El despertador

Pacte premonitori a Barcelona

L'aliança PSC-ERC pels pressupostos és la primera baula d'una cadena d'enteses amb l'Ajuntament, la Generalitat i el Congrés com a escenaris, a l'espera de la llei d'amnistia

ARA A PORTADA

L'aportació pública a la concertada creix un 26% en sis anys tot i la pèrdua d'alumnes Ona Sindreu Cladera
L’Espanya del cafè per a tothom es crema Ferran Casas i Manresa
Es mantenen 14 focs actius a l'Estat: «Situació favorable amb avenços molt lents» Redacció
«Illa no té un xec en blanc, però no tenir pressupostos seria un gran fracàs de país» Sara Escalera

$«Illa no té un xec en blanc, però no tenir pressupostos seria un gran fracàs de país»$
El Barça remunta tot i la doble vara de mesurar: «No ho entenc, que ho expliquin» Marc Descals

Redacció

Publicat el 20 de febrer de 2024 a les 06:00

Actualitzat el 20 de febrer de 2024 a les 07:18

[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Què hauria passat si, abans del 16 de juny, dia en què es van constituir tots els ajuntaments després de les eleccions municipals, Xavier Trias i Jaume Collboni haguessin arribat a un acord? Què hauria passat si els líders de Junts i del PSC haguessin pactat partir-se l'alcaldia amb mandats de dos anys? Què hauria passat si Carles Puigdemont no hagués expressat dubtes sobre la conveniència, fins i tot, d'un repartiment de tres anys per a Trias i un per a Collboni, com es va arribar a posar sobre la taula en els compassos finals? La resposta no se sabrà mai, i d'aquella topada -amb el posterior pacte entre el PSC, el PP i el sempre necessari vot dels comuns- en surt la posició de debilitat de Collboni, que governa amb només deu regidors.

Tot indica, això sí, que ho farà durant poc temps. L'acord al qual va arribar ahir l'alcalde de Barcelona amb ERC per tirar endavant els pressupostos de la ciutat per al 2024 és premonitori del que pot passar, perquè es produeix en plena voràgine negociadora per ampliar l'executiu municipal. Els republicans, en poc temps, han passat de voler liderar l'oposició a un pacte entre el PSC i Junts -complicat, malgrat la bona disposició de Trias, per les ferides obertes i perquè el soci minoritari tindria més regidors, paradoxa difícil de resoldre sense un canvi a l'alcaldia- a estar a la pole position per governar el consistori.

ERC, en tot cas, deslliga pacte de pressupostos del que pugui passar amb el govern municipal, per bé que el vincle entre les dues carpetes és innegable. A la seu nacional del partit i al Govern hi ha dubtes sobre el moviment que lidera Elisenda Alamany, més encara pensant en les eleccions al Parlament i en la necessitat de confrontar amb els socialistes.

En tot cas, l'acord entre socialistes i republicans sí que serveix per constatar que s'ha posat en marxa la coreografia dels pactes encadenats que s'ha de produir en les properes setmanes. Amb l'Ajuntament encarrilat, el pròxim pas és al Parlament, on ERC necessita que el PSC de Salvador Illa li faci costat, també amb el concurs dels comuns, si vol tenir comptes aprovats. La consellera d'Economia, Natàlia Mas, va assenyalar ahir a Catalunya Ràdio que és "qüestió de dies", però de moment no s'ha desbloquejat del tot. En pactes d'aquest tipus, quan l'entesa de fons és prou sòlida -i ho és perquè així ho van acordar els presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez a finals d'octubre-, és tan important el contingut com el calendari.

L'última estació passa pel Congrés, on el PSOE requereix dels vots dels republicans -i també els de Junts i la resta d'aliats de la investidura- per tenir pressupostos. Aquesta és la baula més imprevisible de la coreografia, perquè dependrà de com acabi la llei d'amnistia. Puigdemont ja ha fet saber per activa i per passiva -i també en privat- que ell no forma part de la majoria governamental, i tampoc de l'oposició, de manera que afirma tenir mans lliures per pactar amb qui calgui. Els costos del no acord també podrien ser, però, alts per ell. Sense retocs a l'amnistia, que tindrà una pròrroga fins al 6 de març, o al seu perímetre rarament hi haurà comptes per a Sánchez. Així que pactes premonitoris com el de Barcelona requereixen, per completar la caiguda compassada de totes les fitxes del dòmino, un relat que els sustenti. I que tothom s'hi senti còmode.