Des de fa uns anys, cada Onze de Setembre la Cadena Ser em convidava a la tertúlia del programa Hoy por hoy que dirigeix la periodista Pepa Bueno. La directora del programa es desplaçava cada Diada a Barcelona per fer el programa des de la capital catalana i aprofitava per convidar alguns aborígens al programa. En les darreres edicions el nominat era servidor. Per què? Doncs perquè Pepa Bueno i jo ens coneixíem de la meva etapa al Congrés de diputats espanyol i teníem una relació cordial.
Pepa Bueno forma part del reduït grup amb la qual es podia parlar del litigi entre Catalunya i Espanya d'una forma correcta. Els periodistes espanyols que deixaven de banda els prejudicis catalanofòbics són una espècie en extinció a la metròpoli.
Ignoro si enguany la periodista i el seu equip es desplacen a Barcelona per fer des d'aquí el programa.
Però el que tinc clar és que enguany no m'hi convidaran. Que quedi clar que la senyora Bueno i el seu equip tenen tot el dret a convidar-me o no, només faltaria! Però tal com va anar el programa de l'11-S de l'any passat dubto que en tinguin ganes. I us confessaré que jo tampoc.
A la Diada del 2017 el programa matinal de la SER es fa fer des de la Casa Ametller del Passeig de Gràcia. Un lloc emblemàtic del modernisme català que va entusiasmar tant l'equip radiofònic madrileny com els convidats i els tècnics catalans de Ràdio Barcelona que els donaven suport.
Es va iniciar la tertúlia amb el tema central del referèndum de l'1-O, amb l'analista gallec Anton Losada per telèfon i Lluís Bassets al meu costat. Amb el periodista català del diari del mateix Grup Prisa, El País, vam començar apujant el to sobre el procés que conduïa cap al referèndum. Res estrany i fins aquí tot dins la normalitat. Pepa Bueno només va haver d'intervenir un parell de cops.
La cosa es va tòrcer quan va donar pas a un senyor que segons Pepa era un escriptor famós, ja em perdonaran però no en recordo el nom, es veu que només escriu pel diari de referència del grup, que va fer un "color" sobre el que havia vist de la Diada passejant els dies abans per Barcelona.
L'home va començar fort afirmant que es veia perfectament que la manifestació organitzada per les entitats sobiranistes ANC i Òmnium Cultural estava subvencionada pel govern de Catalunya. "Se veperfectamente", deia amb aplom. No va poder passar de la següent línia del text que tenia damunt la taula perquè el vaig tallar de soca-rel fent-li veure que allò que deia no era cert.
La directora del programa em dir que l'havia de deixar acabar, que allò no formava part de la tertúlia, i per aquí no vaig passar. No vaig poder. Aquell home que va venir expressament de Madrid a "captar el pols de la situació catalana" i fer-ne una crònica al programa radiofònic de més audiència a l'estat espanyol no va poder seguir. No el vaig deixar. La tertúlia va acabar malament i amb molta tensió.
Per un moment vaig pensar que m'havia excedit sabotejant el programa d'una amiga com Pepa Bueno. Aquella ximpleria que ens agrada tant dir als catalans: "No em vaig agradar". Però els missatges de treballadors de la mateixa cadena a Catalunya donant-me les gràcies per parar-li els peus em van fer veure que havia fet el que tocava.
En acabar vaig fer un cafè a la preciosa cafeteria que hi ha a la mateixa Casa Ametller amb la Pepa Bueno i el seu equip. Lluny d'arreglar-ho la tensió va anar a més. Va ser una situació desagradable per a tots. Però no es pot permetre que menteixin sistemàticament.
Ve a tomb aquesta anècdota perquè veient el senyor Albert Rivera a TV3 afirmant amb vehemència que la televisió pública catalana menteix i manipula m'he recordat d'aquell senyor escriptor i la seva crònica. No vaig ser tan elegant com Lídia Heredia, però no el vaig deixar seguir mentint.
La conclusió és que a mi no m'han convidat a aquest programa i dubto que ho facin mai més i el senyor Albert Rivera o la Senyora InésArrimadas aniran a TV3 o Catalunya Ràdio quan vulguin. Tot i que ho tenen complicat perquè la seva agenda està copada pel programa de la senyora Susanna Griso a Antena 3.
