- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
- Aquests són els 135 diputats al nou Parlament
Les eleccions del 12-M han encetat l'etapa del postprocés, ara ja de manera nítida, i han ofert un paisatge polític nou amb algunes sorpreses. La Catalunya que surt de les urnes conforma un Parlament més a la dreta i menys independentista. Sens dubte, des del 2015, en què es va entrar en el moment més intens del procés sobiranista, el del 2024 és el Parlament més conservador. També és el primer des de la recuperació de la Generalitat que el PSC i les formacions de la dreta espanyola assoleixen majoria absoluta.
Les dades ho corroboren. Des de les primeres eleccions de la democràcia, el 1980, la cambra catalana ha tingut sempre sòlides majories de forces d'obediència catalana, incloent en aquest cas el PSUC, partit de llarga tradició catalanista popular. Mai el PSC i el PP havien sumat. En aquests moments, els 42 escons del PSC més els 15 de PP i els 11 de Vox fan 68. Això no vol dir que aquesta sigui una majoria articulable, però és una dada a tenir en compte.
Si, d'altra banda, sumem tots els escons de partits a la dreta del centre es podrien reunir els 35 de Junts, els 15 del PP, els 11 de Vox i els 2 d'Aliança Catalana. És un bloc de 63 que, òbviament, no és pas articulable. Però dona una idea del gir a la dreta efectuat en l'hemicicle i que s'ha plasmat en molts dels temes que han centrat la campanya electoral.
Un PSC ben rebut a l'Ecuestre
Si comparéssim les eleccions del 2024 amb les del 1980, tindríem una fotografia dels canvis produïts en el mapa de partits i la seva significació. El cas del PSC és exemplar. Molts sectors econòmics que veien amb alarma la possibilitat que el socialista Joan Reventós pogués guanyar les eleccions fa 44 anys són ara els mateixos que contemplen amb alleugeriment el triomf de Salvador Illa. El candidat socialista és rebut amb simpatia en els salons econòmics, fins i tot en el molt conservador Círculo Ecuestre, on va aplegar més auditori que el candidat del PP. "Serà un gran president", va dir l'abril passat un destacat dirigent del club.
El politòleg Toni Rodon ha analitzat amb agudesa els programes dels partits i ha detectat la suau però decidida inflexió a la dreta en molts programes. La incidència de l'entrada de l'extrema dreta a les institucions ha impactat de ple sobre els missatges de la resta de forces. El del PSC ha parlat de combatre les ocupacions com un risc per a la seguretat: "És una realitat que s'ha estès i que ha arrelat aquests darrers anys arreu del país (...) en bona part gràcies a la permissivitat del govern Aragonès". La distància amb el que diuen els partits de dreta és enorme, però apunta en la mateixa direcció. El programa socialista parla també de més presència policial al transport i d'obrir expedients d'expulsió de reincidents.
Un Junts menys ambigu ideològicament
Una característica d'aquesta campanya ha estat una major nitidesa ideològica per part de Junts. Sense arribar al discurs sobre un suposat "infern fiscal", brandat per la patronal i el PP, els de Carles Puigdemont han entrat en el terreny de la fiscalitat proposant bonificar el 90% de l'impost de successions i revisar el de patrimoni. O "evitar fluxos migratoris sobredimensionats". Junts també ha mostrat sense embuts el fil que l'uneix al llegat de CiU, amb aparicions estelars de Jordi Pujol i Artur Mas en favor del partit.
El PP creix, però Vox no baixa... i entra AC
Una sorpresa del 12-M ha estat l'acusat increment del vot al PP (de 3 a 15 diputats) sense que l'extrema dreta de Vox se'n ressentís. Un fet que ha permès al PP assegurar que "creixen pel centre". En tot cas, si fins ara el bloc de dreta espanyola (Vox, Ciutadans i PP) sumava 20 escons, ara n'aplega 26 i si parlem del bloc de dreta i extrema dreta junts, 28, amb l'entrada d'Aliança Catalana de Sílvia Orriols. Es pot considerar que són vots no sumables per governar, però sí que comparteixen una mirada similar en aspectes com la seguretat, la immigració o les ocupacions, com també en política fiscal.
A falta, durant molts anys, d'una extrema dreta explícita, ara, la política catalana, de sempre creativa, n'acull dues. Una realitat que ha de fer pensar. Les apel·lacions antifeixistes han fet que Junts, PSC, ERC, els comuns i la CUP es comprometessin a "no governar per activa o per passiva amb l'extrema dreta". Però al marge de la formació de majories, a l'hora de fer polítiques, l'extrema dreta fa via i assaboreix dur els debats al seu terrenyi veu com els altres partits atenen les seves prioritats en seguretat i immigració.
Una darrera fotografia per observar cap a on es mou una societat l'ofereix la respectiva incidència dels grups a la perifèria. Mentre PSC, Junts i ERC intenten no perdre massa de vista l'espai central, veiem com el pol conservador, amb 28 escons, supera de llarg la suma dels comuns (6) i la CUP (4). Si els anys del procés van situar l'eix central polític en un cert progressisme unitari, que recordava en els moments inicials els anys de l'Assemblea de Catalunya, el nou Parlament certifica que la política catalana ha donat un gir a la dreta i ho ha fet amb menor pulsió catalanista.
