Carme Rocamora i Seguí.
El poti-poti de l'extrema dreta europea; per Pep Martí.
A punt per a la selectivitat? Les claus i els canvis dels exàmens de les PAU 2024; per Víctor Rodrigo.
El llop torna a Osona un segle després de desaparèixer; per Arnau Urgell Vidal.
El passadís
Dimecres surt a la venda el llibre de David Madí Merèixer la victòria, que són les seves vivències en els anys crítics del procés de forma novel·lada per jugar a l'equívoc i permetre's alguna llicència que altra tot explicant "el procés per a adults" que va reclamar quan el vam entrevistar fa un any. A Madí, que va acompanyar Artur Mas fins que va arribar a la presidència, li agrada exhibir poder i gestionar-lo i va participar en moments clau en la legislatura de l'1-O. Fa poc va quedar netdesprés que l'investiguessin en el sumari Voloh. Segons que m'expliquen, l'exdirigent de CDC hauria comptat amb unes mans amigues per acabar de donar forma al llibre. Es tracta del periodista Joan Maria Piqué, a qui Madí va incorporar com a cap de comunicació de Mas el 2008 i que ha ocupat diversos càrrecs governamentals i de partit al PDECat i a Junts. Piqué, que ara es dedica a l'assessoria de comunicació tot i que es manté actiu políticament, també va ajudar Madí amb Democràcia a sang freda, on explicava les campanyes electorals de 2003 i 2006, que van acabar en sengles tripartits. A la portada del nou llibre hi apareix l'exprimer ministre britànic Winston Churchill i en l'anterior Madí caricaturitzat com el general Patton.
Vist i llegit
La investidura catalana no pinta fàcil i això alimenta el fantasma de la repetició electoral. No sembla que els socialistes estiguin disposats a facilitar la presidència de Carles Puigdemont i, per ara, Salvador Illa és molt prudent. I ni ERC ni Junts volen menjar-se sols el gripau arribat el cas. Que ho fessin de forma coordinada podria ser una sortida per treure també profit de la força que tenen a Madrid. Dos dies després de les eleccions vaig apuntar aquesta opció. Ahir en parlava, amb propostes sectorials concretes per preservar consensos o millorar el finançament, en un article a l'Ara l'enginyer Joaquim Coello, una de les personalitats que va intentar una mediació entre Carles Puigdemont i el govern espanyol el 2017. "L’objectiu és que Junts i ERC, malgrat que no governin, es posin d’acord en les reformes que calen i hi condicionin el seu suport parlamentari al PSC", escrivia en un text signat per ell que, curiosament, usava la tercera persona del plural. Podeu llegir aquí "Com fer el que cal fer".
El nom propi
Mèxic és un dels estats més importants de l'Amèrica Llatina i, com a veí dels Estats Units, té un enorme pes. Aquest cap de setmana hi ha hagut eleccions i, en contra del que és la tònica habitual, el govern ha revalidat la seva majoria i ho ha fet des d'una opció d'esquerres. Claudia Sheinbaum, que fins ara era la cap del govern de la ciutat de Mèxic, s'ha convertit en la primera presidenta del seu país amb el 59% dels vots i rellevarà en el càrrec a Andrés Manuel López Obrador. Necessitarà empenta per resoldre els problemes de delinqüència i drogues d'un país encara amb molts dèficits però també amb moltes potencialitats.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.