Aquesta setmana no hi ha risc de caure en el tòpic si afirmo que som davant dies d’autèntica voràgine informativa. Intentem encara aclarir per què la setmana passada ens vam quedar sense llum, l’opa del BBVA sobre el Sabadell és al punt crític, el Cercle d’Economia regala titulars i vips, el Barça es juga avui a Milà confirmar que torna a ser un gran d’Europa i que ha tancat el dol per Messi, i demà al Vaticà comença el conclave per triar nou Papa. 

Per això podia quedar amagat el que, ahir al matí, van explicar els companys d’El Món a Rac1. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, va ser espiat amb el programari israelià Pegasus entre 2015 i 2020 i a la tarda va anunciar que es querellarà. La precisa anàlisi forense del laboratori de la Universitat de Toronto Citizen Lab estableix que, en aquells anys i començant quan encara era president, es van espiar les seves comunicacions i dades del telèfon en 32 ocasions. Es va fer sota governs del PP i del PSOE. El 2015 el CNI, el servei secret espanyol, va adquirir el programari, que també van usar la Policia i la Guàrdia Civil, però que només el centre d’espionatge pot haver usat de forma tan sostinguda, segons els experts.

A Nació no volem que passi com un titular més. Ni el que afecta en Mas ni a cap altra víctima de l’operació Catalunya que, al seu ritme i veurem amb quin resultat, s’investiga al Congrés. Oriol March ha escrit aquesta crònica perquè no hem d'incorporar com una rutina que s’espiïn presidents de la Generalitat per les seves idees. Pere Aragonès va ser-ne també víctima. Quan va esclatar l’escàndol, el servei secret, que té entre els seus encàrrecs legals prevenir els atacs a la sobirania nacional espanyola i a partir d'aquí ha fet e que li ha semblat, va argumentar que havia demanat permís al jutge del Suprem per fer-ho. Però no van quedar clars els terminis i els motius de tot plegat i d'aquí que hi hagi encara una causa judicial oberta. 

Aleshores, el CNI va reconèixer que havia espiat divuit independentistes que, potencialment, podien estar conspirant per burlar la Constitució. De la resta de personalitats espiades, fins a 65, que pel que anem sabent realment en devien ser més, se’n van desentendre. Entre els autoritzats o detectats no hi havia Mas. No és difícil treure conclusions i pensar que si ell, Aragonès, Quim Torra o Roger Torrent van veure violada la seva intimitat també ho devien ser, com a mínim, Carles Puigdemont o Oriol Junqueras, que van liderar el procés i encara són al capdavant dels seus partits. I concloure també qui hi ha al darrere. 

Espanya és una democràcia. Així està reconegut per totes les instàncies internacionals i els que hi vivim sabem que, sobre el paper, ens empara un estat de dret amb un sistema amb contrapesos i que el joc democràtic es respecta. Però les llums de l’estat de dret s’apaguen quan apareixen determinats temes i, aleshores, s’esfumen les garanties i pot passar de tot. La defensa de la monarquia o la unitat d’Espanya són causes que massa sovint han justificat jugar brut amb intensitats diverses. D’exemples n’hi ha a cabassos i, sumats, lesionen la confiança en les institucions. 

Ara també ho veiem amb la llei d'amnistia. Fa més d’un any que es va aprovar al Congrés amb majoria absoluta, però la cúpula judicial, impune i d'obediència conservadora i espanyolista, es nega a aplicar-la malgrat que el text i l’esperit del legislador són ben clars. La situació provoca indefensió als que se n'han de beneficiar, sigui per tornar de l'exili o per presentar-se a eleccions. Quines garanties ofereix un Estat on els jutges no apliquen les lleis que no els agraden? Els Mortadel·los patriòtics no són una anècdota a les altes estructures funcionarials, judicials, mediàtiques i d’intel·ligència; són, gràcies a anys d'impunitat, un exèrcit que amenaça de segrestar la democràcia i que, sense legitimitat ni control, vol decidir què es pot fer i què no i com es respon a cada amenaça que perceben.  

