Demà acaba la campanya del 12-M. Es tancarà sense que alguns dels aspirants hagin estat clars amb els pactes, amb com faran efectius els seus programes o com materialitzaran allò que, fins ara, no han estat capaços de fer. El CIS deia que la setmana passada hi havia un 40% d'indecisos. Aquests dies hi ha més ambient, segur que el debat de dimarts a TV3 va generar més interès, i és possible que les coses estiguin ja una mica més decantades. Per entendre com ha anat la campanya us aconsello que escolteu i mireu el nostre pòdcast, l'Snooker. No en callem cap i hi veureu fins i tot natures mortes!
Als tres grans partits la preocupació conviu amb l'intent d'afinar estratègies. ERC perquè necessita no quedar despenjada de Junts i el PSC si vol retenir la presidència o afrontar el post-12-M amb serenor i una posició de força. Junts perquè necessita fer creïble que va d'ells o d'Illa per xuclar vot republicà i cupaire i que no se'ls en despistin més cap a Aliança Catalana. I Illa perquè sap que guanyar no és suficient. Ho va fer i no va ser president el 2021 i també ho van fer Xavier Trias i Alberto Núñez Feijóo a les darreres municipals i espanyoles i són a l'oposició.
Fa anys, en èpoques d'oligopolis polítics a Catalunya i a l'Estat, les eleccions es jugaven al centre. Els partits buscaven el votant que podia optar per una gran opció o per l'altra sense despentinar-se. Ara, amb poc més del 20% dels vots i sense guanyar es pot ser president. Per això, es tracta d'incidir més en els propis, en els personalismes i en l'activació emocional dels electorats.
Però la tradició dels fitxatges pescatitulars i els manifestos de suport continua formant part de la indústria. I, lògicament, l'explota qui està més ben posicionat. Fa tres anys Laura Borràs va anunciar que faria conseller de Salut Josep Maria Argimon i Salvador Illa que optaria per Olga Pané. Ara, ja sense el PDECat i amb Pujol amnistiat de facto, es porta pescar a l'espai convergent. Mentre els marmessors fan cap a la llista europea del PNB, la majoria dels dirigents de la desapareguda CDC són a Junts, amb Carles Puigdemont i Jordi Turull al capdavant. Ja no reneguen del passat i fins i tot tornen a coordenades del centredreta en impostos, grans projectes, regulacions o seguretat. Fins aquí, previsible.
Però el PSC i ERC també volen una part del pastís d'allò que va ser i ara ha mutat, en un format més de butxaca, a Junts. Illa ha elogiat Pujol, es va fotografiar amb Miquel Roca, antic secretari general convergent i portaveu a Madrid, i ahir va anunciar dos nous suports. Es tracta de qui va ser titular d'Interior de Quim Torra, Miquel Sàmper, que a més a més és l'advocat de Lluís Puig, i de l'exconseller Santi Vila, que el 2017 va trencar amb els seus companys, però que ha conservat amistat amb Puigdemont, que en el seu dia el va promoure per presidir el consell nacional del PDECat.
Roca, Vila i Sàmper són suports rellevants. I rellevant, però també sorprenent, és que se sumi al projecte socialista el major Josep Lluís Trapero, a qui havien presentat com una figura propera a Puigdemont fins al punt de convertir-se en un heroi per Pilar Rahola o sor Lucía Caram. L'excomissari en cap va ser restituït al càrrec pel mateix Sàmper després que se l'absolgués per la seva actuació l'1-O. En aquell judici, però, va confirmar que tenia un pla per detenir el Govern si feia efectiva la república.
Trapero, estimat per bona part de la premsa policial, encarna una gestió personalista del cos i poc amiga del que titlla d'"ingerències" polítiques. Això va portar el conseller Joan Ignasi Elena, d'ERC, a prescindir-ne. Passa, però, que bàsicament aquestes "ingerències" són l'aplicació del programa d'un govern votat i que la policia, quan és democràtica, no pot estar per damunt de les directrius que, a través dels seus representants, marca la ciutadania. Per exemple a l'hora de feminitzar els comandaments, de canviar els criteris per personar-se contra manifestants o d'actuar en desnonaments.
Ara, Trapero accepta convertir-se en director general (un càrrec polític) si Illa és president. Hi té tot el dret i hi ha qui presentarà posar un policia en un càrrec polític com "professionalitzar" el cos, que continuarà tenint un comissari en cap operatiu de carrera policial que ell triarà. Però la crítica recent als inconvenients de la suposada politització queda en qüestió pel seu pas a la política i, sobretot, perquè permet que el seu nom es converteixi en reclam electoral en boca d'un candidat en un debat de campanya.
