Oriol Junqueras i Marta Rovira van agafar les regnes d'ERC el 2011, quan les faccions del partit, molt marcades des del 2008, van fer una treva i els van confiar el lideratge. A partir d'aquell moment els republicans no van deixar de créixer ni un moment electoralment, i és sota aquest tàndem i després de l'impuls del referèndum, que van aconseguir les quotes de poder més altes de la seva història, guanyant les eleccions municipals el 2019, sent claus en la governabilitat de Madrid, i aconseguint la presidència de la Generalitat per primera vegada des de la Transició el 2021, amb Pere Aragonès al capdavant.
Però tota aquesta bona ratxa va ser curta. Els republicans no van saber capitalitzar la confiança que havien rebut de la ciutadania, i després d'aquell 2021, tot va començar a anar cap avall, amb una pèrdua de vots constant. Quan venen mal dades és sobretot quan afloren les diferències. De qui era responsabilitat aquest retrocés? En silenci, es van començar a generar dos sectors: el de Junqueras, popular entre les bases, present entre alguns membres de la direcció i amb poca representació institucional; i el de Rovira, alineat amb Palau. Unes diferències més personals que polítiques van acabar certificant el divorci i provocant la convocatòria del congrés del partit.
Durant sis mesos Junqueras va fer campanya per tornar a presidir el partit, i finalment ho va aconseguir en la votació del passat 14 de novembre, però amb un ajustat 52%. Nova Esquerra Nacional, la candidatura encapçalada per Xavier Godàs i beneïda per Rovira i Aragonès, va retenir un 42%. Aquests resultats dimensionen la divisió. Junqueras va guanyar el congrés, però ara el seu repte serà no perdre el partit. De moment, ja ha fet canvis al grup parlamentari i ha activat comissions per purgar responsabilitats en el cas de les estructures paral·leles. Aquest 2025 serà la segona part del congrés, la de la ponència política i organitzativa. Una oportunitat per recosir el partit, però també un risc per dividir-lo encara més.