Carles Puigdemont té un lloc assegurat als llibres d'història. Ell va ser el president que va fer possible l'1-O i que va arribar a proclamar la República Catalana, com també van fer en el seu moment Macià i Companys. Però ell tampoc la va poder implementar. En el seu cas, va haver de marxar a l'exili amb la feina per fer i van venir l'article 155 que deixaria uns mesos Catalunya sense autogovern i set anys de repressió, divisió i desorientació independentista. Puigdemont té diverses facetes, complementàries o contradictòries segons el moment. Home de partit i també líder transversal, integrador i també agre amb els companys de viatge, sensible amb qui més pateix en algunes etapes i aliè a la quotidianitat en d'altres. Hi ha passatges de la seva biografia política que poden ser perfectament ubicats en qualsevol d'aquests calaixos sense que res deixi d'encaixar.
Però la seva polièdrica biografia no està encara tancada. Queda, com a mínim, un capítol: el que s'escriurà a les eleccions del 12 de maig. El dubte és quin Puigdemont ens trobarem a la campanya, que ell afronta "a totes" i amb els militants i el nucli dur dels seus votants mobilitzats, tal com es va constatar dissabte a Elna. La repressió i l'exili, que preveu deixar enrere quan s'apliqui l'amnistia, sumats a la prioritat pel fallit Consell de la República i la internacionalització ens han dibuixat un Puigdemont forçosament aliè al dia a dia de la gestió, que no ha fet rodes de premsa i que ha concedit entrevistes comptades i monotemàtiques. L'última va ser a mitjan juliol de l'any passat.
La campanya és diferent, més encara quan la número dos triada, Anna Navarro, no sembla pas una candidata "efectiva" com fa tres anys sí que ho era Laura Borràs. Hi ha debats als quals cal assistir per explicar-se, cal fer entrevistes que, a vegades, són incòmodes, s'ha de desgranar el programa... i de qui aspira a ser president de la Generalitat i ofereix "bon govern" se n'espera que fixi posició sobre la relació amb l'executiu espanyol i amb la resta de l'independentisme, és clar. Però també alguna cosa més: una oferta i detall en àmbits com el finançament, la gestió de la sequera, la llengua, l'equilibri territorial, la immigració, el model turístic, la reindustrialització o les infraestructures. Més encara quan la independència no és a tocar. Ell mateix ho admet quan apunta que la negociació amb el PSOE per un referèndum acordat com el que busca Pere Aragonès té recorregut i no esmenta ni "el mandat de l'1-O" ni la validesa de la DUI del 27 d'octubre de 2017.
Puigdemont haurà de baixar al fang de la campanya perquè no podrà estar-se cinc setmanes jugant a complaure amb traça l'emocionalitat del pinyol juntaire si vol un bon resultat. I haurà de mostrar prioritats i línies vermelles per governar i si realment vol o no treballar un retrobament amb els republicans després d'anys de retrets mutus. Sabem que reclamarà els vots d'ERC si els passa davant, però no si està disposat a oferir-los en el cas que Aragonès el torni a guanyar, o què passarà si no suma l'independentisme i Salvador Illa reclama la presidència.
De moment, Puigdemont i també ERC i la CUP hauran de competir amb nous actors en el camp independentista. Els islamòfobs d'Aliança Catalana es presentaran a les eleccions amb Sílvia Orriols i també ho farà Alhora liderada per Clara Ponsatí. Els primers buscaran vots de Junts a les comarques i, a més del discurs identitari, faran bandera del discurs antiimmigració que també pot seduir alguns votants d'ERC i el PSC. Els segons furgaran en el descrèdit independentista de Puigdemont i l'animaran malgrat que cap enquesta el detecta. Així, han optat per una cap de llista molt vinculada a l'imaginari de Junts i també a l'expresident. De fet, el dia d'avui encara ocupa un escó de la formació postconvergent al Parlament Europeu, on treballa com a assessor Jordi Graupera, que l'acompanyarà com a número dos. Puigdemont és protagonista i també incògnita.
Avui no et perdis
» El mapa del retorn de Puigdemont; per Bernat Surroca.
» Puigdemont tanca la llista del 12-M: els premiats, els castigats i els sacrificats a Junts; per Oriol March.
» Aragonès busca el cos a cos amb el PP al Senat per defensar l'amnistia; per Bernat Surroca.