Com comprendreu, no em fa perdre la son no anar un cop l'any a una ràdio espanyola, però el que sí que em molesta és que ens acostumem a la propaganda manipuladora dels nacionalistes espanyols respecte a les nostres institucions. Menteixen sobre Catalunya i la seva gent i ho saben. Nosaltres també ho sabem. I ells saben que ho sabem. Però no ens hi podem acostumar. Una mentida dita cent vegades segueix sent una mentida. El cinisme no pot triomfar.
Pepa Bueno forma part del reduït grup amb la qual es podia parlar del litigi entre Catalunya i Espanya d'una forma correcta. Els periodistes espanyols que deixaven de banda els prejudicis catalanofòbics són una espècie en extinció a la metròpoli.
Ignoro si enguany la periodista i el seu equip es desplacen a Barcelona per fer des d'aquí el programa.
Però el que tinc clar és que enguany no m'hi convidaran. Que quedi clar que la senyora Bueno i el seu equip tenen tot el dret a convidar-me o no, només faltaria! Però tal com va anar el programa de l'11-S de l'any passat dubto que en tinguin ganes. I us confessaré que jo tampoc.
A la Diada del 2017 el programa matinal de la SER es fa fer des de la Casa Ametller del Passeig de Gràcia. Un lloc emblemàtic del modernisme català que va entusiasmar tant l'equip radiofònic madrileny com els convidats i els tècnics catalans de Ràdio Barcelona que els donaven suport.
Es va iniciar la tertúlia amb el tema central del referèndum de l'1-O, amb l'analista gallec Anton Losada per telèfon i Lluís Bassets al meu costat. Amb el periodista català del diari del mateix Grup Prisa, El País, vam començar apujant el to sobre el procés que conduïa cap al referèndum. Res estrany i fins aquí tot dins la normalitat. Pepa Bueno només va haver d'intervenir un parell de cops.
La cosa es va tòrcer quan va donar pas a un senyor que segons Pepa era un escriptor famós, ja em perdonaran però no en recordo el nom, es veu que només escriu pel diari de referència del grup, que va fer un "color" sobre el que havia vist de la Diada passejant els dies abans per Barcelona.
L'home va començar fort afirmant que es veia perfectament que la manifestació organitzada per les entitats sobiranistes ANC i Òmnium Cultural estava subvencionada pel govern de Catalunya. "Se veperfectamente", deia amb aplom. No va poder passar de la següent línia del text que tenia damunt la taula perquè el vaig tallar de soca-rel fent-li veure que allò que deia no era cert.
La directora del programa em dir que l'havia de deixar acabar, que allò no formava part de la tertúlia, i per aquí no vaig passar. No vaig poder. Aquell home que va venir expressament de Madrid a "captar el pols de la situació catalana" i fer-ne una crònica al programa radiofònic de més audiència a l'estat espanyol no va poder seguir. No el vaig deixar. La tertúlia va acabar malament i amb molta tensió.
Per un moment vaig pensar que m'havia excedit sabotejant el programa d'una amiga com Pepa Bueno. Aquella ximpleria que ens agrada tant dir als catalans: "No em vaig agradar". Però els missatges de treballadors de la mateixa cadena a Catalunya donant-me les gràcies per parar-li els peus em van fer veure que havia fet el que tocava.
En acabar vaig fer un cafè a la preciosa cafeteria que hi ha a la mateixa Casa Ametller amb la Pepa Bueno i el seu equip. Lluny d'arreglar-ho la tensió va anar a més. Va ser una situació desagradable per a tots. Però no es pot permetre que menteixin sistemàticament.
Ve a tomb aquesta anècdota perquè veient el senyor Albert Rivera a TV3 afirmant amb vehemència que la televisió pública catalana menteix i manipula m'he recordat d'aquell senyor escriptor i la seva crònica. No vaig ser tan elegant com Lídia Heredia, però no el vaig deixar seguir mentint.
La conclusió és que a mi no m'han convidat a aquest programa i dubto que ho facin mai més i el senyor Albert Rivera o la Senyora InésArrimadas aniran a TV3 o Catalunya Ràdio quan vulguin. Tot i que ho tenen complicat perquè la seva agenda està copada pel programa de la senyora Susanna Griso a Antena 3.
Com comprendreu, no em fa perdre la son no anar un cop l'any a una ràdio espanyola, però el que sí que em molesta és que ens acostumem a la propaganda manipuladora dels nacionalistes espanyols respecte a les nostres institucions. Menteixen sobre Catalunya i la seva gent i ho saben. Nosaltres també ho sabem. I ells saben que ho sabem. Però no ens hi podem acostumar. Una mentida dita cent vegades segueix sent una mentida. El cinisme no pot triomfar.