Els jutges del Tribunal Suprem són la més alta autoritat jurisdiccional de l'Estat. La vuitantena de magistrats que integren les cinc sales tenen privilegis, una enorme responsabilitat i una gran influència. Marquen el camí a la resta de la judicatura amb les seves sentències i orientacions. Només el Tribunal Constitucional els pot esmenar arribat el cas. L'alt tribunal sempre ha generat un ampli consens entre els grans partits i mitjans de comunicació de l'Estat, que n'han defensat el prestigi i l'observança als equilibris polítics. La independència del TS ja fa temps que molt pocs tenen el cinisme de reivindicar-la.
Quan, davant el judici del procés al Suprem, els independentistes parlaven de "judici farsa", de tot dat i beneït i d'una instrucció de Llarena per rebel·lió que ho deixava en safata a la sala penal que presidia Manuel Marchena per mostrar-se magnànima i rebaixar a sedició fent igualment una sentència dura, PP i PSOE els titllaven de conspiranoics. Els desafiaven a defensar-se amb arguments "tècnics" i no polítics i presentaven Marchena com a epítom d'independència i equanimitat gràcies a unes bones formes que garantien el dret de defensa. Marchena havia estat promogut pel PP com a president del CGPJ (el màxim òrgan de govern dels jutges i que els designa) i, per tant, del TS, i els conservadors el veien com un peó més del seu evident control de la judicatura. Quan es va filtrar un missatge d'un alt càrrec del PP presumint-se, Marchena es va fer enrere i va continuar presidint la sala penal fins que fa poc més d'un any va vèncer el seu mandat.
A Marchena el va substituir Andrés Martínez Arrieta, el magistrat més veterà de la sala i que estava vinculat a la pretesament centrista i minoritària associació de jutges Francisco de Vitoria (la més important és l'APM, en plena sintonia amb la dreta política). Un centrisme, per cert, que no va impedir a FdV atacar furibundament la llei d'amnistia, pensada per esmenar la sentència de l'1-O que Marchena va escriure i ell va avalar. Martínez-Arrieta va ser nomenat president de la sala segona va menys d'un any després que el sector afí al PP i a Vox del CGPJ aconseguís, després d'una dura pugna interna en el debat dels nomenaments, imposar-lo a Ana Ferrer, avalada pels afins al PSOE i a Sumar. Fa uns dies el van designar també com el magistrat responsable d'autoritzar els espionatges del CNI que, tal com es va constatar en el Catalangate, no són tots els que fa.
Martínez-Arrieta no ha decebut els seus padrins al màxim òrgan de govern dels jutges. Va ser el ponent de la dura sentència que va inhabilitar el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per haver sortit al pas de forma matussera de les intoxicacions del cap de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez. I ara ha redactat també la sentència contra el socialista José Luis Ábalos, la més alta mai dictada contra un exministre. S'esperava dura tal com vaig explicar fa uns dies i ha estat implacable amb l'exnúmero dos de Sánchez i la seva mala praxi a Transports i enriquiment personal.
Però el que més crida l'atenció és el tracte de favor que rep Víctor de Aldama, l'empresari que cobrava comissions amb Ábalos i Koldo i que va "col·laborar" amb la Justícia. El seu comportament l'ha convertit en un autèntic heroi dels que animen el "qui pugui fer que faci". Col·laborar amb les acusacions i facilitar la tasca de la Justícia sempre és un atenuant i assegura una certa generositat. Però el perdó de les quantitats cobrades i la diferència d'anys de condemna (ell podrà evitar la presó) converteix en escandalosa la sentència i només pot ser entès com una invitació a la delació amb finalitats polítiques, encara que sigui al preu de deixar impune la seva corrupció.
Amb aquesta Justícia, que té personatges com el jutge Peinado, que persegueix sense manies l'esposa de Pedro Sánchez, o alguns que hem vist actuar amb total impunitat en les causes del procés, les úniques coses que sorprenen són les que van molt més enllà del biaix ja previst. El gran problema d'aquest poder de l'Estat, segrestat per elements ultraconservadors i que en les altes instàncies emet senyals de colpisme, és, salvant minories honestes i realment independents, la seva previsibilitat. I aquesta alimenta una sensació constant de doble vara de mesurar, més quan hi ha un mòbil polític. Com més amunt es puja, més notori és.
