L'homicidi de Carles Vilajosana ha sumit Manresa en un estat de xoc profund. Durant una de les concentracions de rebuig del crim, l'aparició d'una pancarta amb les fotografies de l'alcalde de Manresa, Marc Aloy, i de la mateixa monja Sor Lucía Caram va evidenciar l'intent de determinats sectors de polititzar el dolor col·lectiu i assenyalar culpables a dit.
Des del Convent de Santa Clara, molt a prop de l'escenari dels fets, Sor Lucía Caram analitza la crispació social, la proliferació d'armes blanques entre joves, les manques del sistema judicial i el risc de destruir el model d'integració de la ciutat. Acaba d'arribar d'Ucraïna, en una nova missió humanitària.
Com està vivint la ciutat i vostè mateixa aquesta tragèdia des de la proximitat del Convent de Santa Clara?
Tinc una tristesa molt gran. En Carles era un home de pau i ha tingut una mort violenta; això ens fa mal a tots. La ciutat està en un estat de xoc, però ara el que hem de fer és anar tranquil·litzant els ànims i treballar conjuntament per la convivència i la seguretat. El que no podem permetre de cap manera és que ningú manipuli aquest dolor i aquesta pèrdua per intentar treure'n rendiment polític.
Durant una de les concentracions es va desplegar una pancarta que la responsabilitzava a vostè i a l'alcalde Marc Aloy de la situació de la ciutat. Com va encaixar aquest assenyalament?
Jo vaig anar a la manifestació que va organitzar el barri poc després i la mateixa gent em deia: "Escolta, han desplegat aquesta pancarta i ens sentim estafats". La gent no s'hi va sentir representada. A mi no em fa por ni em dona ràbia, però està claríssim que hi ha gent que vol instrumentalitzar la tragèdia per fomentar l'odi. S'ha ajuntat la situació dramàtica que vivim a Manresa amb com s'estaven escalfant els ànims amb el que passava a Ceuta per criminalitzar la gent. A mi em va fer molta pena veure com intentaven triturar el Marc Aloy. I ho dic sense ser de cap partit polític: l'alcalde no és el culpable del que estem vivint a la ciutat, com tampoc ho som els que treballem per a l'acollida. La ferida real és la mort d'en Carles, no el que puguin dir uns descerebrats que, malauradament, retroalimenten l'odi a les xarxes.
Veu un risc real que es faci servir la por per alimentar el racisme o la discòrdia veïnal?
Absolutament. No podem triar entre seguretat i humanitat; hem de tenir una seguretat que sigui molt humana i profundament segura. La responsabilitat del crim és de qui comet el delicte, no d'un col·lectiu sencer. Fa poc, un noi magrebí que està estudiant, treballant i deixant-se la pell em deia plorant que ara té por de sortir al carrer per tot el que s'està generant. La comunitat de les mesquites ha estat molt lúcida a l'hora de donar la cara i unir-se al clam de tota la ciutat. Els qui promouen convocatòries des de formacions com Aliança Catalana o d'altres partits es freguen les mans pensant en redits electorals, però la convivència no és una ingenuïtat: exigeix límits i responsabilitat, no pas permetre que els extrems ens robin la pau.
Des d'una perspectiva social, com s'explica que nois de 15 o 16 anys vagin pel carrer amb ganivets a la butxaca? On s'està fallant?
És evident que estem arribant tard en l'educació. Una punyalada ens ha despertat de cop i hem de ser contundents: no pot ser que la gent vagi amb armes blanques sense cap tipus de control. S'ha de revisar aquesta moda entre els joves, fer controls i aplicar conseqüències fermes. Als instituts i a les escoles calen protocols de convivència estrictes per detectar la influència de les bandes, el consum de substàncies o la pèrdua d'empatia derivada del món virtual. També hi ha problemes de salut mental, però no tots són malalts: no podem treure'ls la responsabilitat individual ni estigmatitzar les malalties mentals.
La policia i els veïns denuncien sovint la sensació d'impunitat amb la reincidència. Cal un canvi en la legislació?
Sí, cal un canvi de lleis. Parlo sovint amb amics Mossos d'Esquadra que estan cansats perquè la gent entra per una porta i surt per l'altra. I això ho dic sense posar cap etiqueta de si són d'aquí o de fora, parlo de la reincidència en general. Els jutges sovint tenen les mans lligades. Cal un control de la irresponsabilitat d'aquells que no tenen capacitat de ser lliures ni de respectar les normes. No es tracta d'anar cap a una dictadura, sinó de garantir que els delictes tinguin conseqüències reals.
Vostè va participar activament en la creació de l'anomenat Model Manresa de reinserció social. Té vigència aquest treball davant el clima actual?
I tant que en té, n'estic molt orgullosa. Amb la feina de professionals com el Jordi Noè, el Josep Guillot o la Cristina Manresa, vam aconseguir que nois que eren líders negatius es convertissin en líders positius. Se'ls va ensenyar la llengua, se'ls va fer fer esport, se'ls va exigir mantenir i pintar els seus locals i se'ls va acompanyar en els estudis. Aquells nois no van reincidir; la reinserció va ser un èxit absolut. Ara, si pretenem respondre-hi amb odi, estem destruint el que a Manresa ha estat un model d'integració exemplar.
Què li demana a la ciutadania de cara a les pròximes mobilitzacions convocades a la ciutat?
Demano que els convocants de mobilitzacions ciutadanes siguin intolerants amb aquells que vulguin polititzar el dol i el sofriment. Exigim justícia i seguretat, però odi mai. Manresa no és diferent de qualsevol altra ciutat mitjana ni és cap cau de delinqüència com alguns volen fer creure des de fora. No podem deixar que uns pocs cridaners ben organitzats ens estigmatitzin i destrueixin la ciutat.
