Carles Puigdemont, durant la campanya del 12-M, posava de manifest en privat que mai havia parlat personalment amb Salvador Illa. No tenia, de fet, el seu número de telèfon. Quan va marxar a l'exili, el líder de Junts no havia tingut contacte amb el dirigent del PSC, que ara ocupa el seu despatx al Palau de la Generalitat. La tardor del 2017, l'interlocutor de Puigdemont era Miquel Iceta, que el dia abans de la declaració d'independència li va demanar disculpes per no haver pogut impedir l'aplicació de l'article 155 en una escena quasi crepuscular. Quasi set anys després, Illa és president i Puigdemont ocupa -ara de manera informal, i en els propers mesos, si l'amnistia ho permet, de manera formal i presencial- la plaça de cap de l'oposició. En un clima de normalitat, ja s'haurien reunit.
La negativa del Tribunal Suprem a aplicar l'amnistia tal com està redactada ho ha impedit. I això que hi hauria dos motius, com a mínim, perquè es produís la trobada. Primer, perquè Illa -en un encert del seu gabinet- ha encetat una ronda de contactes amb expresidents per traslladar la imatge de continuïtat de la institució. Una ronda, per cert, que ha inclòs Jordi Pujol, durant dècades la nèmesi del PSC, un president a qui mai van ser capaços de derrotar a les urnes i que en els últims dos anys ha passat de l'ostracisme -esquitxat per la corrupció- a una restitució que ara ja és completa. Si un president del PSC ha estat capaç de rebre Pujol, amb tot el que implica, no hi ha impediment raonable per desplaçar-se fins a Bèlgica.
Perquè la segona raó que hauria de propiciar la trobada entre el dirigent socialista i Puigdemont és que no hi ha retrobament -per dir-ho a la manera de Pedro Sánchez- ni reconciliació possibles sense normalitzar -en tots els sentits- el paper del líder de Junts. Seria difícil d'entendre, tenint en compte l'esperit de la llei d'amnistia, que Illa no rebés Puigdemont a la delegació de la Generalitat a Brussel·les, on previsiblement farà un dels primers viatges com a president. El dirigent exiliat ha rebut més d'una i de dues visites d'enviats socialistes -algun dels quals li ha promès "soluciones felices", sempre amb renúncies polítiques associades-, però de formal només n'hi ha hagut una, la tardor de l'any passat, amb Santos Cerdán com a interlocutor. El pacte per investir Sánchez ja estava prou madur.
En tot aquest temps, la relació entre Junts i el PSOE ha travessat alts i baixos. El president del govern espanyol sap que Puigdemont no vol formar part de cap bloc, que no li fa res -a vegades sembla que ho gaudeixi i tot- fer perdre votacions a la Moncloa i que reclama el compliment íntegre de tots els compromisos. De moment, això sí, els grans acords -oficialitat del català a Europa, traspàs integral de competències en matèria d'immigració- continuen sense complir-se, tot i el mantra del "cobrar per avançat" que es va fixar des de Waterloo i els corresponents amplificadors. Tot indica que els propers pressupostos de Sánchez no rebran el vist-i-plau de Junts, que desconfia del finançament singular pactat entre el PSC i ERC. Farien el mateix si el mateix acord portés el segell de Puigdemont?
En tot cas, la reunió Illa-Puigdemont beneficiaria les dues parts de cara al futur. Ningú li podria retreure sectarisme al president de la Generalitat, i ja se sap que les fotografies incòmodes és millor acumular-les a l'inici del mandat, perquè hi ha un marge de quatre anys perquè el votant potencialment enfadat se'n pugui oblidar. I el líder de Junts li podria explicar en directe, des de Brussel·les, l'excepcionalitat de la seva situació. I, per què enganyar-se, encara que la distància de fons sigui evident, Junts i el PSC comparteixen algunes coordenades. En seguretat, per exemple. Quants pactes de baixa intensitat veurem entre els dos partits en aquesta legislatura al Parament mentre Puigdemont carrega contra ERC pels pactes amb els socialistes o amaga amb trencar amb Sánchez a Madrid? Ja es veurà.