Hi havia dos pronòstics entorn de la Diada d'enguany. I tots dos eren negatius. El primer parlava de baixa mobilització i es va complir, tot i que les 70.000 persones que van congregar les cinc manifestacions van evitar l'endós de la paraula fracàs. Va ser, sense discussions, la Diada menys concorreguda des de 2012 si descomptem la de 2020, absolutament limitada per les restriccions de la pandèmia. Fins i tot el 2021, encara amb por als rebrots, o el 2022, amb l'absència d'ERC, hi va haver més gent.
El segon pronòstic era que no s'aturaria —o que fins i tot aniria a més— l'escalada de retrets entre entitats i formacions independentistes. I aquest no es va complir més enllà dels dards d'un dia qualsevol de finals d'estiu. També és cert que devia evitar alguna xiulada més del compte el fet que —malgrat que no els faci cap bé cedir espais— les cares més reconeixibles d'Esquerra no assistissin a una manifestació amb una concurrència dolguda per l'arribada de Salvador Illa a la presidència. Però segur que també hi va ajudar que aquest cop s'acordés i llegís un manifest conjunt i que Lluís Llach, president de l'ANC, no hi afegís collita pròpia fomentant la confrontació interna. Altres anys, quan la pulsió antipolítica governava els discursos, s'havien xiulat els representants d'Òmnium, l'AMI o la Intersindical.
Les manifestacions o els actes del Fossar van tenir de tot, és clar, però tant en el poderós acte del migdia d'Òmnium, la principal entitat sobiranista, com al final de la manifestació a la tarda va imperar l'exigència tant constructiva com severa als partits perquè canviessin l'actitud i fessin possible reprendre el camí. Una revisió que hauria d'incorporar autocrítica i que una part no menor de l'independentisme —també dins els partits, encara que a Junts es declini de forma soterrada— considera que passa, d'entrada, per renovar els lideratges de 2017. D'això se'n parla, però es fa de forma molt genèrica perquè es trepitgen ulls de poll i perquè, com sempre, la política està governada pel matís i no pel tot o res.
Perquè Oriol Junqueras afirma que només el 2012 ell va poder ser candidat en condicions normals i que té dret a provar-ho, perquè l'entorn de Carles Puigdemont diu que va presidir dos anys Junts (i que no va tenir rellevància a CDC i al PDECat en tres dècades de militància) i no es veu desgastat, i perquè Jordi Turull, número tres del Govern de l'1-O, creu que el cicle de secretari general just comença. És de la mateixa opinió Llach, que el 2017 era una de les principals veus de l'anomenat estat major.
El manifest conjunt feia retrets a Illa i als partits que han malbaratat majories parlamentàries, però tenia un to constructiu que té el segell d'Òmnium, partidari de deixar d'"arrencar-se la pell", i de les entitats de caràcter més social. Incloïa, per exemple, referències a la crisi de l'habitatge, a la gentrificació o a la precarietat laboral. Perquè l'independentisme necessita un cert retorn als bàsics, explicar que el seu triomf equival a millorar la qualitat de vida i tenir projecte per al mentrestant per recuperar als decebuts. I necessita, sobretot, i el to d'ahir podria ser un bon punt de partida, més respecte mutu.
La primera premissa és la lleialtat al compromís i als companys de viatge i la segona acceptar l'existència de l'altre, de la seva opinió i les seves decisions, perquè, com deia Xavier Antich, a l'entrevista que li fèiem fa uns dies, no hi haurà un partit hegemònic dins l'independentisme. Sobretot si vol ser un moviment que abraci àmplies capes de la societat. Els processos de clarificació i concentració solen anar associats a una minva de la base electoral. La desmobilització i la baixa assistència a la manifestació d'ahir ha de ser tinguda en compte. Sense dramatismes, però evitant el tret al peu de l'autocomplaença.