ERC, com deia, també intenta donar la batalla en aquest espai per ser el partit del 80%. La idea del catch all party és antiga i no acaba de funcionar perquè qui molt abraça poc estreny, però Oriol Junqueras i Pere Aragonès ho intenten. Ahir es va fer militant la consellera de Feminismes, Tània Verge, provinent de posicions més esquerranes, i es donava a conèixer un manifest, animat pel també conseller exconvergent Carles Campuzano, de personalitats vinculades a l'espai de CiU demanant el vot per a l'actual president. Se sumen al suport explícit que, en campanya, ha donat a Aragonès l'exconseller Andreu Mas-Colell.
Qui no necessita pescar a l'espai convergent perquè ja el té és Junts. Puigdemont ha rebut el suport de Jordi Pujol i d'Artur Mas, i per això busca avals més transversals. Personalitats de la CUP necessitades de lideratges i d'una agenda nacional més il·lusionant, altres més previsibles com el cantautor Lluís Llach o la llibretera Iolanda Batallé, i també figures més extremades com Valtònyc o Joan Gaspart han manifestat la voluntat de votar-lo. Els independents queden bé a la foto, però altra cosa és posar-los a rodar. S'acaba la campanya i Anna Navarro, incorporada com a flamant número dos fa unes setmanes, encara no ha donat entrevistes, participat en debats o fet rodes de premsa malgrat que ja ha estat ungida consellera. Minoritzar els riscos és clau mentre la resta pugna pel seu bocí de llegat convergent, ara rehabilitat.
- 'Snooker' especial 12-M: No és una campanya més.
- Junts s'enreda amb el Hard Rock; per Oriol March.
- Unes eleccions en emergència climàtica: què demana el sector ambiental?; per Arnau Urgell i Vidal.
Intercanvi fallit de cartes entre Generalitat i Estat: el topall dels lloguers se'n va als tribunals; per David Cobo.
No sigueu cabrons: comporteu-vos al cine; per Marta Ferrer.
El passadís
El periodista Arcadi Espada va ser un dels fundadors de Ciutadans. I ha mantingut el suport al partit fins al punt que dissabte passat va ser un dels oradors de l'acte central de la formació espanyolista, que tots els sondejos apunten que s'acosta al seu crepuscle. Per aquest motiu, va sorprendre alguns periodistes que segueixen el PP veure'l dilluns passat. Espada esperava Isabel Díaz Ayuso, que havia d'intervenir en un míting a la plaça d'Artós, convertida en nucli de la "zona nacional" de la dreta espanyola. Espada i Ayuso es van saludar efusivament. Espada, company d'una altra figura de l'eix més extrem de l'espanyolisme -Cayetana Álvarez de Toledo-, va mostrar amb pocs dies transversalitat. Això sí, sense allunyar-se de la dreta més repatània. Sobre Ciutadans i la seva aportació us aconsello avui llegir l'opinió de Joan Serra Carné.
Vist i llegit
El filòsof ponentí Ferran Sàez Mateu escrivia ahir un interessant article a l'Ara sobre el vot protesta, la temptació de quedar-se a casa o l'autoreferencialitat d'alguns votants fruit del desencís. Em quedo amb la darrera conclusió: "Ja sé que fa de mal dir, però aquestes eleccions són més aviat irrellevants. El peix ja està venut: es va subhastar fa set anys. Ara era el moment de replantejar seriosament determinades estratègies que no han portat enlloc, tant per part de l’independentisme com de l’espanyolisme, però ningú no ha gosat fer-ho per evitar crucifixions a les xarxes. M’imagino que l’índex d’abstencionisme serà superior al d’altres eleccions recents. Em refereixo a l’abstencionisme actiu i conscient, no al tantsemenfotisme. Tot plegat, té un component trist de pròrroga i penals que no resulta gaire convincent ni estimulant, perquè no resoldrà res en cap sentit". Podeu llegir aquí els seus "Cinc apunts distants".
El nom propi
L'expresident de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, seurà al banc dels acusats pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso després de la final de la Copa del Món de futbol l'estiu passat. En aquests mesos Rubiales es va negar a dimitir i se n'han conegut negocis més aviat tèrbols. L'expresident de la RFEF forma part de la mena de personatges que el futbol, o qualsevol altra activitat, haurien d'allunyar dels seus espais de decisió i del focus perquè són desenes de milers els joves que, al nostre país, s'emmirallen en ells i els valors que transmeten.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.