MADRID | La Moncloa plorarà poc la marxa de María Jesús Montero. Chiki, com l'anomena part de la premsa de Madrid, ha estat una vicepresidenta brillant, un pilar de les polítiques progressistes del govern de Pedro Sánchez, i alhora una pedra a la sabata en les relacions amb els socis. Era l'últim reducte del socialisme d'arrel felipista i del concepte d'Estat d'Alfredo Pérez Rubalcaba. Aterra a Andalusia i deixa via lliure a l'executiu per explorar nous límits en els pactes.
Amb una recaptació rècord d'impostos, unes polítiques anticrisi efectives i la gestió dels fons europeus, Montero abandona la Moncloa per la porta gran. "Ha estat un referent", sosté una ministra. Ha acompanyat el president espanyol des de la moció de censura de 2018, però no es pot penjar cap de les medalles que es proposava aconseguir a l'inici de la legislatura.
No ha estat capaç de fer realitat ni els pressupostos generals de l'Estat (no se n'aproven des del 2023), ni la reforma del finançament autonòmic promesa (i menys singular per a Catalunya), ni canvis profunds en la fiscalitat progressiva. El seu no rotund a la cessió del 100% de l’IRPF a la Generalitat és l'últim exemple del tarannà rocós de la vicepresidenta. L'Estat, primer, segon i tercer. Després, els socis.
La seva candidatura a la Junta d'Andalusia (una aposta de futur més que no pas un projecte guanyador) ha castigat els equilibris de l'executiu en un moment delicat de la legislatura. De fet, el PSOE ha prioritzat l'emergència electoral al sud per sobre dels seus interessos estratègics, i no ha mogut ni un dit en el finançament català. Pel camí, Sánchez ha sacrificat l'agenda federal i ha provocat danys col·laterals importants al PSC, a ERC i al mateix PSOE. Rebujito, sí, pressupostos no. Salvador Illa i Oriol Junqueras van fer bé de guardar la negociació per a un moment més propici.
Bolaños, Gascón, Cuerpo
Ara, l'inquilí de la Moncloa prepara un relleu quirúrgic. Podria situar el seu escuder de Justícia i de la Presidència, Félix Bolaños, com a vicepresident primer, i també rellevar Montero pel seu secretari d'Estat d'Hisenda, Jesús Gascón, en un missatge de continuïtat.
Però pren força la figura del ministre d'Economia, Carlos Cuerpo. El seu tarannà agrada i convenç. Moderat, extremeny, ha mantingut a ratlla les pretensions de Yolanda Díaz com a ministra de Treball, però ha tingut cintura per cedir quan ha calgut. L'exemple: la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals que Sumar es va acabar apuntant però que va naufragar al Congrés pel no de Junts.
De fet, Cuerpo ja dirigia la política econòmica del govern espanyol des de la comissió delegada per a Afers Econòmics i encaixa millor que Montero amb la projecció internacional que el líder del PSOE vol per al seu executiu. De Davos a Brussel·les i dels aranzels de Trump a l'autonomia energètica.
Per donar forma a l’aposta, Sánchez podria unir els ministeris d'Economia i Hisenda en la cartera del nou supervicepresident que desplaçaria Bolaños. El principal avantatge: un lideratge econòmic renovat, modern i flexible per al tram final de la legislatura. L'inconvenient: un ministre amb menys carrer que, a diferència de Chiki, no coneix els companys de ball i pot confondre escenificació i negociació real. Més ortodòxia, menys duende i una nova oportunitat per reconnectar amb els socis.
