Avui fa ja dues setmanes de l'accident de Gelida que va provocar un mort i desenes de ferits després que un mur de contenció de l'AP-7 caigués damunt d'un comboi de l'R-4. Les deficiències estructurals de Rodalies, agreujades per la climatologia i per un excés de zel arran de l’accident d’Andalusia, han desembocat en el caos més greu i sostingut que es recorda. Els talls i les incidències no es poden reconduir, i la informació i les mesures adoptades no són fiables. En un context de creixement demogràfic i de la mobilitat, els usuaris fa anys que disminueixen per la mala qualitat del servei. Però encara hi ha 400.000 persones que el necessiten cada dia i cal redreçar la situació de manera immediata. Rodalies va a mig gas i, com una taca d'oli, els problemes s'estenen a l'alta velocitat.

La indignació és lògica i ha provocat la pitjor crisi al govern de Salvador Illa (que, a més, ha agafat el president de baixa). Tot plegat fa que, amb més força i legitimitat que mai, es qüestioni si, quan s'assoleixi el traspàs, Renfe ha de continuar operant el servei i Adif el manteniment. El PSC, que va arribar al debat del traspàs arrossegant els peus, ho defensava com el més adequat i com a inevitable. Però guanya pes la idea d’un període de transició per apartar-los de la gestió. El més raonable seria que ho continuessin fent empreses públiques, és clar, però catalanes i no estatals.

El malestar ciutadà ha desembocat en protestes al carrer. Els més ràpids van ser l'ANC i el Consell de la República, que van anunciar-ne una aquest dissabte al matí que va rebre el suport precipitat d'Òmnium. S'hi van sumar entusiasmats els dirigents de Junts, que agraeixen el suport electoral i polític dels caps visibles de les entitats. Vinculen la mala gestió dels governs de Madrid i la manca d'inversió a un tracte colonial en el marc espanyol. L'única sortida, afirmen, és la independentista, i per això no volien "obrir" la convocatòria a qui no s'adherís a la idea.  

La seva postura és legítima. També perquè l'ANC -una ombra del que havia estat quan, amb vigor, empenyia el procés d'independència o denunciava la repressió- i el Consell -que no ha tingut el ressò esperat i ha perdut l'escassa rellevància que tenia des que Carles Puigdemont se'n va desentendre per centrar-se en Junts- necessiten justificar-se com a organitzacions. La darrera Diada va registrar una assistència discreta, la concentració del passat abril a Sants per la mala situació a Rodalies va reunir tan sols uns centenars de persones, i el moment polític no fa pensar que siguin capaces de vehicular una gran mobilització al carrer.

Això va provocar la també legítima reacció d'Òmnium, la Intersindical o el CIEMEN, entitats d'una trajectòria no menys compromesa dins l'independentisme. Exposant-se a l'enfrontament amb l'ANC i el Consell, que es van sentir "contraprogramats", i a la crítica dels entorns mediàtics i de xarxes de Junts, van buscar una manifestació àmplia i on el protagonisme fos de les plataformes d'usuaris, que no volien partidismes. A mitjan setmana passada, es va convocar la manifestació del dia 7 a la tarda, presentada com una marxa "de país", posa l'accent en els problemes estructurals i demana un "canvi radical" en la gestió tot i que evita referir-se a l'estatus polític.

Els partits d'esquerres s'hi han sumat i Junts també hi anirà malgrat que prioritza la del matí. Òmnium, la Intersindical o ERC s'impliquen a la tarda, però també es deixaran veure al matí. De nou, es constata el trencament de files al món independentista entre els que guarden les essències de l'1-O i es resisteixen a girar full del 2017, i els que, també amb una mirada més progressista, assumeixen que s'opera sobre un context diferent i no volen recloure's. 

A la manifestació de la tarda s'hi van adherir els sindicats estatals, sempre temorosos de trepitjar ulls de poll de l'esquerra espanyola, i fins i tot va manifestar que hi volia ser el PP tot i que les plataformes van afirmar que no eren benvinguts. Ahir mateix, els populars i el PSC van confirmar que dissabte a la tarda es quedaran a casa. És la decisió que toca als seus dirigents, per dos motius clars. El primer és perquè ells, que han governat, governen i governaran Espanya, ja tenen recursos de tota mena que no són el carrer per resoldre la situació. I el segon, i principal, és que són responsables del que ha passat. No han invertit prou i no han estat capaços de gestionar amb la mínima solvència i empatia exigible. Per això ara toca un "canvi radical".

