I menjar-se junts el gripau?

"Tothom sap que Illa ha de ser president, però ningú vol fer-lo president", em deia ahir un destacat dirigent d'un dels partits implicats en la governabilitat. El resultat de les eleccions de diumenge és clar, amb un gir constitucionalista i conservador que dona per molta anàlisi i que és fruit d'una desafecció cap a l'independentisme guanyada a pols. La gestió del resultat és, com sempre, incòmoda per als perdedors, tant ERC, que s'estimba, com Junts, que fa curt. Estan obligats a repensar-se i el sentit comú recomana evitar el risc d'una repetició electoral disfressada d'enèsima jugada mestra en què podrien prendre més mal. 

Però el cas és que ni els uns ni els altres volen facilitar d'entrada que Salvador Illa es converteixi en president. Ho podria ser amb els vots del PP i de Vox, però aquesta opció és molt remota, igual que sumar els comuns, amb qui el líder socialista no té una relació precisament bona per les ferides de Barcelona i el Hard Rock, i afegir-hi el PP. Les opcions més netes són la sociovergència -és el que ERC diu que ha de passar després que aquests partits no els ho hagin posat fàcil-, un pacte PSC-ERC amb alguna implicació dels comuns -a Junts li aniria bé fer oposició al tripartit i reconstruir-se així-, o un govern del PSC en minoria.

Aquesta darrera opció necessitaria, però, d'abstencions. Les mateixes que caldria per a un govern en minoria de Junts i ERC, amb uns vots en blanc que els socialistes ja han dit que no donaran per fer Carles Puigdemont president (sobre això en vaig fer aquest vídeo d'anàlisi ahir al migdia). Descartada aquesta darrera opció doncs, es planteja una disjuntiva traumàtica per a l'independentisme. Poden intentar forçar que sigui l'altre qui assumeixi el "sacrifici" d'investir Illa per després desgastar-lo a risc que, els uns pels altres, tot plegat acabi en repetició electoral; o bé jugar plegats les cartes que tenen. I no són poques. Perquè l'independentisme ha perdut i no suma, és cert. També que els catalans han emès un missatge de canvi i els ha enviat al racó de pensar. Han castigat el govern d'ERC en solitari i no han “restituït” Puigdemont. 

Jugar les cartes que tenen podria ser, per exemple, que ERC i Junts fossin capaces d'acumular forces un cop passades les europees i els seus líders hagin començat a resoldre incògnites del seu futur, tal com ja ha fet Pere Aragonès enviant un missatge clar. També podrien deixar de fer-se la guitza (l'èxit ha estat descriptible) i assolir una entesa de mínims. No per repartir-se unes cadires que Sánchez i Illa no els donaran, sinó per collar-los de valent. Aquí i allà.

Res és comparable, és clar. Però el 2010, Artur Mas va guanyar les eleccions amb 62 escons i no tenia qui li votés la investidura, fos amb un sí o amb una abstenció. Finalment, va acordar amb Joaquim Nadal i Miquel Iceta, que aleshores comandaven un PSC en transició, una sèrie de punts per abstenir-se i facilitar l'elecció parlamentària del líder de CiU. Aquell PSC tenia poca força perquè Zapatero, que agonitzava a la Moncloa per la crisi econòmica, necessitava a Madrid els vots de la federació nacionalista i, a la pràctica, va ser un quid pro quo. 

L'independentisme té ara, tal com escrivia divendres preveient una ressaca diabòlica, a la mà tornar a tirar els daus amb la repetició o condicionar un govern socialista en minoria a Catalunya i continuar-ho fent amb el de l'Estat, que pretén aprovar pressupostos i fer canvis per abordar la necessària "regeneració democràtica" mentre s'aplica l'amnistia. Tot plegat, en clau catalana, es podria traduir en noves contrapartides en finançament, llengua, infraestructures i, fins i tot, sobre el dret a decidir. No és l'escenari ideal, segur; però podria ser el saber perdre per saber guanyar del qual escriu Pep Martí. Segurament seria també menys autolesiu i podria permetre reconstruir alguna cosa.  

El passadís

La nit electoral de Junts va estar revestida de notable expectació mediàtica. Les televisions espanyoles no es van voler perdre la compareixença de Carles Puigdemont i van mantenir interès per qui entrava i qui sortia de la sala habilitada per seguir el recompte. Programes com La Mirada Crítica o bé Todo es Mentira van passejar el micròfon per Argelers. Una de les més sol·licitades va ser Pilar Rahola, sempre present en els moments més transcendentals de la carrera de Puigdemont, que va atendre amablement les preguntes del programa que presenta Risto Mejide a Cuatro. Després ja va tornar a departir amb Laura Borràs, Míriam Nogueras i David Torrents, secretari d'organització de Junts i badaloní com ella. El pròxim 5 de juny, per cert, Rahola participarà amb l'ultraliberal Javier Milei, president argentí, en un fòrum a Buenos Aires. 

Vist i llegit

Iván Redondo és, segurament, l'spin doctor més conegut d'Espanya. Va assessorar polítics del PP i del PSOE abans de començar a treballar amb Pedro Sánchez el 2017 en les primàries que li van permetre recuperar el control del partit primer i arribar a la presidència del govern després. A la Moncloa, Redondo es va fer poderós fins al punt que la premsa va mitificar la seva figura atribuint-li el que cuinava i el que no. L'assessor basc volia ser ministre de la Presidència, però Sánchez va decidir el juliol de 2021 que no i el va cessar. Aquesta campanya ha tornat a assessorar els socialistes. Redondo, amic de Toni Bolaño, encara molt ben connectat amb la direcció del socialisme català, ha treballat vora Salvador Illa segons publicava ahir El País. La informació era de Carlos E. Cué. 

El nom propi

Pere Aragonès va anunciar ahir que no recolliria l'acta de diputat al Parlament. Acabarà la seva feina com a president i a ERC -n'és coordinador general- i ajudarà a reconstruir el partit, tot i que ja no des de primera línia. Després, vol compaginar l'activitat com a expresident (li dona dret a una oficina, però no a un sou vitalici) amb la recerca d'horitzons professionals. Aragonès s'ha dedicat sempre a la política. Ha estat el primer president republicà després de 80 anys i el temps dirà si els seus poden reconstruir-se i tornar o ha estat una anècdota. El 132è president, un polític amb fons, ha recuperat la institucionalitat, però això també l'ha fet ser molt prudent i no l'ha fet prou carismàtic. La seva retòrica de les "revolucions" i la Generalitat republicana que, deia ahir, ha fet "polítiques avantguardistes estratègiques" ha topat amb la dificultat per trenar acords amb Junts i el PSC en aquesta legislatura, on el seu partit només disposava de 33 escons. Llegiu el perfil que en publiquen Carme Rocamora i Oriol March.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.