El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, compareix avui al ple del Congrés a petició d’ERC per informar del caos a Rodalies. La vaga dels maquinistes contraris al traspàs, que ha tingut un seguiment escàs tot i que ha inclòs boicots, s’ha sumat a les habituals incidències d’un servei indigne i que l’Estat ha acreditat que és incapaç de gestionar. Març ha estat nefast i, de nou, els horaris de feina, l’oci o atendre les obligacions familiars de molts ciutadans s’han vist compromeses.
Puente s’atreveix amb tot i en els darrers dies, tant en declaracions a la premsa com en seu parlamentària, ha posat en circulació el seu argumentari. Tot plegat és culpa de la poca inversió en la castigada xarxa de Rodalies de Barcelona (¿segur que és només el malvat PP i els socialistes, que han governat catorze dels darrers vint anys amb unes xifres d’execució pressupostària i una gestió per plorar, no tenen cap pecat a expiar?) i la disjuntiva que planteja és diabòlica: o es deixa d’invertir —segons el govern espanyol des de 2020 s’han executat els 2.000 milions previstos que llueixen ben poc i hi ha 200 punts d’obres— o es cancel·la el servei als punts de més intervenció.
Segur que part del que diu el ministre que és raonable. S’actua sobre una xarxa estressada, envellida, vandalitzada i complexa. Ja ho sabem. Però també hi ha mesures que Renfe, Adif i la Generalitat —que té, per ara, poc a dir— podrien prendre com informar i atendre millor els usuaris, reforçar la seguretat, ser quirúrgics en les obres, treballar més en hores de menys circulació o actuar amb eficàcia en àmbits que no afecten el servei. Com es justifiquen tants trens avariats o que el 40% de les escales automàtiques i els ascensors de les estacions no funcionin?
El govern espanyol es podria estalviar també la fatxenderia i ser més atent a qui, contra els seus interessos electorals, li allarga la mà o posa el cos per defensar-lo. Em refereixo a ERC i a la consellera Sílvia Paneque. Quan es va convocar la vaga contra el traspàs integral pactat per Esquerra i el PSOE, el ministeri va evitar usar totes les palanques (com ara garantir, si així ho volen en un futur, el retorn a la companyia estatal als treballadors que se subroguin a l’empresa catalana) per desactivar-ho. Sembla, talment, com si els sindicats estiguessin fent la feina bruta als més jacobins.
Va optar per aigualir-lo i els republicans van concedir que, tal vegada, es podia transitar un període de dos anys perquè Renfe deixés de tenir el control de la nova empresa mixta. Dilluns, a La Vanguardia, Puente deia que això no tenia cap trellat ni "utilitat" i que "la millor decisió possible" és que Renfe oferís el servei encara que ho fes sota comandament català i no del ministeri.
Fa uns dies Paneque va ser reprovada al Parlament per negar-se a censurar, malgrat els pocs arguments per salvar-los, a Renfe, a Adif i al ministeri. Va explicar que un de cada quatre trens no funcionaven i el president de Renfe, en un agraïment ben particular, va desmentir-la tot i que les xifres són discutibles i més aviat donen la raó a la consellera que, per cert, ahir va tancar un acord important sobre habitatge amb les esquerres.
El govern espanyol no només té un problema de gestió. El té d’empatia quan, davant la lleialtat catalana, fa el pinxo. El PSC lliga la seva sort a la del PSOE i, si més no públicament, evitarà l’enfrontament encara que el govern espanyol lesioni el seu projecte. ERC hauria de sentir-se més lliure per incrementar la pressió a Madrid. Els votants republicans estan còmodes al bloc d’esquerres que sosté el govern espanyol i no avalarien jugar a operacions per aplanar el camí a la dreta i a la ultradreta. Però també esperen resultats. En aquest i en altres àmbits, Sánchez, Puente i companyia mereixerien perdre més d’una i de dues votacions. És l’únic llenguatge que entenen.
