El pou de la desafecció

L'independentisme no passa un bon moment malgrat que fa anys que governa, que ha desafiat l'Estat i les seves estructures més reaccionàries, i que té collat el govern de Pedro Sánchez. La sensació, però, és que els darrers temps no han estat prou bons, tal vegada per innocència, per sensació d'oportunitat perduda o per la ressaca d'unes expectatives mal gestionades. 

Han estat massa a l'ordre del dia la desorientació, la divisió i els retrets, el replegament identitari, la rebaixa d'objectius, i la proliferació de xamans polítics i mediàtics que han alimentat un populisme antipolític que ara nodreix l'extrema dreta. I això, és clar, ha tingut impacte en l'electorat. Ha creat una bossa de desafecció important, especialment entre els votants més joves que es tradueix en el risc d'una forta abstenció el diumenge que pot donar ales a Salvador Illa. Formacions com Alhora intenten engrescar-los, altres com Aliança Catalana satisfer-ne els instints més primaris mentre que Carles Puigdemontdemana que li tornin a fer confiança i ERC i la CUP, cadascú amb el seu estil i fons, ofereixen pragmatisme i ideologia.

Junts i ERC han passat, a ritmes diferents i amb una autocrítica diguem-ne que escassa, de defensar i promoure una revolució a dir que el camí és entendre's amb el govern espanyol, representat a Catalunya per un candidat amb aversió a la transgressió i abraçat a l'establishment. La unilateralitat, si hi és, és retòrica. El trànsit, que ha permès als socialistes recuperar posicions a Catalunya, ha estat protagonitzat pels mateixos líders del 2017, que s'han mogut entre l'abús de la jugada mestra i el dèficit empàtic amb la seva base electoral tradicional.

El context independentista ha coincidit amb un gir a la dreta de la societat, que és comú a tot el continent. A les europees del 9 de juny es preveu un ascens imponent de l'extrema dreta i els populistes. A casa nostra, Vox apunta a mantenir el suport, el PP serà el partit que més pujarà, es dona per feta l'entrada d'AC, i les eleccions les pot guanyar amb claredat el PSC, que si bé és l'esquerra tradicional encarna ara l'ordre i un cert conservadorisme en temes com el model econòmic. Junts ha tornat a conrear l'hort ideològic de CDC, on hi cabia gairebé tothom, però on pesaven més els liberals i els democratacristians.

L'espai de 50 escons que tenen ara ERC, comuns i CUP minvarà segons les enquestes després de la renúncia de tots ells a bastir estratègies conjuntes per enfortir-lo i optar per les dreceres o l'egoisme partidista. Una via que hauria restat protagonisme als dos grans espais tradicionals, ara en plena subhasta emocional i plebiscitària a l'entorn les figures de Sánchez i Puigdemont.

I si la societat gira a la dreta, també ho fan els joves, als que ahir van apel·lar Junts, amb el ganxo de l'1-O, i ERC, amb el de les polítiques socials. Una enquesta presentada fa uns dies per Òmnium i dirigida pel politòleg Marc Guinjoan era ben eloqüent i coincidia amb altres estudis recents, que detecten un avenç de les posicions individualistes i reaccionàries en contra la conquesta de drets de les dones o dels de tots plegats a viure en un entorn més sostenible. Passa, sobretot, entre els nois, més decantats a la dreta que les noies. Segons l'estudi, en una escala on 1 és extrema esquerra i 10 extrema dreta, la població d'entre 18 i 25 anys s'autoubica en el 3,64 ells i en el 4,68 elles. Entre els més grans de 45, en canvi, la clivella s'estreny: 3,66 ells i 4,13 elles.

Els joves se senten poc identificats amb els partits (els mítings són cosa de sèniors), són més espanyolistes que la mitjana, són més contraris a pagar impostos, i dubten que el català els valgui d'alguna cosa. La independència i el canvi climàtic els importen poc i sí que ho fa l'habitatge i la precarietat laboral, que els afecta de ple i que casa amb el creixent individualisme. Els partits miren d'atendre'ls, però és evident que aquests s'han despenjat de la política i els independentistes no són capaços d'oferir-los un projecte col·lectiu engrescador i realitzable que sigui útil per resoldre els seus problemes com a generació. Per això opten per altres opcions o es plantegen quedar-se a casa el diumenge. Passi el que passi, hauran de mirar cap a aquest col·lectiu després de les eleccions.  

I això que la majoria té propostes per a ells als seus programes, tal com recull el qüestionari que hem preparat a Next i que us permetrà guanyar entrades per la pel·lícula Robot dreams, nominada a l'Oscar com a Millor Pel·lícula d'Animació i guanyadora de diversos premis Gaudí. Sobre la campanya també us deixo aquestes peces sobre com afronten la darrera setmana: Illa abraçat a Sánchez, Aragonès forçant el debat de les propostes i Puigdemont buscant polaritzar. Començarà marcada pels debats: avui a la Sexta i demà a TV3 i Catalunya Ràdio. 

El passadís

Aquest diumenge, just després que s'acabés l'acte de Carles Puigdemont amb joves a Argelers, ha aparegut a la zona de restauració un convidat especial: Josep Arenas, el raper Valtònyc, que s'ha fos en una abraçada amb Jami Matamala, l'inseparable amic del candidat que l'acompanya a tot arreu. Valtònyc és molt crític amb els polítics, però dona suport al líder de Junts per amistat. Amb una Coca-Cola -Valtònyc- i una Moritz de llauna blanca -Matamala-, s'han dirigit cap a la zona cap on Puigdemont fora del pavelló, s'estava fotografiant amb els assistents a la trobada. A la tarda el raper participava en l'acte de suport "cívic" al líder de Junts amb altres personalitats vinculades a opcions polítiques com ara Solidaritat o la CUP, però ha aprofitat el dia per compartir-lo amb els seus amics.

Vist i llegit

El 5 de maig de 1945, ahir se'n van complir 79 anys, les tropes aliades van alliberar el camp de concentració nazi de Mauthausen, a Àustria. Al gener, els soviètics havien alliberat el d'Auschwitz, a Polònia. Són els camps de concentració, treball i extermini de jueus i altres dissidents més coneguts. Però n'hi havia molts més. Un d'ells era el de Sachsenhausen, al nord de Berlín, considerat "modèlic" per la SS i que acollia bàsicament dissidents d'esquerres. És interessant aquest fil de Restaurando su dignidad, de l'artista i defensora dels drets humans Luda Merino. Les polítiques de dignificació de la memòria s'han obert pas en molts països europeus. A Espanya encara hi ha molt camí per recórrer. 

El nom propi

Al món del futbol hi havia dos flacos. Un era holandès, Johan Cruyff, i ja ens va deixar fa uns anys. I l'altre era argentí i se'n va anar ahir. L'entrenador César Luis Menotti, que també ho va ser del Barça a principis dels anys vuitanta, una dècada convulsa per al club, va morir ahir a Buenos Aires a 85 anys. Menotti va guanyar el mundial de 1978 que es va jugar al seu país sota l'influx de la dictadura militar malgrat que ell sempre es va declarar d'esquerres i va tenir una relació molt especial amb Maradona. Com Cruyff, sempre va apostar per un futbol preciosista, tècnic i de possessió que es va contraposar a un altre tècnic argentí, Carlos Bilardo, més resultadista. L'Sport recordava ahir algunes de les grans frases de Menotti.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.