Avui no et perdis
- La justícia és ràpida quan li interessa? Tres anys en el cas Ábalos i vuit per Montoro i Kitchen; per Bernat Surroca.
- Perfil: Juan Carlos Peinado, el jutge que «pot fer i fa»; per Bernat Surroca.
- Crònica: «Catalunya deu molt a Convergència»: Illa torna a reconèixer el llegat de Pujol; per Oriol March.
- Perfil: Andy Burnham, el poder de les ciutats laboristes contra l'extrema dreta; per Pep Martí Vallverdú.
- Crònica: Al desert de la calor; per Àlvar Llobet.
El passadís
Avui molts us desplaçareu per la revetlla de Sant Joan. Hauria de ser senzill fer-ho també en Rodalies, però, malauradament, al nostre país no és una bona idea. El perfil a X de la xarxa que gestionen Renfe i Adif s'esforça a contestar alguns usuaris que els fan preguntes o informen de les incidències. És el cas d'@annamasm, que diumenge va preguntar com s'ho podia fer anar a Granollers, la capital del Vallès Occidental, fins a Manlleu, el segon municipi de la veïna comarca d'Osona. Són dos municipis units per l'R3, que ara està d'obres per desdoblar-ne el recorregut. Estem acostumats a un servei deficient o a que els trens triguin més que fa un segle, però la resposta de Rodalies era per tirar el barret al foc: "Bon dia, per anar de Granollers a Manlleu has d’anar fins a Sants, d’allà agafar el tren fins a Fabra i Puig, enllaçar amb l’autocar fins a la Garriga i continuar el trajecte fins a Vic i tornar a agafar un bus fins a Manlleu", li van dir. Per sort, no van posar quant temps podria invertir la usuària en la gimcana. Amb bon humor (o molt tipa) ella els va respondre que hi aniria a peu i els va donar les gràcies.
Vist i llegit
França és una de les seleccions favorites al Mundial. Haurà de superar Espanya, que diumenge va ensenyar les dents davant d'Aràbia, o l'Argentina, liderada per un Messi en un gran estat de forma als seus 38 anys i que ja és el màxim golejador de la història del campionat. Els francesos han guanyat dos mundials (1998 i 2018), però també han tingut problemes. És el que els va passar, amb un motí intern al vestidor, al de Sudàfrica de 2010. A Netflix acaben d'estrenar el documental L'autobús. El nom del reportatge evoca la protesta dels jugadors contra el seleccionador Raymond Domenech, que va fer fora en plena competició al davanter estrella d'aleshores, Nicolas Anelka. Es van negar a baixar de l'autobús i entrenar, però les tensions venien ja de temps enrere. Domenech va aportar al documental les seves notes i vivències com un exercici de transparència i terapèutic, però no ha encaixat gens bé el resultat. Quines grans històries tenen els mundials! El podeu veure aquí.
Recordem
La primera meitat de la dècada dels anys trenta del segle passat, marcada per l'adveniment de la República, va ser esplendorosa al nostre país. No només en l'àmbit de les llibertats socials i nacionals. També quant a la producció cultural. Els quioscos bullien i la premsa del país era de primer nivell, també la que es feia en català. Tal dia com avui de l'any 1931, dos mesos després de la proclamació republicana, es fundava el setmanari satíric El Be Negre, que, de forma moderna i talentosa, posava el focus en la política i les qüestions d'actualitat diguem-ne que més dures. S'inspirava en la francesa Le Canard enchaîné. Com a filla del seu temps, la publicació, dirigida pel brillant periodista Josep Maria Planes, assassinat durant la guerra pels anarquistes que no li van perdonar la crítica, va aparèixer en un context de gran optimisme i va morir quan s'acostava el pitjor.
L'últim número va arribar als quioscos el 15 de juliol del 1936, tres dies abans de l'aixecament feixista. El Be Negre era nacionalista i republicà, però les fotia a tort i a dret. La revista de sàtira esportiva Xut!, nascuda el 1921 i que va fer fortuna durant la dictadura de Primo de Rivera, va deixar-se de publicar també en aquells dies. Al Be Negre, que mai va ser recuperat, hi participaven grans personalitats com Tísner, Sempronio, Josep Maria de Sagarra o Eugeni Xammar. Aquí podeu llegir-ne el primer número i aquí l'últim.
