Salvador Illa va començar ahir una ronda de contactes amb els partits. Ho podria haver fet abans, però ha esperat a prendre la temperatura al debat de política general al Parlament. Abans de reunir-se amb els grups i el president del Parlament, el cap de l'executiu ja s'ha vist amb alcaldes, sindicats, empresaris, amb el rei d'Espanya i fins i tot amb els representants de l'espanyolista Societat Civil Catalana. En aquest darrer cas va cometre l'error de voler-los fer coincidir —situant-los al mateix nivell— amb Òmnium Cultural, que té una trajectòria irreprotxable i 180.000 socis al darrere. L'entitat que presideix Xavier Antich va evitar el soroll, però el malestar va fer que al·leguessin problemes d'agenda per suspendre la reunió a Palau. Els pròxims dies Illa es reunirà també amb Pedro Sánchez, qui hauria de ser el seu gran aliat, per abordar el nou model de finançament.
Dic que hauria de ser el gran aliat perquè Illa necessita, per fer realitat la seva promesa de bona gestió, que els serveis públics funcionin i estiguin ben finançats. Els que depenen de la Generalitat i els que depenen del govern de l'Estat, com ara una administració de Justícia infradotada per donar resposta a la multireincidència o un servei de Rodalies amb un acreditat mal servei. Ahir vam conèixer dues notícies alarmants en matèria educativa fruit de situacions que ni el govern espanyol ni els darrers governs catalans han resolt.
La primera es refereix a la Formació Professional. L'agost va començar amb la mala notícia: 31.404 alumnes preinscrits no havien pogut obtenir plaça. La situació, fruit de la manca de previsió i de mitjans, s'ha intentat resoldre sobre la marxa. Però la consellera Esther Niubó oferia ahir una dada alarmant: el 65% dels aspirants a cursar un grau mitjà que no van obtenir plaça ha acabat abandonant els estudis.
La confessió de Niubó convivia amb la publicació ahir d'un reportatge a El Periódico on explicava que, per exemple, la formació professional dual té autèntics problemes per trobar per als alumnes empreses on poder fer les pràctiques. En el cas dels estudis d'informàtica, s'explicava, les han de fer als mateixos instituts o s'anima les famílies a buscar empreses perquè els seus fills completin la formació. És una situació inacceptable en un país que demana mà d'obra qualificada (fa uns mesos el gremi d'instal·ladors es queixava de la manca de professionals en ple allau de renovables) i que aspira a reindustrialitzar-se per ser menys dependent del turisme o els serveis, que no es caracteritzen precisament per pagar sous alts.
La segona notícia era un comunicat de la Fundació Bofill. Avisava dels riscos de la intenció que té el govern de Sánchez, segons que sembla a partir del seu acord amb Sumar, d'injectar més diners a les escoles privades concertades per l'administració, que al nostre país tenen molta presència i cobren als pares quotes molt més elevades que a la resta de l'Estat. La mitjana és de gairebé 1.700 per any al curs 2019-2020 contra 959 al País Basc o 453 a Andalusia, segons un estudi d'Esade de fa uns mesos.
La Fundació que dinamitza el debat sobre l'educació al nostre país i que fa una tasca de conscienciació contra la segregació escolar alertava que incrementar el finançament de la concertada per acabar, per exemple, amb les quotes il·legals pot agreujar les desigualtats si no s'enforteix la regulació posant al dia el decret de concerts. Recordaven que Catalunya es troba entre els vuit sistemes educatius de l'OCDE amb més pes de la privada concertada i que l'evidència internacional confirma que els models mixtos tendeixen a augmentar les desigualtats i la segregació, que són font del fracàs escolar. Cridaven a actualitzar les ràtios amb la mateixa exigència als dos sistemes, a planificar conjuntament l'oferta i a autoritzar concerts només en funció de les necessitats. Sentit comú, vaja.
