Els joves perden l'interès en política. Com a mínim, en la institucional. No s'hi impliquen. No voten. Es despreocupen. No són frases lapidàries, sinó mantres que es repeteixen. A les portes de les eleccions del 12-M, els joves i adults joves (de 18 a 35 anys) continuen sent part important d'uns comicis transcendentals pel futur del país. Els salaris, el lloguer i l'habitatge, l'onada reaccionària, els drets LGTBIQ+ o el futur del català són punts cabdals per aquest grup de població empobrit i precaritzat, cridat a les urnes després d'una campanya en la qual han gaudit de poc protagonisme en els mítings i els missatges polítics. En tot cas, les noves fornades d'adults en l'època postprocés xoquen amb una realitat que genera preguntes. Els interessa la política? Se senten interpel·lats pel 12-M? El jovent ha perdut pistonada després de les mobilitzacions massives de l'independentisme? Votaran o se n'acabaran de desentendre?
Una desafecció explicada en dades
De la famosa imatge de les corredisses a Via Laietana, amb desenes de fileres de joves protestant (i corrent de les càrregues de la policia espanyola), després de la sentència de l'1-O del 2019 fins a la situació actual hi ha una esquerda palpant. La posterior pandèmia de la Covid i la situació política catalana actual han modificat radicalment les formes de participació política, el pensament i el futur dels joves catalans. El professor de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Joan Miró destaca que les generacions joves protagonistes del 15-M van fer el salt a la política institucional i són avui els líders de partits com Podem o la CUP, però no ha passat el mateix amb les generacions que les han seguit i que es van mobilitzar durant el procés.
Pel que fa als diversos motius de la desafecció actual, diu que el fet que l'estat del benestar al sud d'Europa estigui "molt enfocat als pensionistes" i "pugui descuidar" els joves fa que aquests no percebin la política institucional com una via per aconseguir beneficis per a la seva situació material. "Si invertim en pensions però no en habitatge i salaris, perdrem molt capital social futur", alerta. En aquest sentit, la catedràtica de la facultat homòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Eva Anduiza afegeix que hi ha diferències intergeneracionals notables en funció del nivell d'estudis i d'ingressos, que també estan correlacionats. Tot plegat és un peix que es mossega la cua, ja que "els partits saben on són les bosses de votants -no en les generacions joves- i determinen a partir d'això les prioritats polítiques", diu Miró.
Les dades suporten totes aquestes tesis. Moltes, recollides en la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) abans dels comicis catalans i en l'estudi Un malestar creixent d'Òmnium Cultural. Sobre la qüestió de la desafecció, el CEO és taxatiu: el percentatge de persones enquestades que no s’identifica amb cap partit creix sense aturador entre les generacions més joves, mentre que la intenció de vot cau. I és encara més significatiu veure com les dades escenifiquen que la Generació Z no ha modificat ni una coma, de mitjana, el fet de perpetuar missatges populistes. Només les dones joves reivindiquen la lluita feminista o l'avenç de drets, mostrant un distanciament encara més notori amb els homes joves, cada vegada més conservadors si es compara amb generacions d'homes joves anteriors.
L'enquesta d'Òmnium sobre la participació política a Catalunya mostra diversos elements. El més clar és que encara que la societat catalana es consideri ideològicament d'esquerres, la tendència actual és que els nois joves viren radicalment a la dreta. No és cap anomalia si veiem el recorregut dels darrers anys, amb fruits perversos com la fatxosfera o els gurús a la caça dels adolescents o adults precaritzats. I l'informe és encara més clar entre els independentistes: "Els partits independentistes tenen menys suport entre les persones joves que entre les adultes".
És encara més preocupant veure els eixos en els quals es mouen les anomenades Generació Z i Millenial, especialment la primera. L'enquesta realitzada pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) sobre generacions i participacions mostra com en l'única franja d'edat on creix l'afinitat per les proclames, missatges i propostes de la dreta o la ultradreta és entre els joves de 16 a 25 anys. És un efecte de TikTok? Una resposta reaccionària als avenços progressistes de l'última dècada? Aquí, tant Miró com Anduiza argumenten que les generacions joves se senten més atretes pels discursos "antiestablishment" i que, després d'anys de governs independentistes i d'esquerres a Catalunya, són els partits unionistes i de dretes -i d'extrema dreta- qui els reciten.
Les xarxes socials, un niu d'antipolítica?
L'estudi d'Òmnium troba la mateixa línia de punts, que ressegueix de manera molt pròxima el camí de la majoria de les proclames de les formacions d'ultradreta. Els nois joves són els més conservadors i comparteixen, de mitjana, aquests alarmants punts de vista: "Cal controlar la immigració", "cal frenar la immersió lingüística", és a dir, incloure el 25% de castellà imposat per la sentència del Suprem contra l'escola catalana; "cal abaixar impostos", també a les rendes altes, perquè "puguin invertir"; "cal abandonar les polítiques de revisió històrica del franquisme", "el feminisme ha anat massa lluny", i "el canvi climàtic és una exageració". Miró apunta a la substitució dels mitjans de comunicació tradicionals per les xarxes socials com a espai de socialització política primària. És a dir, com a espai on es tenen els primers contactes amb la política. "No sabem si és gràcies a l'algoritme o a l'habilitat de la dreta i l'extrema dreta per crear comunitat online", confessa.
"No entiendo cómo está calando la derecha en los jóvenes."
— ᴀᴢᴀ, ahora 100% más épicamente europeo y medieval (@Azapls) May 28, 2023
Los medios que ven los jóvenes: pic.twitter.com/HEkKxhFE4N
Així, cal preocupar-se? La democràcia representativa està en perill? Els experts consultats per Nació coincideixen: no, però amb matisos. Anduiza destaca que, d'una banda, l'explicació tradicional de l'efecte del cicle de vida serveix per justificar part de la desvinculació dels joves, ja que necessiten temps per identificar-se amb els partits i reconèixer el sistema polític com a seu. De l'altra, assegura que estan apareixent noves generacions amb valors i comportaments diferents que no canviaran amb el temps, amb actituds envers temes candents com el feminisme, la immigració i el canvi climàtic que poden acompanyar-los durant tota la vida. En aquestes qüestions, el CEO mostra un arrelament del missatge d'ultradreta en els més joves.
La desafecció, però, no és sinònim de desesperança. Malgrat que les dades mostrin una polarització creixent entre les noves generacions de la societat catalana, la consolidació de certs valors i la normalització d'altres paràmetres socials que fins fa poques dècades es consideraven pràcticament aberrants, mostren llum al final del túnel. En un univers controlat per la rapidesa tecnològica i les xarxes socials, la resposta política vers els joves segueix a un ritme analògic en qüestions com el lloguer, els salaris o el blindatge de drets fonamentals. Només cal veure enquestes, les piulades o preguntar en qualsevol universitat. El 12 de maig també serà un escenari crucial per a aquestes generacions, que es juguen no només el seu futur, sinó el seu propi present.