Som en un temps nou. I és, certament, un temps en els que els monstres, també en aquest racó de món, se’ns han fet més presents que mai. Es porten (hi ha qui els presenta com a trencadors per mala fe, ignorància o les dues coses) el dolentisme, les veritats alternatives, i les decisions que ataquen el sentit comú. És el que passa cada dia amb Donald Trump, la seva grolleria imperialista però també autàrquica, i el perjudici col·lectiu que, en el convenciment que situa el seu país en una posició d’avantatge econòmic i geoestratègic, està disposat a causar.

Les seves decisions en matèria comercial i militar eren previsibles (considera que des de la fi de la Segona Guerra Mundial els americans han protegit occident a canvi de res i que Europa i Àsia se n’han aprofitat econòmicament), però la seva forma d’aplicar-les cau en la improvisació constant i el fa víctima de la contradicció.

La radicalitat de les seves amenaces i mesures fa que la resta de països (fins i tot la UE, que només és eficaç a l’hora de defensar el mercat) també reaccionin. La Xina, que es veu més forta que la resta i que no té contrapesos interns, imposa més aranzels en una guerra comercial que fa anys que dura. Europa fa el mateix, apunta a les tecnològiques —un sector sensible i clau políticament—, i tots els actors mouen els mecanismes de pressió a l’abast. Trump diu, literalment, que a ell ara li besen el cul, ridiculitza els que li duen la contrària i assegura que tothom busca entendre’s amb ell, però afluixa i decreta una treva aranzelària de 90 dies per negociar. El president americà va assumir d’entrada que ho hauria de fer (les piulades del seu fill ja van donar pistes) i es va situar en posicions de màxims. 

Però no comptava amb la pressió dels empresaris americans que, li hagin o no donat suport perden a conseqüència del canvi de regles del joc milers de milions a les borses de tot el món —que ahir al vespre van rebre amb pujades la treva—, i que s'han enriquit gràcies a una economia oberta i global. A Trump el van votar miners desesperats per tornar al carbó i que s’hi fotografien quan els ho promet (la crisi climàtica, per ell, és un invent woke) i també obrers nostàlgics dels estats de l’anomenat cinturó de l’òxid que somien la resurrecció de sectors com el de l’automòbil. Però també magnats tecnològics i amb inversions globals que tenen més mecanismes de pressió i accés al vodevilesc entorn del president.

Davant aquesta treva aranzelària, i més enllà de mirar d’alinear posicions dins de blocs que siguin coherents, com hauria de ser el cas de la UE, les democràcies liberals han de decidir si fan rectificar amb totes les de la llei a Trump o deixen que tot plegat llisqui cap a una situació més avantatjosa (encara) pels Estats Units. Que el president americà i el que representa hi sortissin guanyant validaria els seus mètodes i en normalitzaria les idees. De la mateixa manera que una pau amb Rússia per annexionar-ne legalment una part important d’Ucraïna seria un aval a la via Putin. Els fanàtics no en tenen prou amb concessions que puguin semblar raonables o un mal menor. 

Avui no et perdis

- Reportatge: Els Quatre Motors d'Europa: una organització del pujolisme que ara s'enfronta als aranzels; per Bernat Surroca.

- Què canviarà, a la pràctica, amb la nova llei dels lloguers de temporada a Catalunya?; per David Cobo.

- Puente s'amaga rere les inversions i no assumeix responsabilitats pel caos de Rodalies; per Lluís Girona Boffi.

- Memòria nacional: Partit Comunista Català (1928); per Josep-Lluís Carod-Rovira.

- Entrevista: Jordi Robirosa: «El català serà residual en poques generacions»; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Junts recull una part de l’herència convergent, però també busca altres referents. L’absorció de Demòcrates, el partit de Toni Castellà que van fundar exmilitants sobiranistes d’Unió, ha fet que adoptin com a tal a Manuel Carrasco i Formiguera, líder democristià durant la Segona República i afusellat a Burgos pel règim de Franco. Ahir Junts, la JNC i la Fundem —la fundació que va crear Demòcrates, fins ara amb molt poca activitat— van homenatjar-lo al cementiri de Montjuïc en el 87 aniversari del seu assassinat. A la Fundem és on Laura Borràs hauria d’aterrar com a presidenta del patronat o en algun altre càrrec —un informe del Govern diu que no la pot presidir perquè està condemnada per delictes que es consideren corrupció— després que així s’acordés quan se la va desplaçar de la presidència de Junts. Borràs va fer de matinada una piulada de record a Carrasco, però no se la va veure a Montjuïc amb els dirigents de Junts i la JNC i els membres del patronat de la Fundem, que no estan massa d’acord amb cedir-li el protagonisme. L’expresidenta de Junts i del Parlament està a l'espera de l'indult del govern espanyol i actualment és alliberada pel partit que lideren Carles Puigdemont i Jordi Turull.

Vist i llegit

La Catalunya del segle XXI viu una terrible paradoxa: mai havia estat tan poblada, però les seves comarques de l’interior mai havien estat tan despoblades. La població, com l’activitat econòmica, es concentren al litoral. Això es tradueix en infraestructures estressades o en problemes amb l’aigua, per exemple. Però a la Catalunya buidada (perquè l’han buidada) el problema és d’arrelament, de manca de serveis i de falta de mitjans de vida pels problemes que suporta el sector primari, que hauria de ser considerat el primer sector. Sobre això us aconsello dos reportatges a El Punt Avui signats per Elena Ferran. El primer dimensiona el problema i el segon posa l’exemple de la Vall del Corb, un singular territori entre l’Urgell i la Conca de Barberà i on els seus vint pobles s’organitzen per treure el cap i dinamitzar-se. Hi ha esperança i hi ha idees però cal compromís.

El nom propi

Robert Lewandowski (Varsòvia, 1988) està en un moment dolç. El veterà davanter centre polonès viu la seva tercera temporada al Barça, on va arribar des del Bayern de Múnic. Ahir va ser protagonista a Montjuïc amb dos gols (el segon espectacular) contra el Borussia, equip on va jugar quatre temporades. El 4 a 0 aplana el camí dels culers cap a les semifinals de la Champions. Lewandowski té un inusitat estat de forma per la seva edat, cosa que es deu al seu físic però també a la seva meticulosa preparació pensada per arribar ara en el seu millor moment. És el màxim golejador a la lliga espanyola amb 22 gols. Els dos anys anteriors se'l va qüestionar com es va qüestionar l'equip que dirigia Xavi Hernández. Hansi Flick i els joves li han donat la volta, però la solvència i el bon moment de jugadors com ara el polonès també han estat determinants. Lewandowski havia marcat 27 gols en 27 partits al Borussia. Ara ja són 29 en 28 partits. Bona estadística.