Els efectes de les crisis, en política, no sempre són immediats. Poden trigar anys a manifestar-se a les urnes i necessiten actors que siguin capaços d'oferir solucions i vehicular-les. La primavera de 2011, milers de persones -es van presentar com els indignats- acampaven a les places descontentes amb la sortida desigual de la crisi financera de 2008. Però les municipals d'aquell maig les va guanyar còmodament la dreta a Catalunya i a Espanya, que també celebrava autonòmiques. No va ser fins al 2015 que va quallar l'esquerra alternativa que, amb els alcaldes del canvi, intentaria capgirar la situació. Ada Colau o Manuela Carmena n'eren els principals exponents.
I la sentència de l'Estatut es va dictar el 2010, però quatre mesos després de la indignació, els ciutadans votaven per Artur Mas en clau de canvi i no pas d'independència. L'independentisme es conformava amb 14 escons al Parlament: els 10 d'una ERC ensorrada i només 4 per Solidaritat malgrat el magnetisme de Joan Laporta. El moviment per l'estat propi no faria eclosió fins al 2012 amb el trànsit independentista de CDC, la pujada d'ERC i la irrupció de la CUP. Començaria el pols amb un Estat que es negava a atendre la demanda del dret a decidir: el procés va viure el seu clímax l'1-O del 2017 i es va sostenir fins a la sentència del Tribunal Suprem de 2019.
Per parangonar l'escenari actual cal anar una mica més enrere. Les obres per l'arribada a Barcelona del tren d'alta velocitat (joia de la corona de la modernitat espanyola de principis del segle XXI) sumades a l'envelliment i a anys de manca d'inversió a la xarxa de Rodalies van fer de 2007 un any d'incidències greus. Adif havia externalitzat part de la gestió i reduït el seu personal de manteniment i els combois de Renfe no s'havien renovat.
El fracàs de l'Estatut
Feia mesos que, en referèndum, s'havia aprovat un nou Estatut que havia de ser un salt en l'autogovern, presidia el país José Montilla amb el segon tripartit en una legislatura marcada per l'espera de la sentència del Tribunal Constitucional, i la dura crisi econòmica del 2008 encara no s'intuïa. Anys després, l'operació de l'Estatut acabaria assumint-se com un "fracàs" (fins i tot Alfredo Pérez Rubalcaba ho va dir), però aquell 2007 només l'independentisme n'havia quedat obertament insatisfet per la forta retallada operada pel pacte Mas-Zapatero en temes com el finançament o el reconeixement nacional que el TC acabaria de reblar.
Contra aquell acord, la nova Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) havia organitzat el febrer de 2006 una gran manifestació, animada per ERC i l'independentisme extraparlamentari i civil. No va aconseguir que el text del Parlament sobrevisqués al tràmit del Congrés, però a finals del 2007, l'1 de desembre, van tornar a convocar una manifestació davant la indignació per Rodalies: van ser 700.000 segons els organitzadors i 200.000 segons la Guàrdia Urbana. Una gran marxa en dissabte a la tarda. El govern de Zapatero, que hi era des del 2004, no només no havia gestionat bé i invertit el que calia, sinó que la ministra del ram, Magdalena Álvarez, havia fet gala d'una fatxenderia evident i encès els ànims.
A la manifestació de la PDD, a més d'ERC, la CUP i nombroses entitats que repetien, s'hi va afegir aquell 1 de desembre CiU amb Artur Mas o Jordi Pujol al capdavant i l'estol de líders d'opinió i socials del seu entorn. Van aprofitar per desgastar els socialistes i els seus socis d'esquerres a Barcelona i a Madrid. Com a les marxes d'aquest dissabte, no hi eren ni el PP ni el PSC, però sí que hi va assistir, per sorpresa, Pasqual Maragall, que ja s'allunyava del PSC. Va tenir un to clarament independentista en un context de descontentament per la incapacitat de fer un salt de veritat en l'autogovern i de controlar infraestructures clau per al benestar i el desenvolupament econòmic del país com Rodalies o l'aeroport del Prat.
Els 25 escons de Carme Chacón
El marc autonòmic no donava resposta, però a les següents eleccions, les espanyoles de març de 2008, els catalans van tornar a fer confiança als socialistes per barrar el pas al PP, que amb l'excusa de l'Estatut havia atiat la catalanofòbia (recollida de firmes i boicots comercials inclosos). L'icònic cartell inspirat en Tarantino del "si tu no hi vas ells tornen" ho va petar: 25 escons al Congrés pel PSC, encapçalat per Carme Chacón. CiU es quedava sense premi (mantenia els deu escons) i ERC rebia un fort càstig (de vuit a tres). Als socialistes no els havia passat factura el caos de Rodalies.
- José Zaragoza amb l'icònic cartell del 2008
- ACN
El moviment de fons detectat en aquelles dues grans manifestacions de la PDD -que moriria fruit de les disputes internes i que l'ANC, constituïda el 2012, va fer oblidar amb els enormes èxits de convocatòria dels seus primers anys- va trigar, doncs, a manifestar-se a les urnes. Va necessitar més elements i una crisi econòmica que va castigar el teixit industrial del país i el va encarar més al turisme i als serveis. Allà, però, la causa de la República catalana s'havia començat a proveir pel camí que iniciaria uns anys després. El finançament o les infraestructures -els dos reclams de l'anomenat independentisme "de butxaca"- eren bàsics fàcils d'explicar, que interpel·laven a una majoria social i que generaven consensos. Se sumaven als motius més emocionals.
Els independentistes de sempre van veure reforçades i confirmades les seves tesis i els nous es van convèncer que amb Espanya no hi havia res a fer per satisfer aquestes demandes. S'hi van sumar molts dels que, el març del 2008, havien votat el PSC per frenar la dreta. Havien frenat la dreta, sí, però això no va resoldre els problemes estructurals del país. Gairebé dues dècades després, l'esgotament pels anys de procés, el seu fracàs i l'agror de la gestió de la derrota (les dues manifestacions d'aquest dissabte són il·lustratives) sumats a la constatació dels límits propis i de la manca de límits de l'Estat dificulten un nou momentum.
Problemes pendents o que s'han accentuat
Però, es freni o no la dreta (que ara va de bracet de l'extrema dreta) en les pròximes espanyoles, els bàsics continuen pendents o s'han degradat, com Rodalies o l'ús social del català. El govern de Salvador Illa és menys reivindicatiu que els de Maragall i Montilla malgrat que aquests dies ja ha hagut de fer-se notar davant la Moncloa i haurà d'elevar l'exigència en la negociació del traspàs de Rodalies pactat amb ERC.
Aquest PSC pesa més que aquell dins el PSOE i té més complicitats. Però per ara no n'hi ha prou perquè les estructures estatals solucionin els problemes dels catalans i validin l'oferta política socialista que s'erigia en alternativa al col·lapse independentista. La pilota està botant i espera que algú concreti solucions.