» Opinió: «L’article 92 i el debat improbable»; per Eduard Voltas.
» La primera campanya realment bicèfala d'ERC: quins rols tindran Aragonès i Junqueras; per Carme Rocamora.
» Opinió: «No defugir el debat fiscal»; per Montserrat Tura.
» Entrevista a Tomàs Molina: «La divina providència i diferents senyals m'han portat a fer el pas a ERC»; per Guillem Maneja.
» Opinió: «Els mals oficis de la política»; per Clara Tena.
» Entrevista a Fermí Rubiralta: «No s'entén el Sis d'Octubre sense la Pasqua irlandesa i el sacrifici de sang»; per Pep Martí.
» Opinió: «La boda de l'any»; per Marina Fernàndez.
» Barcelona ja té 3.000 famílies vivint en pensions, el triple que fa cinc anys; per David Cobo.
» Garlem!: El context és «SexeSexy»; per Míriam Martín Lloret.
» Crítica: Sugar: el detectiu neo‑noir de Colin Farrell per Apple TV+ és del millor de l’any; per Marta Ferrer.
» El Barça al divan: Aquest Barça se'n sortirà?; per Lluís Girona.
El passadís
Del 22 al 24 de maig, el Cercle d'Economia celebrarà les seves Jornades anuals. Serà la 39 edició d'un encontre que s'ha convertit en una de les trobades polítiques de l'any. En aquesta ocasió, giraran entorn la productivitat i la geopolítica, les dues grans preocupacions de l'entitat. La presència de polítics tornarà a ser destacada, però la junta de Jaume Guardiola ha pres nota de les crítiques dels socis per l'excessiu protagonisme de polítics que després són reticents a afrontar preguntes dels assistents. Per això Guardiola i la cúpula del Cercle han insistit en acotar-ne la presència i avisar que hauran de sotmetre's a les preguntes que se'ls formuli. Seran quatre els grans protagonistes: el president espanyol Pedro Sánchez, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, el cap de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, i el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo. Tampoc ha passat desapercebut al Cercle que Aragonès hi anirà just després de les eleccions del 12-M. Una circumstància que no preveia l'influent lobby econòmic.
Vist i llegit
Dissabte els Zoo es van acomiadar, en el marc de la Telecogresca, dels escenaris catalans a Barcelona. Al juliol ho faran a Gandia i acabaran una dècada de trajectòria vibrant, exitosa i reivindicativa. A l'Ara, el periodista musical Xavier Cervantes va escriure la crònica del seu comiat: "En acabar Avant, [Panxo] es va quedar uns segons amb les mans darrere del clatell mirant un horitzó de més de 15.000 persones, que en aquell mateix moment segurament pensaven que no hi ha res comparable als Zoo. És la imatge del concert, sens dubte", escrivia. A reveure i gràcies per tot. Ens hem quedat amb ganes de més!
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1888 Barcelona va viure el seu primer gran esdeveniment de dimensió mundial: va ser l'Exposició Universal, que es va inaugurar el 8 d'abril i va durar fins al 9 de desembre del mateix any. La capital catalana també va acollir una exposició universal el 1929. Les exposicions universals, que havien començat a mitjans de segle XIX, eren un gran aparador perquè els països exhibissin la seva millor cara en matèria de progressos tecnològics i industrials.
Per l'Exposició, que es va ubicar entre el reformat Parc de la Ciutadella i la Barceloneta, es van edificar el castell dels Tres Dragons (ara Museu de Ciències Naturals), l'Arc de Triomf, el monument a Colom o el mercat del Born i es van posar en marxa les Golondrinas, que passegen encara turistes pel litoral barceloní. En aquest vídeo de l'Ajuntament podeu saber-ne més.
L'aniversari
El 8 d'abril de 1966 va néixer a Vic l'exciclista Melcior Mauri. El seu gran triomf va ser la Vuelta a Espanya de 1991, on es va imposar gràcies a la seva gran especialitat, la contrarellotge (en va ser subcampió mundial). L'any 1995 va ser sisè classificat al Tour de França. Mauri va retirar-se l'any 2000 després de vestir diversos mallots. On més anys es va estar va ser al de l'ONCE. Posteriorment va dirigir equips. En aquest vídeo publicitari recordava amb companys i entrenadors la seva trajectòria.
subdirector de Nació