Els estats es defensen, és clar. No només ho fa Espanya. També ho va fer França per frenar la independència d’Algèria o enfonsant un vaixell de Greenpeace a mitjans dels 80, si mirem el que tenim més a la vora. El que passa és que, quan es descobreixen les intermitències i si volen ser confiables i no perdre legitimitat, les democràcies de qualitat admeten els fets, depuren responsabilitats, i prenen mesures per evitar que torni a passar. Espanya encara no és aquí i algú hauria de posar remei.

Avui no et perdis

• Crònica: Espanya normalitza l'espionatge als presidents de la Generalitat; per Oriol March
• Així decidirà Sánchez si tira endavant l'opa al Sabadell; per Bernat Surroca.
• Crònica: L'habitatge es cola al Cercle amb una coalició d'alcaldes europeus; per Bernat Surroca.
• Una setmana després de l'apagada: per què encara no en coneixem les causes?; per Arnau Urgell i Vidal.
• És possible barrejar llengua i futbol?; Mar Riera.

El passadís

El sopar del Cercle d’Economia, ofert per Estrella Damm com és habitual, va canviar d’emplaçament a causa de la pluja. Les converses animades entre Nandu Jubany i Artur Muñoz, tots dos reconeguts xefs catalans, van haver de ser a l'interior un cop servit el menjar. Albert Adrià també voltava pel recinte del Palau de Congressos. Un dels elements més comentats entre els cercles empresarials ben connectats amb Madrid, per cert, va ser la bona rebuda de Pedro Sánchez a Barcelona, acostumats com estan al clima més aviat crispat a Madrid. Hi té a veure, en part, que Junts i ERC ara siguin actors clau a la capital de l’Estat, i que hi viatgin més del que diuen les agendes oficials. Per veure’s, precisament, amb les empreses que fins fa dos dies més desconfiaven d’ells. I que, en el fons, tampoc tenen sintonia amb Sánchez. Això d’interpretar els moviments de l’establishment requereix cada vegada mapes més complexos.

Vist i llegit

Demà comença el conclave per triar el nou Papa a la Capella Sixtina. Aquí us expliquem en detall com funcionarà. Un dels papables és el cardenal de Bolonya Matteo Zuppi, proper a Francesc, del sector progressista i vinculat a la comunitat de Sant Egidi, que ha participat en diverses mediacions. De fet, Junqueras hi va contactar perquè ho fes en el cas català la tardor de 2017, però l’Església espanyola ho va bloquejar. Al cardenal Zuppi no li van posar tan difícil al País Basc, on va tenir un paper en el desarmament d’ETA després que Francesc atengués una missiva de l'organització demanant-li implicació. Ahir ho va explicar, en exclusiva a Naiz (edició digital de Gara), Ramón Sola. “Zuppi va donar suport a l’acte de desarmament d’ETA amb la seva presència a Baiona el 2017. Abans, l’església de Zokoa havia acollit el primer acte de verificació i segellat d’armes, el febrer de 2014. No era casual: l’organització havia escrit a Francesc reclamant-li 'ànim' per al procés”, explica. Podeu llegir aquí la informació i la carta sencera.

El nom propi

Tito Álvarez (Barcelona, 1976) és el líder d’Elite Taxi, la principal organització de taxistes de Barcelona. Va saltar a primera línia el 2018 quan es van enfrontar a les VTC, que a base de mobilitzacions i pressió als representants polítics han aconseguit limitar-les a la ciutat, cosa que li ha costat moltes crítiques dels sectors més liberals. Álvarez s’ha manifestat proper al PSC, però ha mantingut bones relacions amb Junts, ERC i els Comuns. Com a líder del taxi ha assumit compromisos per normalitzar el català al sector.

Ara explica que fa un pas al costat perquè la pressió d’aquests anys li ha passat factura i, com explica en aquesta informació que avui publica David Cobo recollint una carta seva, ha “petat”. No s’amaga de dir que li han diagnosticat un Trastorn de Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) que li complica gestionar el seu dia a dia i les seves relacions fins a “perdre el control”. Normalitzar els problemes de salut mental és imprescindible per afrontar-los i no estigmatitzar els que els pateixen.