Avui no et perdis
- El Govern salva amb tot el bloc d'esquerres (inclosa la CUP) el «match ball» de l'habitatge; per Bernat Surroca.
- Traslladar els policies de la Via Laietana a la Verneda: el nou pla que Collboni haurà de valorar; per David Cobo.
- Més de la meitat de municipis de més de 3.000 habitants no ofereix cap ajut per a extraescolars; per David Cobo.
- No, realment no s'ha desextingit el llop gegant; per Arnau Urgell Vidal.
- Futbolítica: Les dues cares del Borussia durant el Tercer Reich; per Ramon Usall.
El passadís
Miquel Calçada és un dels protagonistes de la creació del nou canal en català que impulsa RTVE. En la presentació feta a Sant Cugat dilluns va prendre la paraula com a conseller responsable dels centres territorials a l’ens estatal. Va esmenar el director de la Corpo espanyola, José Pablo López, en deixar clar que el català és “oficial” i no “cooficial”. Però també va tenir bones paraules, sense citar-los, pel 3Cat. Després d'un tuit críptic el dia que es va posar en circulació el possible nom 2CAT on deia que "abans del 3 sempre va el 2", va allargar la mà a la CCMA, sense citar-la, per treballar junts. López ja havia dit que no buscaria brega amb el 3Cat. Tot plegat arriba després del ball del nom, que ja va avançar El Món de la Tele. Un apunt final. Gemma Nierga va agafar el micròfon i les seves primeres paraules, entre la broma i l'anhel, van ser: "Començaré a recollir firmes perquè Miquel Calçada torni a tenir un programa a 2Cat". El nom del canal que explica la bona entesa entre socialistes i juntaires, però, segur que no serà aquest.
Vist i llegit
Pol Viñas escriu sobre filosofia, política i economia al diari Núvol. I també és actiu a les xarxes. Va fer una piulada crítica amb l’últim disc de The Tyets i un dels membres del duet, Xavier Coca, s’hi va tornar titllant-lo de “pseudointel·lectual de Twitter”. La reacció del cantant va reobrir el debat de com els creadors del nostre país entomen les males crítiques. Hi ha mitjans que defugen el conflicte evitant les negatives i escrivint només d’allò que els ha agradat. Però és evident que hi ha llibres, pel·lícules o discos que, bé perquè són esperats, molt venuts, premiats o d’artistes molt populars, no n’haurien d’escapar. També de les negatives. Viñas escrivia ahir Núvol un argumentat article sobre el disc del grup maresmenc i sobre la crítica cultural al nostre país. “La indústria musical catalana, com tots els gremis culturals d’aquest país, viu dels silencis. És representatiu, doncs, que entre tanta revista, programa, pòdcast i comunicador parlant de l’estrena del disc —i gaudint d’una gran festa de presentació—, ningú no hagi alçat la veu”, escrivia amb duresa. El debat és pertinent i la crítica és necessària si es formula amb fonament i respecte. Ha de formar part de la normalitat que anhelem per als productes culturals en català.
El nom propi
Laure Vega (Sant Boi de Llobregat, 1991) és diputada de la CUP. Aquesta militant d’Endavant, vinculada als moviments d’habitatge, es va presentar a les primàries internes per ser cap de cartell del partit però Laia Estrada va quedar per davant. Vega ha estat la cara del primer gran acord dels anticapitalistes amb el govern de Salvador Illa, en aquest cas pel decret d’habitatge. Com ja van fer quan semblava que s’havien de negociar pressupostos, la CUP va demanar tanda negociadora malgrat que el PSC en tenia prou amb els vots d’ERC i els Comuns. El pacte regula el lloguer de temporada, blinda els pisos de protecció oficial perquè no passin al mercat privat i colla els grans tenidors. Els anticapitalistes surten de la zona de confort per acordar un tema que s’ha convertit en central i en el qual l’executiu està disposat a canviar el paradigma que ha dut a una situació insostenible. “El repte de l’esquerra és conjugar la qüestió nacional i la social; prou de jugades mestres”, deia fa poc la diputada.
