Oriol Junqueras sempre ha tingut la recança que no s'ha pogut presentar mai com a candidat a la presidència de la Generalitat en plenitud de facultats. El 2012, després d'agafar les regnes d'ERC, va aconseguir 20 escons, prou per condicionar Artur Mas des de fora del Govern però encara lluny de disputar qualsevol hegemonia. Tres anys més tard, quan les enquestes dibuixaven un frec a frec entre els republicans i Convergència, va acabar cedint a les pressions per bastir la candidatura de Junts pel Sí. I el 2017, quan va ser protagonista del referèndum com a vicepresident de l'executiu liderat per Carles Puigdemont, només va poder ser candidat des de la presó d'Estremera. Va quedar tercer.
Veure's per darrere de Puigdemont en aquells comicis convocats durant la vigència del 155 va ser un cop dur per a ERC. Interpretaven que els votants independentistes premiarien que Junqueras havia descartat l'exili malgrat el risc de la presó, però una campanya erràtica i els efectes -evidents- de la repressió van impedir el que semblava inevitable mesos abans: que ERC accedís, per primera vegada des de la República, a la presidència de la Generalitat. Això només va passar el 2021, amb el líder republicà condemnat per l'1-O i amb Pere Aragonès com a cap de files. Ocupar la màxima institució del país, lluny de ser un bàlsam, va acabar endinsant el partit en una crisi profunda.
I, per sortir-ne, Junqueras va decidir tornar als orígens, malgrat la ruptura amb Marta Rovira: volia tornar a ser president d'ERC. Ho va aconseguir després d'un congrés tortuós i aquest dimarts, en una conferència a l'Auditori de Barcelona, anunciarà que es postularà com a candidat a la Generalitat. Un pas lògic, tenint en compte que des del 2017 no s'hi pot presentar i que ha tornat al capdavant d'ERC amb energies renovades, però que no està del tot clar perquè encara no se li ha aplicat l'amnistia. Catalunya no és la mateixa que el 2017, tampoc és la mateixa que quan va aterrar a la cúpula republicana -la tardor del 2011-, però Junqueras interpreta que encara li queden oportunitats a la recambra.
Amb quin discurs? Una mescla de salut, feina, escola i família -paraules que sortiran a la conferència-, sumada a l'exigència nacional per collar tant el PSC com el PSOE, amb qui ERC té vigents dos acords claus per al partit. Perquè Junqueras, de qui encara no sabem si va votar a favor o en contra de la investidura de Salvador Illa, se la juga a l'hora de forçar els socialistes a complir amb el finançament singular. Si cal, allunyant-se de Pedro Sánchez a Madrid -dinàmica que fins ara no s'ha produït per la por, legítima però paralitzant, a l'ascens de l'extrema dreta al poder- o bé tombant els pressupostos d'Illa. Junqueras busca un nou prime que és, en el fons, una última oportunitat.
Avui no et perdis
- El nou full de ruta d'Oriol Junqueras: què oferirà vuit anys després de l'1-O?; per Lluís Girona
- La Generalitat s'aboca cap a un altre any sense pressupostos?; per Bernat Surroca
- Felip VI «normalitza» les visites a Catalunya; per Lluís Girona
- El doble salt quàntic de l'independentisme i les esquerres; per Jaume López
- Els equilibris impossibles de Feijóo; per Pep Martí