El PP i el PSC no hi seran (tampoc Vox, és clar, malgrat les ximpleries que s'han escrit aquests dies) perquè no són ben rebuts per les plataformes d'usuaris, que no converteixen la transversalitat en blanquejament del desori i els seus responsables. Però sobretot perquè socialistes i populars atribueixen a la manifestació de la tarda, que hauria de ser massiva, una clara "instrumentalització política" segons deien ahir. Algú que hi vagi podrà afirmar que la gestió del govern espanyol i les seves empreses públiques té dispensa i s'ha de perpetuar? O que és creïble que amb l'actual statu quo les infraestructures i els serveis públics estaran a l'altura del nostre esforç fiscal? Quan les conclusions són evidents, per reactivar la pulsió de canvi és més eficaç sumar voluntats transversals a partir d'objectius clars i assolibles a curt termini que no pas replegar-se en una lògica identitària.

Avui no et perdis

• La investigació de l'operació Catalunya al Congrés s'encalla en la «claveguera» del PSOE; per Lluís Girona Boffi.
• Noves condicions de Podem per avalar el traspàs de competències en immigració a Catalunya; per Lluís Girona Boffi.
• Per què Epstein pot ser la fi de Trump?; per Pep Martí i Vallverdú.
• El Vall d'Hebron fa el primer trasplantament de cara del món amb una donant que va rebre eutanàsia; per Natàlia Pinyol.
• Em sents o m'escoltes? Cinc errors que encara comets en català; per Bernat Castanyer.

El passadís

El PSC governa en solitari gairebé totes les grans administracions de Catalunya i això fa que hagi de mirar per enllà del seu perímetre. Per això sovint els seus fitxatges per ocupar càrrecs de confiança política són "transversals" i han estat vinculats a altres espais. En són una bona prova les dues darreres incorporacions al gabinet de l'alcalde socialista de Lleida, Fèlix Larrosa. La seva nova cap de gabinet és Natàlia Lloreta, que era directora executiva de Fira Tàrrega. Lloreta havia estat regidora de l'Agrupació d'Independents Nacionalistes i Progressistes, una formació que va acabar confluint amb el PSC, entre 2007 i 2011, i el 2015 va anar a les llistes de la CUP a la capital de l'Urgell malgrat que no va ser regidora. I com a cap de protocol de la Paeria s'ha incorporat Sergi Sabaté. Havia estat càrrec eventual en la gestió de xarxes de Xavier Trias a Barcelona, de Quim Torra com a president i, a més de passar per la Plataforma per la Llengua, va ser cap de protocol de Carles Campuzano quan era conseller amb Pere Aragonès. Sabaté, que és el del Penedès, va estar implicat a Òmnium a la seva comarca.   

Vist i llegit

Com ens ha canviat la vida internet? Com ha evolucionat? És el que explica de forma original aquest vídeo del periodista i productor Albert Lloreta. Sosté que hi ha tres internets: el que ens va expandir i fer descobrir, el que ens va copiar des del bon rotllo, i el que ens està substituint i fent-nos presoners de l'algoritme i del que ell defineix com la boira viral. El vídeo, que podeu veure al seu compte d'Instagram, té missatge i està ben realitzat.  

Recordem

El 2026 és any d'efemèrides. Noranta anys de l'esclat de la guerra civil i mig segle d'una Transició que va ser violenta i que, amb ulls d'ara, va quedar curta. El febrer de 1976 la gent va començar a sortir al carrer de forma massiva demanant democràcia i amnistia amb dues grans manifestacions, l'1 i el 8 de febrer. Van ser les jornades de lluita al carrer més importants des del final de la guerra, quan desenes de milers de manifestants van desbordar la Policia Armada enmig d'enfrontaments que van acabar amb nombrosos ferits i detinguts mostrant al món la brutalitat del franquisme sense Franco. Us aconsello recuperar la crònica, plena de context i records, que va escriure fa deu anys el fundador del nostre diari, Miquel Macià, de quan l'Assemblea de Catalunya va dominar Barcelona.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]