Crònica: L'independentisme maquilla l'apatia en una Diada de transició; per Joan Serra Carné.
La primera Diada d'Illa a la Generalitat; per Bernat Surroca.
Jo competeixo: Una altra Diada amb Antoni Castellà; per Modernet.
El rerefons de les 182 morts a les vies de Montcada: «Sense mesures, els atropellaments continuaran»; per David Cobo.
Fata Morgana: Cristina Daura: «Quan t’han marginat de petita, les persones que no encaixen et desperten simpatia»; per Gemma Cuadrado Soler.
El passadís
Lluís Llach era una persona sol·licitada ahir, durant la Diada. El president de l'ANC va ser molt ovacionat quan va pujar a l'escenari i els organitzadors li van permetre ser el responsable de cloure la manifestació amb un breu missatge, més enllà del manifest conjunt, en què va agrair la generositat de tothom per permetre una convocatòria unitària en un moment de desunió. Al matí, el cantautor va ser present als actes del fossar de les Moreres i també a la Festa per la Llibertat d'Òmnium. Per arribar puntual a tot arreu, i per evitar que els ciutadans el paressin per fer-se fotos o autògrafs, el seu equip va optar per portar-lo amb moto pel centre de Barcelona. Del Born a Arc de Triomf, i d'Arc de Triomf al Born.
Vist i llegit
"Kamala Harris". "Encantat, espero que et diverteixis". Així va ser l'intercanvi inicial entre la candidata demòcrata a la presidència dels EUA i Donald Trump. Un primer punt guanyat per Harris abans de començar el debat. Mentre el magnat se situava en el seu faristol, sense saludar-la, la seva rival se li va adreçar, aconseguint el primer moment de sorpresa. Tot està ja inventat. La demòcrata va repetir el mateix gest amb què en un debat del 1980, Ronald Reagan va anar cap a Jimmy Carter per encaixar les seves mans. Però el fet és que la majoria d'analistes han assenyalat Harris com la guanyadora.
The New York Times —prodemòcrata, però poc indulgent amb la candidata— ha aplegat 14 experts, entre ells columnistes habituals, i la majoria la donen guanyadora, tot i que els més freds adverteixen que no va ser cap derrota clara de Trump, com Ross Douthat, que fa mesos que avisa que l'elecció serà ajustada. D'altres assenyalen que ella apareix com la candidata de l'statu quo en un moment d'enorme malestar social. Però el corrent majoritari certifica que es va imposar. Fins i tot el conservador The Wall Street Journal s'afegeix a la idea instal·lada que Trump es va "empassar l'ham" aferrant-se a totes les provocacions de Harris, com quan ella va dir que molta gent se n'anava, avorrida, dels mítings del republicà. La campanya, però, encara ha de donar sorpreses.
El nom propi
Tant li fa que sigui la Diada. O potser per això, ves a saber. El cas és que ahir el Tribunal Constitucional, presidit per Cándido Conde-Pumpido (la Corunya, 1949), va acceptar la qüestió d'inconstitucionalitat presentada pel Tribunal Suprem contra l'amnistia que se suma a les presentades pel PP, diverses comunitats i el TSJC. Conde-Pumpido és una peça clau en el futur d'aquesta llei, que la cúpula judicial espanyola es nega a aplicar als principals responsables polítics del procés.
Aquest jurista, que abans d'aterrar al Constitucional va ser magistrat del Suprem i fiscal general de l'Estat, és de tendències progressistes i va ser captat per José Luis Rodríguez Zapatero. Expliquen que va tenir coneixement en tot moment del redactat de la llei i que el PSOE no feia cap pas sense el seu vistiplau per assegurar-se que prosperés al TC, un tribunal marcadament polític. Per resoldre aquest assumpte s'ha recusat l'exministre socialista Juan Carlos Campo. Ara, per tant, hi ha sis magistrats sobre el paper progressistes, entre ells Pumpido, i cinc conservadors.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.