Fa vint anys, quan feia informació política a Madrid, un amic del gabinet de premsa del Grup Socialista al Congrés em retreia sovint que, a Catalunya, els partits i els mitjans tinguéssim molta tendència a "parlar de Franco" i a passejar amunt i avall el dictador, talment com si Espanya no hagués deixat ja enrere un passat funest. Però, ves per on, ara és allà on Franco torna als titulars. Ho fa per les urgències dels partits que són al govern i a l'oposició i per l'efecte d'un passat irresolt per les renúncies de la Transició traduïdes també en la falta de polítiques de memòria democràtica. No pas com una efemèride històrica pels 50 anys de la seva mort, que es commemoren aquest 2025 amb actes que comencen avui al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid amb Sánchez i tots els seus ministres i que la Generalitat també organitzarà a Catalunya, sinó en forma de pim-pam-pum polític per la intencionalitat de tot plegat.
El rei Felip VI, que deu al franquisme primer i a la Transició després la recuperació de la institució monàrquica, s'ha espantat davant la visceralitat de la dreta i l'ús que el PSOE fa de la mort del dictador i, per ara, opta per amagar-se per no prendre mal. Sánchez respon a la confrontació de l'oposició i, amb els actes de l'efemèride, intenta (i sembla que aconseguirà) arraconar Alberto Núñez Feijóo fent-lo aparèixer de bracet dels neofeixistes de Vox, que no tenen pèls a llengua i fa uns dies reivindicaven a l'hemicicle del Congrés la dictadura com "una etapa de progrés per aconseguir la unitat nacional".
L'extrema dreta havia estat anys desapareguda del debat públic com a tal i hibernada sota el mantell protector del PP, un partit fundat com a Aliança Popular per set ministres de Franco i que s'ha presentat en els darrers anys com a centrista malgrat la seva complicitat amb el franquisme sociològic. Ara, però, amb Vox té una expressió política i institucional explícita i això, lluny de convidar la dreta tradicional a desmarcar-se'n, com passa a França o a Alemanya, no fa més que condicionar-la. Segurament perquè en aquells països el feixisme no va guanyar la guerra i els pares de la dreta europea moderna com ara Adenauer, De Gaulle, De Gasperi o Schuman, per citar-ne alguns, el van combatre. Res a veure amb les trajectòries de Manuel Fraga, Adolfo Suárez o Rodolfo Martín Villa, posem per cas.
A Espanya no es va trencar amb la dictadura ni se'n van arraconar els capitostos o castigar-ne els beneficiaris. Per això el franquisme ha persistit i explica nissagues "de tota la vida" a l'alt funcionariat i als consells d'administració, les formes d'aparells de l'Estat governats per la pulsió repressiva davant els conflictes, i fins a quin punt és normal, en la política i el debat públic, l'aversió a la realitat plural de l'Estat. Les víctimes d'aquell temps, milers encara enterrades en cunetes, han tingut reconeixements amb comptagotes que han necessitat anys de lluita i reivindicació per acabar amb el silenci i el menyspreu.
No va ser, per exemple, fins aquest octubre que el govern espanyol va declarar la nul·litat de la sentència de mort a Salvador Puig Antich del 1974. L'Estat encara no ha demanat perdó pel fet ignominiós que un tribunal militar ordenés afusellar farà ja vuitanta-cinc anys a Lluís Companys, president democràtic de Catalunya. I fa només dues setmanes que el Consell de Ministres va tornar al PNB la seu del govern basc a l'exili a París que el franquisme els havia confiscat gràcies a l'ocupació nazi i que ara acull la seu de l'Institut Cervantes a la capital de França.
Són exemples recents, que abracen del principi fins al final de la dictadura, i que s'expliquen perquè la democràcia espanyola, que va implantar-se sense ànim de trencar i temorosa dels militars primer i després amb l'autolimitació imposada que l'aprofundiment democràtic comprometria el benestar, no va fer la feina quan era el moment. Per això ara Franco torna a dividir. Fa només cinc anys que van treure el seu cos del Valle de los Caídos (que és patrimoni nacional i on estava enterrat al costat del líder feixista José Antonio Primo de Rivera), però aquest 2025 ens quedarà clar que encara no han aconseguit enterrar-lo.
Cinquanta anys després, Espanya encara no ha enterrat Franco; per Bernat Surroca.
Dades: Treballem més i cobrem més, sí... però som més pobres que el 2007; per Ona Sindreu Cladera.
Primícia: Parlon recupera la número 2 d'Elena per dirigir els Bombers; per Bernat Surroca.
El govern espanyol compra la Casa Gomis de la Ricarda per fer-hi un centre cultural.
- Quim Morales admet haver abusat de la humorista Ana Polo quan era la seva becària a RAC1; per Víctor Rodrigo.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.