L’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero s’ha erigit en el “pacificador” de Catalunya. Per encàrrec de Pedro Sánchez està molt implicat en fer que la relació entre el govern espanyol i el PSOE amb Junts funcioni com fins ara i que Carles Puigdemont i els seus diputats a Madrid continuïn sostenint-lo. 

Ahir concedia una entrevista a La Vanguardia, diari que els socialistes trien sempre per adreçar-se a Catalunya i singularment al món de Junts, i Zapatero afirmava que “cal anar cap al reconeixement de la identitat nacional de Catalunya”. Fer circular aquesta idea era l’objectiu de l’entrevista a l’expresident, que feia moixaines a Puigdemont i presentava la relació amb la Xina, amb qui té magnífiques relacions, com una oportunitat en el context global.

Som davant un assumpte recurrent cada cop que es busca un “encaix”. Va ser discutit en el debat de l’Estatut de 2006 quan Zapatero governava. L’article 1 del text aprovat per àmplia majoria al Parlament proclamava rotund que “Catalunya és una nació”. Posteriorment, Zapatero, en el pacte amb Artur Mas, ho va deixar en una referència al preàmbul, que no té valor jurídic i on es constatava que el Parlament havia afirmat diverses vegades que Catalunya s’hi sent. 

També se’n va parlar a la Transició. Aleshores, per evitar que els nacionalistes es despengessin de l’operació i fer que enterressin l’autodeterminació, es va crear i incorporar a la Constitució un neologisme: “nacionalitat”. I que cadascú l’interpretés com li plagués. El text de 1978 parla de nacionalitats i regions, però l’estat de les autonomies, l’acció dels governs de Madrid i la doctrina del Constitucional han esborrat diferències que havien de ser polítiques a una qüestió administrativa. Ara, Zapatero fa el mateix.  

Catalunya és, per voluntat dels seus ciutadans, una nació, i té “identitat nacional” pròpia. Els matisos apareixen quan es passa pantalla i es debat si això és o no compatible amb la nació espanyola, que no s’ha articulat mai amb vocació plural, i què ha d’implicar. El sentiment nacional dels catalans explica què voten i una identitat compartida i definida per una història i una voluntat de ser i una llengua que la majoria vol preservar i que les operacions repressores o uniformitzadores no han esborrat. Quan se li demana a Zapatero que concreti es limita a enumerar la delegació de les competències d’immigració i el català a Europa, dues propostes de Junts que el govern espanyol ha atès sense satisfer les ambicions inicials. 

Aquests dos assumptes i la petició de més marge temporal per al “màxim desenvolupament de l’autonomia catalana”, en la línia del que expressa sempre Salvador Illa quan parla de fer-la més eficaç descartant vies de reforma o millora. La pregunta a fer-se, i que té sentit que governi l’acció política de l’independentisme (també d’ERC, a qui Zapatero i el diari menystenen segurament perquè els seus dirigents no han sabut posar, per la via del càstig, el preu que tenen als seus vots), és si agafa el guant i on ha d’acabar tot plegat. Per més desorientat que estigui el moviment. 

¿Una “identitat nacional” ha de tenir dret a decidir la seva política migratòria i d’integració o s’ha de conformar a gestionar-la per delegació? ¿Ha de poder decidir sobre les seves Rodalies i el seu aeroport? ¿Ha de legislar sobre salari mínim o habitatge per atendre urgències socials sense parangó amb les d’altres indrets de l’Estat? ¿Ha de tenir una política fiscal pròpia i recaptar i gestionar els impostos que paguen els seus ciutadans? ¿Ha de tenir la mateixa veu a Europa que Múrcia o La Rioja? ¿Ha de poder decidir com protegeix i promou la seva llengua a l’escola o en l’àmbit laboral o digital? I, en darrera instància, ¿aquesta “identitat nacional” ha de tenir dret a decidir algun dia, i si les operacions de Zapatero no funcionen o no satisfan, si fa camí com una nació més en el concert europeu? Amb els matisos que es vulguin, però la resposta a aquestes preguntes és, segurament, la diferència entre una gestoria i una “identitat nacional”.

Avui no et perdis

• Primícia: Catalunya lidera (de llarg) el nou registre estatal de lloguers de temporada; per David Cobo.
• «Tour» territorial i la incògnita Puigdemont: així prepara Junts les municipals; per Oriol March.
• De l'opi asiàtic als aranzels contra el Canadà: com van acabar les altres guerres comercials?; per Pep Martí.
• Dades: El miratge trencat (però enlluernador) de la classe mitjana; per Ona Sindreu Cladera.
• Reportatge: «Els castellers ens permeten practicar el català i ens obren a la societat i la cultura»; per Marc Orts.

El passadís

Salvador Illa i el seu Govern han passat el cap de setmana a Núria, en la segona trobada fora de Palau. La primera va ser a Poblet i en aquesta ocasió han triat el santuari de la Mare de Déu de Núria per fer-hi unes jornades de treball, fer balanç dels mesos a la Generalitat i fixar prioritats fins a l’estiu. El tema central van ser els aranzels de Trump i la resposta catalana, que Illa començarà a detallar avui. 

A la primera reunió, divendres, Illa va donar als seus consellers un fragment d’un text de Václav Havel, expresident de la República Txeca, sobre la responsabilitat individual en l’actual context per protegir la democràcia davant l’ascens dels autoritarismes. Es dona la circumstància que Havel és també un autor de referència de l’expresident Quim Torra, que el citava sovint en les seves intervencions. Una de les frases que acostumava a dir era “hem de viure en la veritat”, per la diferència entre la política de cara enfora i les maniobres entre bambolines. És possible que Illa i Torra no esperessin tenir una coincidència d’aquest tipus.

Vist i llegit

Per què a Catalunya hi ha supermercats espanyols o d'altres països europeus i les cadenes catalanes, com ara Bon Preu, Ametller o Caprabo, són més prudents a l'hora de sortir del nostre país? S'ho pregunta i ho respon un interessant reportatge que aquest diumenge publicava a l'Ara Carlota Serra. Explica que això és, de fet, el que ha passat també a algunes cadenes espanyoles i americanes. En el caràcter local de l'alimentació i en la complexitat de la logística hi trobem l'explicació, amb excepcions notables, és clar, com ara les cadenes més especialitzades. És, per exemple, el cas de bonÀrea amb la carn o Veritas amb els productes ecològics. 

El nom propi

Irene Montero (Madrid, 1988) és el principal i més valuós valor polític de Podem. L'exministra d'Igualtat i actual eurodiputada va ser ahir llençada pel seu partit com a candidat a la presidència del govern espanyol quan es convoquin eleccions generals. Pedro Sánchez no preveu fer-ho fins al 2027, però el moviment del partit morat s'ha de llegir en clau interna de Sumar. Yolanda Díaz no se n'ha sortit amb el nou partit i a Podem tampoc lliguen els gossos amb llonganisses des del trencament. La vicepresidenta vol refer ponts amb el partit que va fundar i encara comanda des de l'ombra Pablo Iglesias. Amb el nom de Montero prenen posicions per les negociacions que s'obriran per mirar que l'espai a l'esquerra del PSOE no s'ensorri. Montero va promoure la llei del només sí és sí, que la dreta judicial ha boicotejat tant com ha pogut.