El nostre sistema educatiu acusa falta d'inversió, una gestió deficient en forma de cops de volant pedagògics i legals, haver convertit l'escola en ring polític i lingüístic, i una crisi de vocacions i un malestar docent que la pandèmia i les vagues han fet evident. L'escola no només és clau per garantir la igualtat d'oportunitats i evolucionar el nostre sistema productiu.
També ho és per integrar els nouvinguts, que arriben a Catalunya atrets pel reclam de Barcelona i per les possibilitats de feina, sigui en sectors com les cures, el turisme o la construcció per als menys qualificats o el tecnològic entre els que ho estan més. L'expresident Jordi Pujol reclamava ahir, davant el risc de l'extrema dreta, una visió “positiva” sobre el fenomen i integrar els nouvinguts “des de la catalanitat”. Per fer-ho l'escola és clau. I necessita la màxima atenció i exigència per ser font de bones notícies.
Entrevista a Toni Castellà: «Puigdemont sempre ha tingut la voluntat de recuperar la unitat amb Junqueras»; per Oriol March.
La nova vida de Pere Aragonès com a expresident; per Carme Rocamora i Seguí.
Els 10 reptes del català: de la integració dels nouvinguts a la recuperació del prestigi; per Mar Riera.
Anàlisi: Què ha canviat Flick per sacsejar el Barça?; per Marc Orts.
No m'invento res: (Sobre)viure a Barcelona; per Noelia Karanezi Martín.
El passadís
Ada Colau es va acomiadar divendres de l'Ajuntament de Barcelona. I ahir mateix va aconseguir entrar a Palestina després que fa uns mesos provés, sense èxit, de fer-ho amb la flotilla d'ajuda humanitària que intentava trencar el bloqueig de l'exèrcit d'Israel. Divendres va acomiadar-se al ple i també dels periodistes, treballadors i companys de corporació amb una copa de cava al Saló de Cent. La van acompanyar amics i familiars i els seus regidors, entre altres. Però, per un motiu o un altre, no ho van fer els seus antics companys com ara Jordi Martí, Joan Subirats, Jaume Asens, Laia Ortiz o Gerardo Pisarello, cosa que va crear una certa sorpresa en alguns dels assistents. Asens sí que l'ha acompanyada a Orient Mitjà i amb Pisarello i la seva esposa, Vanessa Valiño, que va treballar a l'administració Colau, l'uneix una intensa relació d'amistat.
Vist i llegit
La metgessa Vânia de la Fuente acaba de publicar La trampa de l'edat, un al·legat contra l'edatisme i els prejudicis de tota mena que, per als afectats i el conjunt de la societat, pot provocar aquesta actitud. Assenyala a la indústria estètica i cosmètica d'haver convertit l'envelliment (o senzillament el procés "natural" de fer-se gran que comença en néixer) "en un malson". I aporta dues dades interessants per reforçar la seva tesi. La primera és un estudi americà que demostra que les persones amb percepcions més positives sobre l'envelliment viuen 7,5 anys més de mitjana que no pas els que tenen actituds negatives. I la segona és la constatació de que les empreses amb plantilles de vàries generacions tenen millors resultats. Pablo Linde li va una entrevista a El País que podeu llegir aquí.
El nom propi
Susana Muhamad (Bogotà, Colòmbia, 1977) és una politòloga i ambientalista d'origen palestí i ministra de Medi Ambient i Desenvolupament sostenible al govern d'esquerres de Colòmbia. Aquests dies tindrà protagonisme perquè va ser la primera dona escollida per presidir la cimera COP16 de la biodiversitat convocada per les Nacions Unides i que se celebra a la ciutat de Cali. Aquesta no és diferent de les més recents i també arriba en un context d'emergència total per mirar de frenar la destrucció dels ecosistemes. A la majoria dels països els importa poc o gens: el 85% dels estats no s'han molestat ni a presentar plans d'actuació. Sobre la COP16, com s'hi arriba i el que està en joc us aconsello el reportatge de Pablo Castaño. Per cert, que Muhamad és una de les dirigents més ben posicionades per rellevar Gustavo Petro com a candidata a la presidència de la república. Aquests dies li caldrà alguna cosa més que habilitat política.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.