A les places de les Garrigues, el silenci sovint es veu interromput per una pilota botant. No és només un eco esportiu; és el reflex d’una comunitat que busca reconèixer-se en la seva pròpia diversitat. Durant anys, el teixit social de la comarca ha estat marcat per fronteres invisibles però persistents: d’una banda, famílies arrelades amb accés a activitats de lleure; de l’altra, persones arribades de països com el Marroc, el Pakistan o la Xina, que sovint han quedat al marge d’aquests espais.
En aquest context, l’any 2024 va néixer l’Associació Initché, un projecte amb una voluntat clara: trencar aquestes barreres a través de l’esport. Impulsada per figures com la de l’educador social Íñigo Villafranca, la iniciativa partia d’una idea senzilla però transformadora: garantir que cap infant quedés exclòs d’un equip per motius econòmics. Una xarxa comunitària que va més enllà de l’esport Amb els anys, aquella proposta inicial s’ha convertit en una entitat consolidada, reconeguda també com a ONG, que articula una xarxa de suport basada en la implicació del territori.
El finançament prové principalment de socis, empreses i col·laboradors locals, que han entès que la cohesió social també es construeix des de les pistes esportives. “El projecte va començar centrat en el futbol, s’ha ampliat al bàsquet i ha fet el salt més enllà de la comarca, arribant fins a Lleida ciutat i integrant-se en l’àmbit federatiu”, explica Villafranca. Però el seu impacte va molt més enllà de la competició: es fa visible en situacions quotidianes, com un jove que aprèn català dins d’un vestidor o una família que troba en l’esport una porta d’entrada a la comunitat. La col·laboració amb clubs com el Club Bàsquet Borges és clau per al funcionament del model.
Quan un infant no pot assumir la quota, l’entitat n’assumeix una part del seu cost, assegurant tant la continuïtat del jugador com l’estabilitat econòmica del club. Coresponsabilitat i educació en valors Lluny d’un model assistencialista, Villafranca diu que la iniciativa aposta per la coresponsabilitat. Les famílies contribueixen en la mesura de les seves possibilitats, fet que reforça el compromís amb el procés educatiu i esportiu dels fills. Aquesta filosofia es complementa amb el treball coordinat amb escoles, serveis socials i altres agents del territori, que ajuden a detectar necessitats i oportunitats.
Per als joves, especialment en la franja dels 16 als 18 anys, l’esport esdevé una eina clau d’integració en un moment en què desapareix l’obligatorietat escolar. En aquest entorn, els equips funcionen com a espais d’igualtat, on les diferències d’origen es dilueixen i preval el sentiment de pertinença. A més, el projecte també treballa amb els clubs per fomentar una mirada més inclusiva, entenent que la integració no és només un valor social, sinó també una inversió de futur.
De les Garrigues al Senegal
L’abast del projecte ha traspassat fronteres. Amb el mateix esperit amb què va néixer a Ponent, la iniciativa s’ha implantat també al Senegal, on en només dos anys ha aconseguit reunir més d’un centenar d’infants en una escola esportiva que ja és un referent local. En un context amb importants limitacions materials, el projecte ha crescut gràcies al voluntariat i a la implicació de la comunitat, oferint formació esportiva i oportunitats de desenvolupament personal.
Els monitors locals hi tenen un paper fonamental, esdevenint figures de lideratge i cohesió. Tant a les Garrigues com al Senegal, la idea de fons és la mateixa: utilitzar l’esport com a eina de transformació social. Quan la pilota roda, les diferències perden pes i el joc compartit es converteix en un llenguatge comú que connecta realitats diverses.
