Tres paraules: "Tots som Estat". Les va articular dimarts al migdia el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en la compareixença posterior al consell de ministres en què es van aprovar ajudes urgents als damnificats pel temporal al País Valencià. Set dies després dels efectes tràgics de la DANA, l'executiu estatal va articular el primer paquet de mesures per valor de 10.600 milions d'euros, hores després que el president de la Generalitat Valenciana apuntés accions per respondre als danys ocasionats per les pluges -amb un cost de fins a 31.400 milions d'euros, equivalent al seu pressupost autonòmic-, en plena crisi política per les responsabilitats en la resposta tardana al desastre. L'encreuament d'acusacions entre València i Madrid, amb el mateix regust de polarització que viu la política espanyola, actualitza un debat recurrent, el de la coordinació entre l'Estat i les autonomies.
En la crisi que viu el País Valencià -amb 211 víctimes mortals i 89 desapareguts a l'espera de l'evolució de les tasques de rescat dels cossos d'emergències-, els errors en la resposta han posat de manifest els desajustos de governança. La Generalitat Valenciana, en mans del PP, pretén centrifugar responsabilitats en l'Estat i la Moncloa, que s'ha sentit assetjada pels conservadors des del primer moment, trasllada a Carlos Mazón el pes de la primera resposta mentre assegura que sempre ha tingut a punt els recursos, tot i haver jugat una partida d'escacs amb el govern autonòmic sobre la reacció en les hores posteriors a la tragèdia. Per què falla la relació entre administracions, que s'agreuja quan es reclama una resposta ràpida? Està ben articulades les competències i, per tant, les obligacions de cada institució? Fins a quin punt el xoc partidista erosiona els instruments de coordinació?
La batussa política posterior a l'aiguat al País Valencià ha posat al focus el repartiment competencial. En matèria de protecció civil, queda fora de dubte que la responsabilitat és autonòmica. És la Generalitat Valenciana qui gestiona les emergències i té el deure d'activar la resposta. "En aquest cas, tot queda clarament repartit. Està protocolitzat. Una altra cosa és la ineficiència en el desplegament i la ineficàcia a l'hora d'actuar", exposa Ismael Peña-López, investigador i professor de la UOC. L'exdirector de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya recorda que l'executiu de Mazón podria haver "lubricat protocols" per millorar la resposta i també haver actuat amb més encert en la governança prèvia, per exemple, desplegant la Unitat Valenciana d'Emergències ideada per l'executiu de Ximo Puig. En canvi, la va descartar.
Un cop constatat l'impacte mortal del temporal, Mazón s'ha escudat en la informació facilitada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, mentre el PP també posava en dubte l'actuació de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), i ha apuntat que des del primer moment va sol·licitar l'actuació de la Unitat Militar d'Emergències (UME), afirmacions rebatudes pels responsables tècnics i l'exèrcit. En l'intent de justificar l'avís tardà a la població afectada per la riuada, el president valencià ha topat amb el frontó del govern espanyol.
La Moncloa ha incidit en l'arquitectura competencial. Certament, la coordinació dels equips d'emergències pertocava al govern de Mazón, que podia haver demanat ajuda molt abans del que es va fer públic. L'Estat, però, també tenia marge de maniobra si hagués considerat que el desastre l'obligava a actuar de manera immediata. Així ho recalca Toni Rodon, doctor europeu en ciències polítiques i professor a la UPF: "Té mecanismes per sobrepassar les competències autonòmiques. A Catalunya sabem que va passar arran de l'1 d'octubre". El PP, per exemple, ha demanat la declaració de l'emergència nacional, un pas que retiraria el poder -de forma momentània- a un dels seus presidents autonòmics. Alberto Núñez Feijóo, líder dels populars, no ha dubtat a exigir-ho al govern de Sánchez, una nova manifestació de la pulsió recentralitzadora que en repetides ocasions ha expressat la dreta espanyola.
El repartiment competencial a l'Estat autonòmic és diàfan en matèria de protecció civil, però té una execució més complexa en educació, universitats o sanitat, perquè les autonomies tenen traspassada la gestió, però es coordinen amb l'executiu central -en els consells interterritorials- perquè hi ha espais de poder compartits. En universitats, per exemple, els governs autonòmics assumeixen la competència acadèmica, per bé que l'Estat té ascendent en places de funcionaris. "Molt habitualment hi ha encavalcaments. En el cas espanyol, es multiplica la complexitat", exposa Peña-López.
El desplegament del poder en un "sistema obert" com l'autonòmic -així s'hi refereix Rodon- pot fer que el ciutadà no tingui clara l'administració competent en cada matèria. "En els estats federals està més clar qui fa què", afegeix el professor de la UPF. "El sistema autonòmic ho pot agreujar, però el problema en el cas del País Valencià ha estat la incompetència", rebla l'investigador i professor de la UOC. Davant dels desajustos constatats, Peña-López proposa altres solucions de futur per aplicar en situacions excepcionals, com les "missions", una fórmula per articular els recursos del conjunt d'administracions en reptes concrets. És un concepte desenvolupat per l'economista Mariana Mazzcuato, que assessora governs en polítiques públiques. "Per què no es podria fer servir en el terreny de l'habitatge?", proposa l'exdirector de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya.
Polarització política i el precedent de la pandèmia
La irrupció de la Covid va sacsejar l'Estat autonòmic, fins al punt que es van recentralitzar competències sanitàries. La declaració de l'estat d'alarma, però, no va evitar que les autonomies actuessin pel seu compte en els moments de més urgència, quan calia material per protegir el personal sanitari i el conjunt de la població, ja fos amb equips de protecció individual (EPIs) o mascaretes. Els resultats de gestió van ser desiguals i alguns casos d'ineficiència de l'administració encara cuegen, per l'aprofitament que en van fer comissionistes.
La coordinació entre institucions també va ser millorable, almenys en l'esfera política. La conferència de presidents autonòmics es va convocar repetidament, per bé que algunes autonomies van acusar la Moncloa -com el Govern de la Generalitat- d'utilitzar aquest instrument com un fòrum de propaganda més que com un espai de decisió. En algunes ocasions, les propostes d'acord transcendien abans que fossin sotmeses a debat en el fòrum multilateral. La conferència de presidents no es convoca des del març de 2022, quan la devastació pel volcà de la Palma va forçar una fotografia amb poc contingut polític. I, en els darrers temps, l'espai de confluència ha estat al centre de la pugna política. L'executiu de Sánchez aspira a discutir-hi ara accions en matèria d'habitatge mentre el PP ha posat el crit al cel recentment amb el finançament singular de Catalunya.
Al País Valencià, la resposta millorable del conjunt d'administracions i la guerra política posterior per l'assumpció de responsabilitats ha fet evident que la pugna partidista agreuja les disfuncions de la governança compartida, en un Estat en què la temptació de recentralitzar és recurrent. La coordinació entre el govern i les autonomies continua sent una relació plena d'arestes.