Es busquen culpables (i votants)

Es busquen culpables. El debat d'ahir al Congrés, on va comparèixer el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres Pérez, sobre la gestió de la DANA al País Valenciàva ser poc edificant. Segones espases dels principals partits espanyols i de l'executiu en absència de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, i la dreta intentant encolomar la mala gestió de la catàstrofe a la Moncloa i exonerar de qualsevol culpa el govern de Carlos Mazón, que fins fa uns mesos era compartit pel PP i per Vox. El "i tu més" és a l'ordre del dia fins a avorrir.

Feijóo intenta enfangar, també en l'àmbit europeu, l'executiu central. I Mazón, també qüestionat pels seus com era d'esperar atesa la mala gestió i les actituds inexplicables, prepara una crisi de govern per transmetre sensació de reacció i d'iniciativa davant el dur procés de reconstrucció que ve. Demà compareixerà a les Corts valencianes per explicar-se després de dues setmanes sense fer cap roda de premsa ni sotmetre's a cap debat. 

El govern valencià és el que té les competències de protecció civil. Era el que havia de gestionar unes alertes que la consellera del ram ni tan sols sabia que existien i que es va despistar per no molestar massa, el que havia de coordinar l'ajuda de l'Estat davant el que venia i el que, després de l'aiguat, havia de coordinar els voluntaris i els treballs de rescat i reconstrucció. La seva gestió ha estat nefasta, irresponsable i poc empàtica i Mazón i el seu govern no només haurien d'assumir conseqüències polítiques de tot plegat, sinó també penals. 

Governar és prendre decisions de forma fonamentada i endreçada i fer-ho amb previsió i amb el suport d'equips tècnics. I la resta d'administracions han de respectar i socórrer a la que té les competències en cada moment i context. La solució no pot ser la intervenció estatal cada cop que es considera que una administració menor (sigui una autonomia o un ajuntament) no se'n surt. Perquè la gestió estatal tampoc és garantia de res. Cal cooperació i lleialtat a l'hora de posar els recursos a disposició de qui ha de gestionar i de qui coneix millor la realitat de cada territori.

Hi ha una responsabilitat dels polítics. En la gestió, a l'hora de delimitar les responsabilitats i també hi és dels mitjans per acompanyar un debat serè i exigent alhora. I també hi ha una responsabilitat dels ciutadans que no podem obviar amb paternalismes o presentant-los com a desconnectats i aliens als seus dirigents. Ho vaig escriure quan ressonava que sols el poble salva el poble, un lema que alguns aprofitaven per atiar el perillós foc de l'antipolítica. I crec que la reacció del PP i els seus corifeus, tant a Madrid com al País Valencià, intentant espolsar-se qualsevol culpa, reclama tornar sobre la idea, que té més de crida a la reacció que d'esbroncada.

Els ciutadans tenen el deure (a més del dret) d'estar informats i de prendre decisions a favor de l'interès general i amb fonament usant el poder que els dona el vot. Això vol dir saber escollir també polítics honestos i capaços, i no a aquells que tenen com a objectiu tallar cintes en actes d'inauguració, permetre que els seus amics facin negocis i organitzar grans esdeveniments o espectacles taurins mentre castellanitzen tant com poden el país i demonitzen tot allò que tingui a veure amb Catalunya. Dissabte ho van tornar a fer arran de la gran manifestació de València per demanar la dimissió de Mazón amb la boutade que estava "politizada" (què no és política?) i de que era "pro Països Catalans" (com si, arribat el cas, fos un delicte). 

Tot aquest lamentable programa polític, que du associat nefastes conseqüències i actituds, ha estat el que ha explicat la forma de fer i les prioritats de la dreta valenciana quan ha governat la Generalitat malgrat que no li han faltat blanquejadors dins i fora del País Valencià i entre els poders econòmics i mediàtics. Cal, doncs, empoderament i reacció ciutadana acompanyada d'habilitat i capacitat de bastir una alternativa per part de la resta de formacions polítiques per no repetir els errors quan el malson passi.

El passadís

Són dies de moviments a l'alta magistratura. Al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Suprem comencen els moviments per encarar la substitució de Manuel Marchena com a president de la sala penal de l'alt tribunal. Hi aspiren el conservador Andrés Martínez Arrieta i la progressista Ana Ferre. Aquest estiu es va jubilar a l'Audiència Nacional el magistrat Manuel García-Castellón. Ho va fer després d'haver d'arxivar, per un error de procediment, la causa de Tsunami Democràtic, per la que perseguia, entre d'altres, a Carles Puigdemont i a Marta Rovira. Ara, el magistrat rep un premi d'un lobby de la dreta espanyolista madrilenya, el think tank Civisme. La Fundació té entre els seus promotors la propietària de Prosegur, Helena Revoredo. El seu president, Julio Pomés, va comparar fa poc Pedro Sánchez amb Goebbels. Malgrat la dubtosa trajectòria de García-Castellón el premien per “honorar a la Justícia com a pilar fonamental de la nostra democràcia”. El premi el rebrà a Madrid el pròxim dia 28 a la seu de Renta 4, entitat financera propietari d'un altre dels donants del club Juan Carlos Ureta juntament amb Juan Abelló.  

Vist i llegit

Donald Trump -sobre qui avui escriu Pep Martí- i Joe Biden es van reunir ahir per preparar el traspàs. El president republicà arriba amb les piles carregades i sense voluntat de renunciar als seus màxims. Un dels ideòlegs del seu moviment, Steve Bannon, que ara influeix a través dels mitjans digitals i el moviment MAGA (Make America Great Again) donava ahir en una entrevista al Corriere de la Sera que també publicava El Mundo i que signava Viviana Mazza pistes de per on poden anar les coses. "Us vam salvar de dues guerres mundials; ja n'hi ha prou", afirma l'agitador que és partidari de retallar per complet l'ajut a Ucraïna i al que s'ha vinculat a Rússia. També afirma que caldrà pagar per entrar als Estats Units i que el mercat lliure s'acabarà perquè Europa ha "abusat" dels Estats Units. El podeu llegir aquí. 

El nom propi

El 47 ha superat a La casa en flames com a pel·lícula en català més taquillera de la història. Totes dues s'han estrenat aquest any i han estat un gran èxit. És una gran notícia per al cinema en la nostra llengua i per la indústria audiovisual del país. Marcel Barrena (Barcelona, 1941) és el director del film protagonitzat per Eduard Fernández i que explica la història de Manolo Vital, un conductor d'autobús que va lluitar per portar el transport públic a Torre Baró, un barri d'al·luvió que encara ara té necessitats tal com ahir van recordar els seus veïns en una oportuna concentració que explica David Cobo. Les declaracions de Barrena els darrers mesos han estat en algun moment polèmiques sobre la cultura catalana i l'aportació de les persones que, com Vital, van venir d'altres punts de l'Estat i això ha fet que des d'alguns sectors nacionalistes s'hagi criticat la pel·lícula, en alguns casos sense ni tan sols haver-la vist.

El cas és que El 47 tracta de forma respectuosa el català i demostra que lluitar val la pena i té sentit: el tenia abans i el té ara. Si una crítica se li pot fer és que presenta Vital com un Quixot que lluitava pràcticament en solitari i no l'incardina en el moviment polític, sindical i veïnal del que participava a través d'organitzacions com el PSUC o CCOO i que va ser clau per als avenços socials i democràtics als anys setanta. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.